diumenge, 29 de setembre de 2013

Oloraves l'essència d'aquella pell tan fina i suau com si de la millor ambrosía del món es tractara. Després del temps que havia passat, aquells braços que et rodejaven amb amor i l'alegria de retrovar-se. Havies anat créixent allà, cada vegada més amunt mentre el teu escut protector es quedava més petit. Malgrat el temps, notaves aquella calor que només eixos braços sabien donar-te i aquella seguretat que només eixa veu et fa adquirir.
I en aquell moment no importava res més. No importava que l'última vegada que es trovareu va ser corrent, ni que als 18 anys havies decidit anar a viure a un pis deixant la casa, ni que vivies a 300km de distància, ni que ara comparties més secrets amb la teua parella, ni que feia tres mesos que no abraçaves aquella pell que sempre havia tingut eixa essència i era tan suau.
Ara, en aquell moment, ereu tu i la teua mare. La que et trucava tots els dies i et renyia quan t'oblidaves de trucar. La que et repetia fins la sacietat com fer les coses que ja sabies fer. La que sempre et rodejava amb els braços i deia: "estàs més flaca, no menges o què?". La que et treia de les teues casselles amb la perfecció pròpia d'una mare protectora.
La teua millor amiga, la teua confident, el teu muscle i soport... La teua mare, amb l'essència que només l'amor d'una mare sap trasnmetre. 

Toito te lo consiento

¿Te acuerdas de aquella copla
que escuchamos aquel día
sin saber quién la cantaba
ni de qué rincón salía?
¡Qué ángel! ¡qué estilo!
¡qué sentimiento y qué voz!
Creo que se nos saltaron
las lágrimas a los dos:
"Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre...
que una madre no se encuentra
y a tí te encontré en la calle."
No vallas a creerte que esto
lo digo con mala intención...
pues sabes que por ti tengo
clavado en el corazón
el querer más puro y bueno
que ningún hombre sintiera
por la que Dios, Uno y Trino
le diera por compañera.
Pero me gustó la copla
y entra bien por soleares:
"Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre."
Y me enterado, casualmente,
que tú le faltaste ayer;
y nadie me lo ha contado,
pero yo lo sé.
Que tengo mis amores
entre dos cariños repartidos...
que si encuentro a uno llorando
es que el otro lo ha ofendido.
Y mira que no me canso
de tus caricias constantes:
¿quieres un vestido? !catorce!
¿quieres un reloj? ¡de brillantes!
Ni me importa que la gente
vaya de mí murmurando
que si soy pa ti un muñeco,
que si me has quitado el mando,
que si en la diestra y siniestra
tienes un par de agujeros
por donde se van al mar
los ríos de mi dinero...
¿y a mí qué?
con tal de que a mi vera
tú jamás te me separes,
Toito te lo consiento
menos faltarle a mi madre.
Porque ese mimbre de luto
que no levanta su voz,
que en seis años no ha tenido
contigo ni un sí ni un no;
que anda como un pavesa,
que no gime ni suspira,
que se le llenan de gloria
los ojos cuando nos mira...
que me crió con su sangre,
que me llevó de la mano
pa que yo me santiguase
como todo buen cristiano;
Que en las cancelas del hijo
consumió su juventud
cuando era cuarenta veces
mucho más guapa que tú...
Tienes que hacerte de cuenta
que la viste en los altares
y ponerte de rodillas
antes de hablarle a mi madre.
Porque este amor que te tengo
se los debes a su amor,
que yo me casé contigo
porque ella me lo mandó.
Conque a ver si tu conciencia
se aprende esta copla mía
muy semejante a aquel canto
que escuchamos aquel día
sin saber quién lo cantaba
ni de qué rincón salía:
¡Desde la cuna! ¡a la madre de mi alma
la quiero desde la cuna!
Por Dios, no me la avasalles
que madre no hay más que una,

y a ti... a ti te encontré en la calle.
Rafael de León.

divendres, 20 de setembre de 2013

T'en vas pas!

La gent del teu voltant parlava un idioma que amb dificultat et deixava expressar-te. Les costums, els olors, els sabors, les sensacions...tot era diferent. Et trovabes com una extranya que havia aterritzat al país del formatge pudent com si fos "Papa Noel" amb un regal que tots havien estat anys esperant. I tot eren somriures, abraçades i trios de besos per tot arreu (recorda que són tres! et reprenies mentalment).
I d'això ja feia quasi tres anys, la dificultat és canvia per les ganes d'aprendre, la sorpresa i la -de vegades- incomoditat per una sensació d'esta a "casa" i els sabors i olors ja eren reconeguts amb nostàlgia pel teu cervell. El que no havia canviat eren els somriures -que ara els acompanyaven riures-, les abraçades i els trios de besos (perqué sempre són tres!). 
I aquells petitos que s'amagaven a les faldilles de les mares tímidament ara et plenaven de picoretes, besos i abraçades mentre et demanaven: Tattie, t'en vas pas!

dijous, 19 de setembre de 2013

Camino de Santiago.

Des de que vaig tornar del camí que tinc aquesta entrada a mitges però mai trobava un moment per a acabar-la. Bé, el moment ha arribat mentre espere que el bacallà s'acabe de fer al forn.

A mitjans del mes d'Agost vaig anar a fer el "Camino de Santiago" -i perdoneu que ho posse en castellà però no m'agrada com sona en valencià, serà el costum- amb el meu novio i tres amics. Portava ja un any darrere de tots intentan convencer-los però quan no era per una cosa era per una altra i finalment vaig decidir que aniria a fer-lo i si volien acompanyar-me genial, sinó, no em feia res anar a meditar sola.
Vam ixir el dia 14 de nit per arribar a Astorga el dia 15 de matinada després de 7 hores de cotxe infernals -de les quals vaig haver de conduïr dos-. Una vegada allí, Julien (el famós pirata) va anar a deixar el cotxe a Santiago i tornaria en bus i els demés vam estar fent temps mentre esperàvem que obriren l'albergue (van tardar tres hores però ens va semblar una eternitat). L'endemà a les 7 del matí vam començar la primera etapa: Astorga-Rabanal del camino. Uns 22 km per a començar, jauja deiem... No va ser la meva millor etapa però la vaig conseguir acabar en un passable temps de 5 hores. Després va arribar la esperada -que ignorants que vam ser- baixada de fins a Ponferrada. Normalment una baixada està molt bé però quan són 12km seguits per una muntanya pedregossa...bé, la cosa canvia. Aquesta etapa vam tardar molt a fer-la ja que eren 32km i vam arribar de manera que vam haver de dormir en el patí d'un monasteri i les primeres ampolles van fer acte de presència. Pot sonar malament, però la nit al ras va ser molt divertida -i incòmoda- la part negativa és que un company va portar tantes ampolles que va haver de tornar a casa.

El problema "ampollil" -com el vam batetjar- no ens va abandonar en cap moment però com que venim d'una casta de valents, vam continuar el nostre camí.

Crec que mai he gaudit un viatge com vaig gaudir d'aquest. He compartit amb amics molts moments únics, paissatges preciosos, converses i rises que animaven a tothom. L'esforç és feia notar cada dia però quan arribaves sabies que valia la pena. Van estar uns dies molt divertits i sobretot perfectes. A la nit sopava amb gana, em sentia agraïda de cada troç de pa i de cada llit a la nit, i crec que aquella experiència sí que m'ha canviat una miqueta.

Quan vam entrar a la plaça i vaig veure la catedral, estava eufòrica. I quan em vaig parar davant aquell monument que ha presenciat el pas de tants peregrins ilusionats, cansats, orgullosos, emocionats... no vaig poder evitar les llàgrimes.
A les huit del matí, mentre el Sol despuntava nosaltres contemplàvem la magnificència d'un monument que sap que és la recompensa i el sofriment.

He conegut gent increíble al camí, he trobat llocs que pareixien trets de l'imaginació de Tolkien, he compartit menjar amb desconeguts i he rebut els ànims de molts. I d'ací uns anys, tornaré. Perqué la recompensa després de 10 dies, 260 km i plors de dolor, és inmensa.
És curiós que quan entres a la plaça i et posses davant la catedral et sents inmensament gran davant aquell gegant de pedra.

Un lloc preciós prop d'Arzúa.

La gran arribada de matinada.

L'orgull d'haver arribat :)

Tot ben ple que 260km donen per a molt de segell!



 Ja que estàvem vam aprofitar l'ocassió per anar fins a Fisterra. Quin lloc més preciós! Realment paréix el fi del món, tan en pau, tan apartat i tranquil. I després un llarg viatge de 10h fins a casa però va meréixer la pena sense dubtar ni un segon!
La creu de Fisterra.

Km 0 del camí, El final en el principi.




dissabte, 31 d’agost de 2013

Fa temps vaig parlar de la "situació emocional durant el canvi estacional" amb la psicóloga. Recorde que em va dir que les relacions que s'iniciaven a l'estiu, o al decembre, no acostumaven a tindre una llarga duració perqué són en eixos moments quan el nostre cos experimenta els canvis emocionals de l'estació.

Jo no vull qüestionar la psicologia -després de tot estic compartint vida amb un futur psicòleg- però jo diria que és més bé el temps. A l'estiu i al decembre (pel fet de les vacances de Nadal i l'esperit i blabla...) tenim més temps per compartir i per "no fer res". És eixe tipus de "no fer res" el que ens permet adonar-nos més detingudament del que tenim al voltant -i de QUI tenim al voltant-. És per això que moltes relacions s'inicien en aquestes dates. Imagine que després factors com el congeniar, compartir interessos... també tindrà molt de pes en el desenvolupament de la relació, però el temps és fundamental.

Clar, que a totes les relacions el temps és la clau (i el pany) per a que tot funcione però a aquestes se li ha de dedicar més temps si cap. Compartir moments, bons o dolents, conéixer eixa persona quan viu baix l'estrés de la monotonia quotidiana és important. I ho és per una raó ben simple: quan podem estimar una persona en la quotidinitat de la monotonia és quan ens asegurem que són l'element especial del nostre plat principal.


TEMPS.

Anàvem pels carrerons de la mà,
com dos adolescents engrescant,
tu em miraves melindrós,
aquell instat quotidià.

Era el nostre moment ideal,
jo un somriure mig negat.

La monotonia trencada a trocets,
composant la melodia,
els nostres secrets indrets,
composant el dia a dia. 

Rosa Cebolla Perpiña. 


dissabte, 3 d’agost de 2013

“Dicen que el tiempo cura las heridas, no estoy de acuerdo, las heridas perduran. Con el tiempo la mente, para proteger su cordura, las cubre con cicatrices y el dolor se atenúa, pero nunca desaparecen”. (Rose Kennedy)

Aquesta frase l'he escoltat a un capítol de "Mentes Criminales" ja fa uns dies i no podria estar més d'acord. Tothom tenim alguna cosa que pensem que podriem haver portat millor, haver actuat d'una altra manera... La realitat -per trist que ens semble- és que no podem tornar enrrere en el temps, s'ha de viure amb les errades i amb les males decissions. Són estes les que ens ajuden a cambiar i continuar endavant, són les lliçons de la vida les que ens emboliquen i atenuen el nostre patiment. 
No sóc una persona que s'arrepentisca molt assovint -i prendria el risc de dir que ho he fet unes 3 o 4 vegades en els meus vint anys- perqué pense que si en aquell moment vaig actuar així, no va ser amb fretat.  

Al capdavall la vida és un ball.

divendres, 2 d’agost de 2013

Buscant les angunies de la nit,
dins un cel que comença a defallir,
res és senzill quan s'ha de dir,
sentiments que enfilen caminades al teu pit.

Hi havia dies on no sabies mirar,
por arrelada a un racó mental.


Els sorolls de la nit sempre són incerts. I moltes vegades aconsegueixen intimidar fins i tot el més valent. És cert que molta gent (bastant excèptics en ocassions) creuen que deixar-se asustar per una cosa tan simple com el cruixir d'una escala de madera o els sorolls "propis" d'una casa és bastant absurd. Ara bé, els sorolls de la nit no tenen perque ixir de la casa en sí mateixa, poden vindre també de la nostra propia ment. Amb el pas del temps he comprovat que una nit d'insomni pot esdevenir una gran inspiració, sí, però també el camí més obscur per a profunditzar en els nostres propis pensament. I com totes les ments humanes, en algún racó d'aquestes es troba la nostra por. És a les nits quan les pors prenen més forma, estem més relaxats i aquells recòrds dolents tornen per fer-se més presents que mai. De vegades resulta absurd com ens enganyem a nosaltres mateixa, quan ens aborda un recòrd dolent i pensem ràpidament en qualsevol altra cosa per defugir del patiment. És en aquestos moments on ens mostrem tal i com som, és en els moments en que estàs abraçant aquella persona que estimes, mentre plores desconsoladament per la marxa d'un ésser estimat, quan no vols creure que no el tornaràs a veure mai, ni a tocar, ni olorar...res, és en eixe moment quan aquella persona que comparteix amb tu un lligam d'estima intenta fer que veges la realitat, intenta fer-te entendre que tots marxem, i en aquell mateix instant en que tu, rotundament et negues a parlar o pensar en eixe mateix fet -perque no soportes pensar que un dia no estarà ahí per aguantar-te quan caus i això et flema el cor infinitament- quan mires eixa persona i enten que ara no vols dosis de realitat. Ara vols plorar, abocar l'ànima en un sospir al finalitzar i demà, ja seràs realista. 

Pot ser molta gent pensa que sóc una ximpleta per -alguna que altra vegada- creure que hi ha alguna cosa màgica al món, que pot ser aquelles criatures fantàstiques sí que són reals. Ho sé, pareix que estiga desvariant molt però realment crec que és una forma positiva de vore el món. Pense que si en aquest món existeixen coses tan repugnants i horribles com masacres, assassinats, suicidis, corrupció, etc, també hi haurà coses meravelloses com nanets, fades, ninfes i el yeti. 

dijous, 25 de juliol de 2013

Em negue rotundament a la simplicitat dels dies. I és pot ser eixe el meu major defecte, al temps que la meua major virtut.
Sóc incapaç d'aguantar més d'una setmana de monotonia. No sé si és per mania o perqué, i no ho sé ni tampoc m'importa. No vaig a negar que en més d'una ocasió em comporta problemes d'estats d'ànim però crec que en val la pena.
I així mateixa em negue a la simplicitat de pensar que la vida de tot allò que deixe enrrere es queda així, que roman inalterable. Supose que és perqué m'agrada tornar i veure en que ha canviat i quin paper va aportar la meva marxa a eixa alteració.
De vegades m'agradaría ser un collar en comptes d'una persona, o una pulsera, no sé...ha de ser realment emocionant causar eixa reacció sent una cosa tan menuda. Encara que si ho compares, tots som com pulseres al nàixer, només que venim al món cobertes de sang i tintiletjant.

dimarts, 4 de juny de 2013

Aquest post serà llarg... 

És el primer que m'ha vingut a la ment quan he decidit escriure. Normalment són més llargs del que pretenc perque sempre me'n vaig per les rames (com ara mateixa!). Bé, tot m'ha vingut a la ment quan he fet una pausa dels estudis -estic fins els nassos de la H.de la Comunicació- i he mira't el Facebook. He vist que el meu antic institut havia pujat fotos de la graduació d'aquest any i m'ha entrat la nostàlgia. Que ben pensat, no sé de que, si n'estic ben contenta d'haver deixat aquella etapa enrrere.
Mirant, mirant he trobat la meua graduació -quin cabell i que "m'acissa" m'he vist- i també d'altres activitats que vaig realitzar allí. M'he emocionat quan he vist fotos del meu antic professor de educació física, Manolo, perque va morir fa dos anys de cop i volta -era un home molt sà- i a mi em pillà a Los Angeles i no vaig poder assistir al seu soterrament. Va ser un colp molt dur per a mi i crec que per això encara no he tornat a visitar cap mestre...
Però també tinc molts bons records, sobretot amb la professora de religió i la de llatí. Van ser com dues mares molt diferents al mateix espai i crec que a les seues aules he crescut més que a cap altre lloc. Està clar que hi ha coses que no vull recordar de l'institut i hi ha d'altres que per molt que m'esforce mai podré recordar... Tampoc és que jo fóra d'eixes que sempre estàn buscant l'atenció de la càmera o que s'apunten a tot (moltes vegades per rebre atenció) i certament, al final passava un poc en general. No tinc eixe SUPER record que tenen moltes persones però tinc petits raconets de la ment molt marcats.
Allí vaig trobar els que avui considere els meus amics -els verdaders- i en certa mesura va ser un camí per torbar al meu company de viatge -més o menys de película a la porta de l'institut amb la conversa més banal del món-.

Encara que com he dit, no tornaria a l'institut. Si ho compare van ser temps molt bons, amb moltes rises i no massa preocupacions (excepte al final) i ara tot és una miqueta més complicat però també és una miqueta més autèntic. Supose que és l'adrenalina de viure el dia a dia, l'aguait a un futur...No ho sé.
Aquells eren temps d'estar amb un peu dins i l'altre fóra d'una bombolla impermeable, ara n'estic fóra més exposta però també amb més protecció -a nivell individual-.
Només m'agradaria poder tornar a aquelles aules d'aci uns quants anys, mirar el pupitre i vore encara aquella jove amb els cabells de dos colors, cantant cançons de Disney per matar l'avorriment a la classe d'economia.
Adonar-me'n que aquella espura aventurera continua essent amb mi i que les ganes de lluitar per un futur digne no s'han evaporat.


diumenge, 26 de maig de 2013

Hi ha que saber mirar. Perqué moltes vegades mirem sense parar-nos a mirar amb deteniment. I està bé passar ràpidament i deixar que la ment agafe totes les dades que siga possible -per oblidar-les més pronte que tard-.

He pensat molt en l'importancia dels punts de vista. Que cadascú mire com li vinga de gust (que ací ja retallen prou llibertats com per a arriscar-nos a opinar massa), però el més important és saber que el que vegem pot no ser el que estem mirant. Jo sóc molt toçuda -ma mare sempre ho diu i ho rediu- però he aprés a que les coses no són com pareixen ser (fins i tot quan insistim en que ho han de ser).
Per desgracia hi ha toçuts que insisteixen en que el que estàn veient (o fent veure als demés) és exactament el que hi ha que vore.

De vegades quan vaig pel carrer veig petits barrufets canturretjant i petites notes musicals de les orelles de la gent, roses vermelles naixent de les teulades dels veïns i l'aire ballant amb els cossos lleugers de la gent.

dilluns, 20 de maig de 2013

Mai pensem quanta falta ens fa alguna cosa fins que ens veiem privats d'elles.

Pensem que tot és infinit. Que res s'acaba. Però les coses no són així. Si nó no hi haurien aquelles dites que t'animen a fer les coses ara i no esperar. Tampoc existirien aquelles sinfonies que canten al CARPE DIEM. 
Els humans som criatures de costums i som criatures tan extranyes que normalment apreciem allò que tenim quan ja no és nostre. I ahí radica el problema de l'eternitat. Res és etern. També som curiosos perqué quan ens acostumem oblidem l'altra costum... No sé, últimament els meus pensament són tan inconexos que no sé què fer. 
Sort tinc de que res és etern, ni els dolors d'una operació ni les ments inconexes estresades perqué venen els examens. 

dimarts, 14 de maig de 2013

Estic asustada. No tinc por però sí susto. Perdoneu si no es compren.molt bé l'expressió però és el que es diu a ma casa quan una persona té una miqueta de por -només una miqueta eh?- i jo ara en tinc.
És molt curiós com enfrontem aquestes situacions...jo normalment intente no pensar-ho i em concentre en aquelles coses -menudes però importants- que faràn que el dia siga igual que un altre. És a dir, intente llevar-li l'ansietat que tindria un dia assenyala't.
Bé, demà m'operen de la munyica esquerra i no se quan podré escriure.

Espere sobreviure (a l'abstinència de l'escritura).

dilluns, 13 de maig de 2013

La xafogor del dia i la calor de la nit fa que tot em passe més de sobte. No només em fa mandra anar a classe (degut al bon temps i les ganes d'estar al carrer), costa concentrar-se perqué t'entra eixa somordera de després d'haver plenat la panxa, o la digestió es fa més pesada perqué s'acosta l'estiu...No només això. També de sobte he mirat el calendari i estem a mitjan Maig. Ai, ai, ai...d'ací una setmana una noticia important i presentar treballs finals, d'ací dos setmanes entraré en la vintena i començaràn els finals, d'ací un mes els estaré acabant i d'ací dos mesos ma germana ja serà una dona casada i jo estaré camí a Beijin.

I jo em pregunte, d'on a eixit tot açò? Què feia jo mentre tot això passava? On era? 


dimarts, 7 de maig de 2013

2 Anys.

L'equivalent a la superació d'un equador que tothom veia molt llunyà quan començarem i que pareix que va ser ahir quan va arribar.
Sempre dic que no hi ha paraules per descriure açò que estem vivint però mai em cansaré de buscar-les perqué van ser les paraules les que ens van unir (i algún anime de pirates també hi havia per ahí). Des de que tu vas aparéixer que ja entenc perqué la vida va ser tan dura de vegades amb mi i és que ser tan afortunada com ho vaig ser -i ho sóc- jo s'ha de compensar amb alguna dolenteria a la vida.

No m'agrada fer estaments estàtics perqué saps que sóc una persona de canvis constants. M'aborreix la rutina encara que quan no la tinc la necessite. Per això és tan màgic.

Perqué des d'avui fa dos anys, cada dia em torne a enamorar: un somriure, una mirada, un sospir i el més important, la certessa -que només tenen els amants- de saber que no té final.



I jo pensava que aquell amor que venia Estellés, tan pur i sofocant no existia...i aleshores vas aparéixer tu.
Quan dos persones comencen una convivència sempre hi ha coses curioses, coses bones -i coses no tan bones- que s'han de tindre en ment. Sobretot si els habitants són parella. Però per a mi una de les coses més curioses és el dormir. Suposadament hauría de ser el moment en que menys interacció hi ha entre dos persones, el moment que menys canvia i resulta ser tot el contrari.
En un principi pot pareixer una cosa fàcil però no ho és. Primer comencen els típics problemes de: m'has destapat mentre dormiem, no trobe la posició adecuada, ara ens enganxem, ara no, ara esta cama ací, aquell braç allà...i si fa calor, sempre farà massa calor. Però curiosament -i aquesta és la part interessant- quan passa el temps la gent s'adapta, una de les poques coses que fem bé alguns humans, i acaba no estant tan malament. I més curiós és quan pel motiu pertinent et toca dormir lluny d'eixa persona. De cop i volta trobes a faltar aquell braç que no està on no ha d'estar, aquella cama que pesa, aquella xafogor que és massa.

I és que quan dos persones acompasen la respiració a la nit, el silenci de l'abscència és més dur que una nit sense dormir.


divendres, 3 de maig de 2013

Ella pintava. Feia croquis, esquetxos... li agradava la sensació del carbonet acaronant el full. I pintava sempre. I sempre eren obres d'art, clar als ulls de l'artista no hi ha res més real.
Un dia va aparéixer ell i li pinta un somriure a la cara. El sentiment més humil representant una gran obra d'art!

dimecres, 1 de maig de 2013

Coses menudes.

Faràs coses menudes. 
El meu iaio des de ben xicoteta sempre em deia que faria coses menudes. Jo, al principi, no l'entenia molt bé perqué pensava que faria el mateix que fa tothom: anar a clase, créixer, anar al cole dels majors, créixer, anar al institut de la teta, créixer, i el que pasaria després era un temps molt llunyà. Quan vaig créixer un poc, allà els huit o nou anys, m'enfadava amb ell quan em deia això. I és que jo no volia fer coses menudes, jo volia fer coses grans, coses ENORMES! Jo volia marcar la diferència, volia ser algú, volia arribar més enllà d'on mai arribava a pensar quan pensava en el futur. I ell continuava: faràs coses menudes.
L'últim any que va estar entre nosaltres sempre que anava a visitar-lo (que era practicament sempre) m'ho repetia. Jo, al final, li vaig dir que tenia raó que faria coses menudes però jo ho deia perqué havia passat uns anys molt dolents un poc abans i pensava que mai faria res d'important. S'havia minat la meua confiança.
Va ser aleshores quan em va dir: t'he dit que faràs coses menudes, no que seràn insignificants.
I ara que ja no està i ha passat un temps me n'adone que tenia raó, estic fent moltes coses menudes. Perqué el que ell volia dir i el que jo ara sé és que per a fer coses grans, coses que importen, per a marcar la diferència hi ha que fer coses menudes. Són les coses que pot ser qui pensa molt en gran i vol anar molt ràpid no fa i per això les seues coses grans, mai seràn enormes. Les coses menudes són els bons ciments de les coses enormes. I és molt important parar-se a pensar i meravellar-se amb la joia de pensar que estàs fent coses menudes.

Les coses menudes són el que fa que disfrutem del camí que seguim, són la llum del dia a dia.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Fer-li confiança a algú és complicat. I ser de confiança jo diria que és encara més complicat. Abans jo confiava moltíssim en la gent, o més bé, confiava molt ràpid. Confiava que no és sinònim de que fos una persona confiada. Encara que sincerament sí que ho era, no en el mal sentit, sinó més bé que tenia la confiança en un mateix que té una xiqueta menuda, una inexperta en la vida. Per això també confiava molt. La ingenuitat de la infantessa. Quan pensem que podem volar, arribar a ser un futur Indiana Jones o un Sherlock Holmes versionat al femení i amb un accent per a res britànic però graciós en certa forma. Aquella inocència que caracteritza les etapes més prematures de la nostra vida. Les etapes on tot és possible només de desitjar-ho.
Clar que després vaig créixer, em van ferir, em vaig alçar i vaig continuar caminant. Com havia de fer. Com calia fer-ho. Però a cada nova alçada s'havia de sacrificar un poc la confiança. D'aquella manera vaig quedar aillada al meu arxipèlag de confiança (fent analogia amb el llibre d'Albert Espinosa). 

I bé, som pocs habitants al meu arxipèlag. Però mai hi ha defallides que no s'acompanyen amb un somriure i una mà per ajudar.

divendres, 26 d’abril de 2013

Tota la vesprada cuinant. El perqué no el tinc molt clar, encara. Baralle diverses opcions com a que n'estic farta d'estar a casa per haver estat malalta, com a que demà és un dia molt important, com a que m'encanta pedrem a la cuina. 
La simplicitat i la dificultat juntes en un sol element: un plat exquisit. I no ha de ser una delicatessen d'aquelles de restaurant minimalista on ixes amb més gana de la que has entrat! No. A una simple taronja, ben sucosa i tallada a gallonets, a un plat d'arrós amb pemintonet roig sofregit, a una truita de creïlles d'aquelles tan bones que la iaia feia... La dificultat d'atinar el temps de cocció, de tallar els ingredients en la justa mesura, d'adivinar la sal...i la simplicitat d'un somriure que es provoca a la cara d'una valenciana quan s'asenta davant de la truita que feia mesos estava anhelant. 

Tu, amb els llençols al damunt que cobrien aquell marfil sagrat. Jo, menjan-te amb els ulls mentre el teu somriure em fa saber que ja has despertat. I l'olor a la coca de tomaqueta i pimentó de la iaia impregnant l'habitació. Benvinguda valenciana, t'he estat anhelant.

dijous, 25 d’abril de 2013

Va notar com un pes repentí va fer del seu cos el seu llit. Escoltava sorolls molt extranys, veus, crits, era això una ambulància? Què estava passant?
Obrí els ulls de cop i volta al escoltar-lo pronunciar el seu nom. El mirà aterrada pero no troba aquella tranquilitat que buscava. Els seus ulls denotaven pànic i determinació.

- Ràpid, corre! Alça't, posa't el primer que trobes agafa únicament allò necessari i eixim!

No entenia res però tenia una fe cega en ell. Sempre s'havia controlar les crisis. A fora més crits, plors, un soroll molt fort.
De sobte sonà com un tir, però molt fort i els dos es van ajupir. Què estava passant?

- Corre, ens esperen amb el cotxe en marcha!

Qui els esperava? Per què? QUÈ ESTAVA PASSANT?!

Baixaren les escales tan ràpid com van poder, allà estava el cotxe d'aquell amic que vivia dos carrers avall... què passava al carrer? La gent cridava, corria, plorava...i molt de soroll. Van pujar al cotxe corrent i començaren a fer camí cap a la ronda de d'alt...

Es posa una mà al seu ventre voluptuós on s'estava gestant la preciossa vida d'un nadó i mirà enrrere, les llàgrimes brotaven dels seus ulls mentre s'alluyaven cada vegada més depressa la seva estimada València. La seva València que ara moria envoltada de flames.

dilluns, 22 d’abril de 2013


Per qué escrivim?
De vegades pense que la gent té por a desapareixer. És una de les coses més temudes per l'ésser humà: la mort. És aquesta una de les raons per les quals creem, volem deixar constancia d'allò que vam pensar, vam veure o vam viure.
I com que la vida no perdona mai, volem poder recordar en un futur el passat que un dia va ser un present.
Jo també escric per por a desapareixer però perqué pot ser si no plasme d'alguna forma tot allò que em recorre la ment algún dia deixaré de ser, em menjaré massa el cap i començaré a sobreviuré.

I serà aleshores quan hauré desaparegut. 

diumenge, 21 d’abril de 2013

Dies llargs, dies curts.
Dies inspirats i dies respirats.
Tot era un seguit de dies.
I ja no recordava quantes hores havien passat.

divendres, 19 d’abril de 2013

Tot un caos.

Sempre feia el mateix recorregut. Sentada al mateix seient i sempre llegint. Un dia es va alçar massa tard,va perdre el metro i va agafar el bus. S'havia oblidat el llibre i va alçar la mirada. Aquell viatge mai tornà a ser el mateix.
I això que mai havia cregut la teoria del caos.

dijous, 28 de març de 2013

Llocs.

Quan fem un viatge dues vegades, sempre regalem a les persones que ens acompanyen indrets que coneixem i en aquell moment passen a ser "els nostres indrets". De vegades ens apropiem de llocs que ens ha enssenyat una altra persona però que ens va fer sentir tan bé que volem compartir-ho amb eixa persona tan especial perque sabem, perque sí ho sabem, que ara serà més especial si cap! 
Al meu recent viatge he regalat indrets i panoràmiques amb la persona més especial que conec però també n'hem descobert de nous junts i crec que això és el que plena un viatge de records i rialles.
Regala indrets, memòries, sentiments...també són gratix! ^-^

dimecres, 20 de març de 2013

Por.

Ara quan tornava de l'acadèmia d'alemany he passat por. He entrat corrent al portal i he pujat les escales sense parar de mirar enrrere. El cor em bategava molt, molt, molt ràpidament. Quan per fi me trobat darrere la porta del meu pis, recolzada i acompasant de nou la respiració (després d'haver girat la clau!), he començat a riure. Les persones tenim por quan pensem que la nostra seguretat pot estar compromessa, quan pensem que correm un perill desconegut. Allò desconegut ens asusta. I això és el que ens pareix més irracional de tot però clar, la por sempre ha estat irracional fins i tot per aquells que aconsegueixen entendre-la. I per això ens rodetgem de persones que ens donen seguretat, que fan que la nostra vida tinga retalls de llum.
Quan la sensació de pànic ens abandona i el nostre cos es relaxa i conseguim sentir la felicitat de saber que allà on estem, no correm cap tipus de perill.

 "Para aprender las lecciones importantes de la vida, uno debe vencer el miedo cada día." Ralph Waldo Emerson.

dijous, 14 de març de 2013

Únics.



Mai hi ha dos persones iguals. Fins i tot aquelles que naixen sent iguals, no ho són. Sempre hi ha petites coses que ens diferèncien dels demés. Eixes coses són les que ens fan únics. L'humanitat és com un gran oceà compost per petites gotes d'aigua. Iguals a primera vista. Iguals en composició. I al mateix temps tan diferents en el fluir, en l'actuació, en el sentir... Som un gran oceà. Però cadascú té un paper important al seu camí. És per això que considere una absurditat intentar ser com una altra persona. Ser un mateix és molt millor que viure baix l'emprenta d'un rol o una imatge. Som únics i això ens fa especials.

"Casi todo el absurdo de nuestra conducta es el resultado de imitar a aquellos a los que no podemos parecernos." Samuel Johnson.

dimecres, 6 de març de 2013

Musa.

Havia tingut un dia molt llarg, llarg i pessat. Era un d'eixos dies en que no saps ben bé que estàs fent de la teua vida, ni cap on et dirigeixes. No tenia motius per ser infeliç i no es podia queixar perque els seus problemes eren com els de tothom, coses mundanes que en ocasions feroces perden importancia. Aixina i tot, no podia llevar-se aquella sensació de fatiga i fàstig que s'havia apoderat del seu cor. Li pessava, li feia mal...i pareixia que volgués fugir de les barreres que la seua propia pell constituien. No trobava una raó per aquell sentiment i això encara la frustrava més. No havia fet un somriure en tot el dia que a més a més i com si s'hagués possat d'acord amb el seu estat ànimic havia sigut un dia plutjós i ennuvolat. El que diriem un "fer la mà d'oratge". Va arribar a casa i per distraures va començar a endreçar-ho tot, la roba, els papers...possar ordre l'ajudava a no pensar en res.

I quan ell va arribar la va veure allí, amb aquella cara pansida i ho va saber, avui havia tingut un dia llarg i pessat. Sense dir res la va abraçar, van inhalar les seues respectives essències i cadascú continuà amb el seu fer. De repent, ella va decidir possar-se a escoltar música. I de sobte, com si un vent primaveral amb un poc d'aigua d'Abril i uns rajos del Maig la transformara, començà a ballar, a canturretjar i a menejar-se. Va girar el cap i el va mirar, somrigué. I continuà ballant.

Va ser aleshores quan el cor d'ell es va relaxar. Ja tornava a ser ella, la seua estimada. Vestint un somriure i ballant amb la música amb un moviment rítmic de múscles. Ell també va somriure. La seua musa havia tornat, la seua musa musical balladora i somiatruites.





De vegades, l'insipiració per a agafar les forces i tornar ens arriba d'una cosa tan mundana com una cançó.

dijous, 21 de febrer de 2013

Project manager.

"És la persona encarregada de gestionar i coordinar les etapes que conformen la preparació d'un projecte o producte. És a dir, sobre qui recau l'última desició en matèries importants relacionades a canvis sobre el mateix producte o projecte. El cap del qual penja d'un fil en última instancia."

Aquesta és la definició que a la classe de RRPP em van donar per primera vegada l'any passat. I com a futurs profesionals de la Comunicació, RRPP, Publicitat i Màrketing l'hem hagut d'aprendre i fer nostra per poder fer un treball eficient al futur. Doncs curiosament l'altre dia em vaig parar a pensar i em vaig adonar que sóc la Project Manager de la meva vida. Però això implica que m'he d'involucrar de vegades en àmbits que no són exclusivament meus (aço serien els meus llaços amb els demés) i que, a més a més, em deixe la pell per a que finalitzen amb èxit. No sé en quin punt vaig decidir que no només volia ser feliç sinó també ajudar els demés a ser-ho però sí sé que va ser en eixe moment quan em vaig convertir en Project Manager. I també en qui sóc ara. Perque no hem de mirar mai en una única direcció, sempre hem de vore el bosc allà on anem o fem el que fem. És igual d'important aconseguir ser feliç, com veure la felicitat als rostres dels que t'envolten. I només un bon Product Manager pot dur a terme aquesta feina amb èxit.


dimarts, 5 de febrer de 2013

Somnis al matí.

Quan arriba la nit sempre em costa agafar la son. És com si volara aprop però sense que la pols màgica que ens obri les portes al món de Morfeu m'arribe a tocar.

Aleshores sóc una pirata en mig del mar, amb un somni i una ambició voraç que necessita l'ajuda d'una tripulació per arribar fins un punt determinat. O simplement m'enlaire i vaig de núvol en núvol tastant els diferents sabors del cotonet de sucre. I de repent caic per una cascada de sirop de fresa que em deixa enganxosa i mullada amb un sabor dolç a la roba. Trobe uns petits arbres de menta pura on deixar la roba per a que s'eixugue i agafe un poc de xocolata de la cascada per untar-me i fer-me un bonic vestit. 
Camine per un bosc ple de regalicies rojes i gats negres que em susurren a cau d'orella que els barrufets de l'aldea de les esponges rosa han fet una revolució culinaria i ara ja no hi ha freses plenes de nata, si nó que són de mermeralada, quina bajanada! I em dispose a solucionar el problema quan escolte un extrany so que no pertany a eixe món que jo conec. 
Piiipiiipiii

I de repent ja són les huit.

Ben cert és! ;)

dilluns, 4 de febrer de 2013

Caure.

Quan era menuda em feia por anar amb bicicleta perque tenia la sensació de que el meu cos besaria el terra tan prompte com el meu iaio soltés la petita maquinaria. Vaig tardar un mes en aprendre'n.

Quan em vaig fer més major tenia por de menjar carn perque un dia se'm va quedar un troç de pechuga a la gola i quasi m'ofegue. Vaig tardar quasi un any en tornar a menjar-ne sense que la meua iaia l'hagués de desmenuçar.

Quan era adolescent tenia por de fracasar socialment i obrir-me als demés perque ja havia patit en el seu moment i no volia que em ferire'n de nou. Vaig tardar tres anys en trobar a la meva millor amiga.

Quan estava a Batxiller tenia por d'enamorar-me perque no volia que ningú s'acostés tant a mi, ni haver de donar parts de mi que pensava que mai tornarien. Sobretot després d'haver perdut als meus iaios i de saber que ma iaia morí "de tristessa d'amor, perque ell ja no estava". Vaig tardar dos anys en trobar al meu company al camí de la vida.

Ara que estic a l'universitat tinc por de fracasar perque vull arribar a ser algú de profit. El passat Divendres vaig tindre el pitjor examen de la meva vida (que encara no sé si hauré aprobat però ho dubte moltíssim). Per primera vegada l'incertidumbre del fracas s'acosta... He tardat tres dies i un mati de vòmits en superar-ho. 

Sí. Al llarg de la meua vida m'esperen moltes caigudes. Pero també sé que tinc moltes mans que m'ajudaran a alçar-me, m'animaràn i em diràn: "Ets llimonera i perpiñana, si tu no pots, ningú podrà!"
Pense que és important ser agraït amb allò que tenim i també amb les persones que cada dia ens donen forces. Per això, moltes gràcies per soportar-me, donar-me forces i ànims, fer-me somriure i tirar endavant. Gràcies per agafar-me la mà, i ajudar-me a continuar a recorrer aquest camí.

Perque si al quart pas caus, l'important és alçar-te al quint.

dijous, 24 de gener de 2013

Moments.

Plaenter creuament de mirades,
encissant l'ànima amb el cor.

Nits d'estiu arran del mar,
els peus nus relliscant.

Conversis infinites,
silencis daurats.

Somriures d'alegria,
colgant pel carrer amb la gent.

Moments d'estima,
comprensió, diversió,
moments dins del temps.

Temps d'amor
i freses amb nata.

Ara que ja s'acosta la primera época dura recorde aquells moments per estudiar amb més ànims i més força.
Els moments en que tu dorms i jo estudie. T'alces, m'abraces, em beses, m'animes i tornes al llit...!

dissabte, 19 de gener de 2013

La nit dels amants.

Converses nocturnes plenes d'incoherències i sense sentits.
Revolic de cames i braços, postures indefinidiament incòmodes.
La nit dels amants a Barcelona.


Desperto de nou i sóc allà, camí de tu
d'entre totes les estrelles jo vull estar amb tu.
Ets tot allò que em porta a mi, inclús la mort
i em fa més fort, vull ser un camí, un caminar amb el cor.

dimecres, 9 de gener de 2013

Cuina.

M'agrada cuinar, m'encissa cuinar perque em calma i em sorpren.

Per a mi escriure és com cuinar. Cuinar també m'agrada moltíssim perque consegueix distraure la meva ment i alterar-me l'humor.
Per començar a cuinar has de tindre tots els ingredients necessaris i seguir un ordre a l'hora de ficar-los un a un per a conseguir un bon sabor. El mateix pasa quan escrivim. Utilitzem un conjut d'idees que ens han invaït de repent al bus, al metro o mentre posavem la rentadora. Les ordenem per conseguir el major suc possible i per a que l'escrit tinga una cohérencia.
Quan cuines tot és un guirigall de material. Que si un plat per batre els ous, que si un bol on remenejar-ho tot... I acabes amb la cuina feta un drap. I això mateix pasa a l'escriptura, fas esborranys, ordenes i reordenes les paraules, tornes a llegir-ho fins que aconsegueixes el sabor que estaves buscant. I quan acabes notes que a dintre teu ha passat una revolució, una multitud corrent, una ventolada que t'ha remenejat l'interior i t'ha deixat trastocat.
I de la mateixa que mentre el menjar s'acaba de fer vas netejant la cuina, també pasa al escriure. Mentre un escrit va acabant de prendre forma és quan ens tornem a recomposar i acabem, per fi, entenent el que ens ve a dir i allóò en el que ens transforma.
I finalment, ho degustem...i encara que no sempre està deliciós, la pràctica fa el mestre. Igualet que a la cuina!

M'agrada escriure, m'encissa escriure perque em plena de sabors.

dimarts, 8 de gener de 2013

Mamà.

"I quan et vaig agafar en braços, el món ja no era com era abans, ara era un poc més dolç."

Eixa frase me la vas dir tu un dia que parlavem de tot i de res. I va ser des d'aleshores que cada vegada que algú pronunciava la paraula dolçor i els seus derivats jo sentia que el meu somriure creixia.
El iaio acostumava a dir-me que tinc molta sort perque ja ho diu el refray: Madre no hay más que una y a ti te encontré en la calle. Bé, jo no sé si em vas trobar al carrer però que n'estic agraida de que fores tu qui m'havia de rebre, d'això no hi ha prou gràcies al món per donar-te.
Sempre has estat ahí, unes vegades molt bé, altres bé i altres regulars. Quantes coses han passat des d'aquella frase tan plena de joia i quant em canviat les dos, per a bé o per a mal. El que no és pot negar és que ens hem fet costat, tu has estat la meva confident, la meva companya de compres, de jocs i també de bogeries, per què no? Però sempre has estat ma mare.
Mai ha important la distancia. Res ens feia que jo estagués a Gran Bretanya, Irlanda, Berlín, Los Angeles o Barcelona, sempre tenim temps per a parlar i riure juntes. I també hem tingut temps de discusions, i les que tenim i tindrem. Però ja ho diuen tots, es que som iguals!

Mare, ara que només queda una hora del dia del teu aniversari, GRÀCIES. Per educar-me, fer-me millor persona, ajudar-me i sobretot, per estimar-me. GRÀCIES per creure en mi i per empentar-me a perseguir els meus somnis. GRÀCIES per intentar comprendre'm encara que et paregués una bogeria. Gràcies i mil gràcies.

Feliç aniversari Mamà. Per molts anys feliços, plens de joia i de molta dolçor. 


dilluns, 7 de gener de 2013

2013.

Comencem l'any amb forces renovades.

L'altre dia vaig escoltar una frase que em va fer cavilar una mica: "La vida és una elecció contínua. No elegir també és una elecció." 
Ja l'havia escoltat aquesta ja fa anys, a una classe de filosofia. No puc recordar qui n'era l'autor però supose que tampoc té més rellevancia l'autoria que l'oració en sí.
Compartisc l'idea de que la vida és un seguit de eleccions. I també que no elegir és una elecció. I també pense que es requereix d'un cor valent per a elegir i tirar endavant amb totes les conseqüencies de la teva propia elecció. 
Em sent feliç al pensar que les eleccions del passat, tant les meves com les dels demés, m'han portat fins el punt exacte en el que em trobe. És una extranya sensació la de saber que ets l'elecció d'una persona. Saber que sempre estará per a tu, igual que tu per a eixa persona. És extranya i reconfortant. 
Mire endarrere i veig tot el que he passat, tot a lo que he sobreviscut, i m'he n'adone que he crescut i he madurat més si cap. I això em fa sentir orgullosa de mí mateixa (per ególatra que puga sonar).

La vida és una elecció, afortunada o desafortunada, dins la teoría del caos que ens envolta. I em meravella tantíssim relacionar-te amb les eleccions de ma vida. Vaig elegir ja fa quasi dos anys estimar-te. I ha estat l'elecció més acertada que he fet mai (pot ser va renyida amb aquella de tintar-me els cabells pelrojos ^^').
Gràcies per fer el 2012 especial i acompanyar-me a descobrir el 2013. 

I tal com vaig fer ara fa un any. Aquest any també vaig a fer eleccions. De moment vaig a elegir somriure, al menys, una vegada al dia, ajudar en el possible a qui em demane ajuda i vore sempre el costat positiu de les coses sense llevar-los realisme. I, és clar, l'elecció més important de totes: deixar que la dolçor evadisca tots els problemes i arraulir-me al teu pit a les nits. 

Noves eleccions per a marcar nous començaments :)