dijous, 23 de febrer del 2012

Inspiració.

Que n'és d'entremaliada l'inspiració!

Avui no havia tingut un mal dia, més bé tot el contrari. Pot ser havia estat un dia dins la monotonia o pot ser havia estat un dia "normal". Encara que considere que no hi ha dos dies iguals i per tant no pot haver-hi dies normals, tmapoc entraré ara a definir el terme normalitat. Massa filosòfic, per així dir-ho.
La veritat és que tot i ser un dia bò, classes interesants a la uni, bones converses, un bon dinar, deures fets i lliure de classes de Xinés...Hem trobava una mica apagada. No volia pegar-li moltes voltes perqué sabia que no en trauria res, així que he anat a la dutxa. I ahí ha arribat.
Moltes vegades, l'inspiració ens agafa totalment desprevinguts, en un moment on mai pensàvem que pasaria, i ahí està. Pot ser al metro, caminant pel carrer, a la dutxa, escoltant música, cuinant, apunt de dormir, etc. El que tots aquests moments tenen en comú és que ens invaeix quan estem sols, inclús els moments d'inspiració provocats per altres persones, ens agafen quan hem "desconectat" del món per mig segon. És realment curiós.
Feia temps que no hem sentia tan inspirada, que quan he sortit de la dutxa el primer ha estat escriure-ho! I la sensació de vitalitat que ha aportat al meu cos...a la meua ment!
Hem torne a sentir més viva que mai, i sobretot, més meravellada!:)

Aci teniu el que la meua inspiració m'ha regalat:


T'he estat esperant,
Impacient, quasi embogint.

Entres com un huracà a la cambra,
Els teus llavis a l'orella,
La teva mà al meu pit,
Sents com corre embogit.

Inhale la teva essència,
Fruit del meu encís,
I com a una ilusió altanera,
Un calfred hem recorre l'esquena.

Lenta, apasionada,
Maleïda i desitjada,
Llarga ha estat la teva abscència,
Eterna la meva espera.

Simple, efímera,
Natura de difícil comprensió,
Benvinguda Inspiració.

 

dilluns, 20 de febrer del 2012

Respirar.

Agafar aire ben profund, sentir com et plena, sentir-te viva una vegada més, respirar sense cap por, sense cap arrepentiment, saber que tot allò que fas, és la teva propia desició... Respiracions acompasades en una nit dolçament refredada pel gelat hivern, respirar agitadament després de riure moltíssim, respirar acceleradament minuts abans d'un moment important... Respirar per sentir-te viu, sempre respirar.

Qué n’és d’important respirar!
O respires o mors. Més clar, aigua, com s’acostuma a dir. Però avui, en aquest món de mentiders, corruptes, explotats i conspiradors, no se sap ja si és més necessari respirar o pensar. Perqué una cosa està clara, els que respiren no pensen i als que pensen…no els deixen respirar.



 

Tot això m'ha passat pel cap mentre passetjava pels carrers de Barcelona, des de Plaça Catalunya, passant per davant de la Sagrada Familia, agafant el carrer de València i arribant fins a casa. L'aire era menys gelat i el Sol calfava el suficient per fer que el respirar fos agradable. 

M'agraden els dies en que respirar és un alleugerament de l'ànima.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Fantasma.

Avui tinc un dia gris.

Pot ser la raó és que avui siga Dilluns, pot ser un canvi hormonal del cos, pot ser estic cansada per ser el primer dia de tornar a l'universitat, el francés, els deures, treballs, etc o pot ser és la rutina.
La qüestió és que avui tinc un dia gris. Aixina i tot, no considere el gris un color lleig, simplement és el color que li pose als dies com avui... També acostume a tindre dies verds, morats, taronges i tots ells amb matiços curiosos. Certament, podria definir la meua setmana amb la paleta d'un pintor, com aquelles que sempre estàn plenes i tenen una gran quantitat de colors tots mesclats. Pot ser com l'arc de San Martí.
Però avui és un dia gris, fa fred i el més curiós de tot és que això no hem posa trista. Sí tinc una sensació de monotonia, però això deu ser el cansanci de tornar una vegada més a la rutineta, tot i que cada dia és especial a la seua manera, però no senc res paregut a la tristor.
Sí, hem senc com un fantasma. Però un fantasma colorit, de molts colors! Pot ser com que sóc de tants colors el meu dia s'ha tornat gris...

De tota manera, sóc un fantasma colorit en un dia gris feliç i alleugerat. Feliç per tindre't amb mi, i alleugerat perqué sé que si estàs tu, mai més seré un fantasma gris en un dia negre. Perqué no hi haurà dies negres i sempre hem faràs estar colorida!:)

Avui tinc un dia gris amb matiços. Matiços de colors.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Converses.

El plaer de conversar...

Des de l'aparició de les xarxes socials que molts dels comunicadors acussen la falta de conversa de la gent i, sobretot, de la joventut. Som acusats de no saber mantindre una conversa o de ser massa mandrossos com per a conversar. És cert que l'aparició de les xarxes socials ha fet malbé l'art de la conversa i sobretot, diría jo, l'art de la dicció. Molts joves d'avui en dia tenen problemes per a comunicar-se amb veu alta, per a seguir el fil d'una argumentació per la seua poca costum a conversar... I n'estic segura que tots hem escoltat als nostres pares alguna vegada dir allò de: "Ja veus tu! Podent parlar cara a cara i sempre apegats a la pantalla de l'ordinador." Doncs bé, encara que sóc partidaria de les xarxes socials i pense que poden ser-ne de molta ajuda i també he gaudit de grans converses, indagant en els temes més profunds i escambrossos que se'm passaven per la ment, amb molt amics, és cert que trobe a faltar l'art de la conversa.

La melodiosa sensació de la veu de l'altra persona, el poder analitzar les seues reaccions, trobar les diferències entre les persones que gesticulen molt i aquelles que quasi no ho fan... Després de tot, les converses aparèixen als llocs més habituals, fent-se'n una amb els amics, a la cuina mentre es fa el sopar, de camí al metro o la parada del autobús, al sofà mentres es mira una película, de compres, al llit abans de dormir... hi ha milions de situacións diferents així com hi ha milions i milions de converses distintes. El que les fa especials són les paraules compartides, les emocions comparades, adonar-te'n que una persona pot o no compartir el teu punt de vista, esforçar-te per trobar una argumentació...

És curiós que jo, que escric en un blog, anyore l'art de la conversa. Però també és cert que sempre que tinc l'oportunitat ho faig, converse amb tanta gent com m'és possible, perqué això m'ajuda a realitzar-me, a recollir informació del meu voltant i sobretot, a conéixer a les persones.

M'agrada eixa sensació que tens al cos quan una nit després d'una bona conversa et gites i te n'adones, com de curiós és el món de les converses.

dijous, 2 de febrer del 2012

Sorpresa.

Hi ha tot tipus de sorpreses. Hi ha algunes que són una alegría. També hi ha d'altres que només porten mal de cap. Hi ha sorpreses vertaderes i altres que han estat descobertes. Hi ha sorpreses ràpides i efímeres. Sorpreses que seràn per a tot la vida. Existeixen sorpreses inesperades i altres molt desitjades. Sorpreses amb llàgrimes, somriures, abraçades, crits i fins i tot cants. Hi ha sorpreses que duren per sempre i altres que s'obliden amb el temps.
Si hi ha alguna cosa a la vida que m'agrade, són les sorpreses. Tant preparar-les com rebre-les! Des de que estic a Barcelona n'he rebut unes quantes, i com tot, en tinc un rànking secret format a la ment. Aquests dies d'exámens són durs, però quan t'endús sorpreses com la d'avui, els plenen de dolçor...

Sorpresa! Qui sóc? (: