dilluns, 4 de febrer de 2013

Caure.

Quan era menuda em feia por anar amb bicicleta perque tenia la sensació de que el meu cos besaria el terra tan prompte com el meu iaio soltés la petita maquinaria. Vaig tardar un mes en aprendre'n.

Quan em vaig fer més major tenia por de menjar carn perque un dia se'm va quedar un troç de pechuga a la gola i quasi m'ofegue. Vaig tardar quasi un any en tornar a menjar-ne sense que la meua iaia l'hagués de desmenuçar.

Quan era adolescent tenia por de fracasar socialment i obrir-me als demés perque ja havia patit en el seu moment i no volia que em ferire'n de nou. Vaig tardar tres anys en trobar a la meva millor amiga.

Quan estava a Batxiller tenia por d'enamorar-me perque no volia que ningú s'acostés tant a mi, ni haver de donar parts de mi que pensava que mai tornarien. Sobretot després d'haver perdut als meus iaios i de saber que ma iaia morí "de tristessa d'amor, perque ell ja no estava". Vaig tardar dos anys en trobar al meu company al camí de la vida.

Ara que estic a l'universitat tinc por de fracasar perque vull arribar a ser algú de profit. El passat Divendres vaig tindre el pitjor examen de la meva vida (que encara no sé si hauré aprobat però ho dubte moltíssim). Per primera vegada l'incertidumbre del fracas s'acosta... He tardat tres dies i un mati de vòmits en superar-ho. 

Sí. Al llarg de la meua vida m'esperen moltes caigudes. Pero també sé que tinc moltes mans que m'ajudaran a alçar-me, m'animaràn i em diràn: "Ets llimonera i perpiñana, si tu no pots, ningú podrà!"
Pense que és important ser agraït amb allò que tenim i també amb les persones que cada dia ens donen forces. Per això, moltes gràcies per soportar-me, donar-me forces i ànims, fer-me somriure i tirar endavant. Gràcies per agafar-me la mà, i ajudar-me a continuar a recorrer aquest camí.

Perque si al quart pas caus, l'important és alçar-te al quint.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada