dijous, 23 de gener de 2014

Per què serà que quan estem "de finals" és quan més temes per a discernir trovem? Crec que és una d'aquelles moltes coses que he aprés a acceptar sense ficar més impediments (després de molts anys de pegar-li voltes i no trovar cap explicació). 

Aquesta vegada, m'ha vingut al pensament què fa canviar una persona? Quin mecanisme intern ens porta a fer eixe canvi visible?
Certament no he arribat a cap conclusió i això em frustra una miqueta però supose que com tot, són coses que la vida et va responent poc a poc...

Quàntes vegades heu escoltat la frase: "Però això s'ha acabat, vaig a canviar?"  Moltíssimes. Infinitats de vegades. I molt poques ha sigut cert, per sort o per desgracia.
Conec molta gent que volia canviar aspectes de la seua persona que a mi em pareixien meravellosos i molts altres que no es paraven mai a pensar en el canvi ni que la paraula "INTERVENCIÓ" aparegués volant al seu cap. La cosa és que realment no sé si s'hauria d'anomenar canvi, no estem canviant constantment? Cada dia som un poc més majors, cada dia hi ha alguna cosa diferent en nosaltres, fins i tot, quan no ens n'adonem. És extrany com el concepte de canvi canvia segons la prespectiva.

No tinc molt clara la meua opinió respecte al canvi. No és que m'adapte malament -encara que amb els anys crec que he perdut l'habilitat d'adptar-me tan bé- però de vegades m'agradaria conéixer la raó dels canvis, no de tots, crec que això llevaria gràcia a la vida en sí, però si d'alguns.

Com canvien les coses... fa dos segons estudiava negociació i ara desvarie a una pantalla en blanc...curiós, com a mínim, curiós.

dijous, 16 de gener de 2014

Tres mesos. Tot un trimestre i un poc més. Eixa és la quantitat de temps que feia que no entrava al blog. Ni al meu, ni a cap.

No tinc cap raó de pes, simplement la vida. Entre els estudis, la poca pero profunda vida social, les relacions amb la familia i els projectes que vaig planetjant, hem quede esgotada al cap del dia. O això seria el que diri, però la realitat és que també ha hi hagut dies on simplement no tenia res a dir -weird- o no em venia de gust dir-ho.

No vaig ara fer la reflexió del meu 2013. Com qualsevol altre any, ha tingut punts álgids i meravellosos i també punts baixos i dolorosos. D'aquest any passat, igual que dels anteriors, em quede amb la gent, els somriures i el gust d'estar pel simple plaer d'estar.

A l'any nou, 2014, no demane res més que el que ja gaudeisc en ocasions, somriures, felicitat i força per afrontar tot el que vinga. Res que jo mateixa i els del meu voltant no pugam proporcionar-me.

I només hi ha una cosa, una, que m'agradaria d'estacar: els Nadals. No, no vaig a entrar en una definició redundant, versionada i massa treballada com alguns i algunes fan, del que és el Nadal. Però aquest Nadal he gaudit d'una cosa que, visto lo visto, feia temps que no gaudia: la familia. I no, tampoc vaig a entrar en una d'aquelles definicions esponjoses, pel simple fet que hui no em ve de gust. No em malinterpreteu, sempre he gaudit de la meua familia. Podria dir, en un atac de sinceritat dolorosa, que quan més lluny he estat, més els he gaudit al tornar. La primera vegada que vaig experimentar aquest sentiment, em vaig sentir molt culpable. Infinitament culpable. Pero després vaig pensar que seria molt més útil aprofitar-me'n de la sensació i deixar-me portar. Va ser una gra desició.
No sé com serán les altres families del món, però jo he comprovat que em puc divertir amb la meua familia, per molt dispars que sigam en edats i gustos. I no hi ha plaer més gran.

Ahí teniu el Nadal, ja poden les males llengües soltar verí ^^