Comença per F.

I entre unes coses i altres, va arribar Nadal. 
Han estat uns dies extranys, pot ser perqué era el primer Nadal que compartía amb una persona que estime i m'importa tantíssim, pot ser perqué és el segon Nadal sense els meus iaios i així i tot continua notant-se la seva ausència, pot ser perqué ara visc a Barcelona i no veig quasi la familia... Pot ser perqué volía que aquest any el Nadal tinguera un toc especial, perqué així és com hem senc.
Vaig estar esperant les festes amb ansia, només de pensar en elles ja hem venia el somriure a la cara i els demés notaven la meua felicitat, sobretot ell.
Ell... ell per qui he volgut que aquest Nadal fora el millor dels millors, ell que feia que el Nadal tornara a tindre eixes llumenetes especials. I així ha estat, un gran Nadal. Un gran somriure. Una gran paraula que comença per F.
Avuí mire enrrere, pense en l'any passat, en el 2011 que he viscut...i me n'adone que sóc forta. Sóc una persona més en aquest món, malgrat tot, mai seré una persona més. Aquest any he rist i plorat, me n'he alegrat i m'he enfadat, i sobretot, he madurat. Mire enrrere i veig aquella nena que va començar aquest camí que la gent diu Vida, estava allí, petita, perduda i tremolosa. I ara, hem veig més madura, més gran, més forta pero també, més sabia. He aprés dels meus errors i encara que al llarg de ma vida en tindré més, no repetiré els passats. I per damunt de tot, aquest any he aprés una cosa que mai pensava que podria passar-me a mi, he aprés que sí que hi ha algú en el món per a qui sóc aquell llum especial. I també he guanyat aquella calor que faltava a la meua vida. 
Per aquest any nou podria demanar diners o salut, pero crec que ambdós coses vindran soles, que aquestes coses són com les muntanyes russes, pujen i baixen... Només demane, que la gent que m'estime continue ahí, que siguen feliços que això és el millor desig que puc tindre per al 2012.
I no com a desig, sino com a propòsit, us assegure, que allà on siga que estigau tots 4, us faré senti l'orgull d'una neta, miraré al cel amb un somriure i us donaré les gràcies per no deixar anar mai la meva mà en aquest camí.
Hem senc molt afortunada per tot el que m'envolta, i aquestes festes han estat un reflex del que ara mateixa senc a la meva vida.
Sóc afortunada. He rebut un regal de Nadal molt gran i que no és mesurable amb unitats físiques.
Aquest Nadal, m'han regalat Felicitat.

I entre unes coses i altres, ja s'acabat l'any...

Somnis.

Ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra. Com un passtís acabat de traure del forn. Freda i sigilosa, la nit arriba a poc a poc. Està allí estessa al llit, tapada amb la manta, guardant el seu calor baix els llançols i cobertors. S'ha cansat de pegar voltes al llit i ha passat a imaginar. S'ha colat al món de l'imaginació, poc a poc i amb sutilessa ha sabut com acaramelar-la, i ja està a dins. Ha començat imaginant que vivia a una época molt llunyana, després a una més propera, pot ser l'edat mitjana...Imaginava una combinació de vestits, pentinats, vides alienes i amants romàntics.
Quin tràfec té la seua ment!
I en una d'eixes imaginacions, sense adonar-se'n, sense ser-ne concient del que el seu inconcient fa, ha començat a entrar per les portes dels somnis. Unes portes que si no controlem poden ser molt perilloses, portes que amaguen secrets desconeguts fins i tot per nosaltres mateixos, els somniadors.
Pero ella és aventurera, mai s'ha fet enrrere una vegada agafava un camí, i aquest li agrada moltíssim, per fi ha obert una porta interessant, una porta dolça. Repentinament tot canvia, ja no es sent tan segura a eixe món que feia uns segons l'encandilava. De repent, es sent sola, abandonada, perduda i sense direcció... El pànic l'envolta, vol fugir, vol ser-ne lliure, una por de viure a una irrealitat l'abraça i finalment... tanca els ulls, perque encara que sap que no és cert, pot ser si tanques els ulls et tornes invisible a la vista dels demés, com quan era menudeta i jugava als amagatalls amb el pare, com quan la renyaven per alguna malifeta i tancava els ulls com si així s'evadís del problema o com aquella vegada... aquella vegada en que els sentiments eren tan parells als d'ara, la vegada en que ja no tornaria a vore mai més el iaio, que tancava els ulls esperant que tot fos un malson.
I quan pensava que ja no sabia que fer per despertar, que necessitava obrir els ulls per a respirar... Tornava aquella sensació de pau, d'estar a una terra desconeguda i que havia d'explorar. No sabia d'on li venien les forces, pero ahí estàven, empentant-la, animant-la a descobrir i imaginar, convidant-la suaument, dolçament, a somniar...
I després d'aquella nit, sempre venia a visitar-la, l'envoltava als seus braços, l'acaronava delicadament, li susurrava paraules sense sentit algún i així li donava la clau per a poder entrar de nou a aquell món tan inestable. I ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra.

Que fàcil és perdres al món dels somnis.

València.

Quina oloreta a taronger...


La terra dels tarongers, la dolçaina, la paella i bona gent!
Ahir vam estar a un concert acústic d'Obrint Pas, un grup de música valencià per a qui el desconega, que va tindre lloc a la Jornada de Consum Responsable que va ser organitzada a Marqués del Túria. Mai havia estat a un concert d'ells, i encara que els coneixia de feia temps, no havia trobat l'oportunitat d'asistir-ne a un.
Doncs bé, ens vam aventurar el meu Pirata i jo per anar-hi, i curiosament, no ens vam perdre i trobarem aparcament al a primera! [Aparcar a València, és quasi missió impossible]
L'acústic va estra molt bé, hem vaig emocionar amb diverses cançons, com "Tornar a casa", "Al país de l'olivera" o "La vida sense tu". Les tres cançons parlen de la terra, de la meua terra, València.

És la terra on hem vaig criar, on vaig créixer. Aquesta és la terra on he ciagut i m'he tornat a alçar, on he rist i he plorat, on he descobert l'importancia de l'horta, on he viscut grans i bons moments, també de dolents, pero sempre a la terra.
Miquel Gironés, un dels integrants del grup, viu a Barcelona, i ahir abans de tocar "La vida sense tu", que és un homenatge a la nostra València, va dir unes paraules que mai no havera sentit meues de no estar a la mateixa situació.
Jo també visc sola a Barcelona, i encara que m'agrada la ciutat, no és comparable al sentiment que m'aporta València. Sempre intente explicar-li la diferència al meu Pirata, malgrat que de vegades se'm traba la llengua i no ixen les paraules.
Al estar lluny de casa, recorde els moments als llocs que més m'agraden, recorde excursions on descansavem a la Plaça de la Verge, recorde les vistes vertiginoses des del Micalet, recorde nits de festa pel barri del Carme, recorde la tenda de llepolies per la que sempre passavem de camí al teatre Escalante, recorde un dia, a trenc d'alba, quan tornava de farra valenciana, i vaig veure el sol asomant a les Torres de Quart, la sensació de pertanyer a una altra época, de tornar enrrere a aquells anys on els carrers encara eren d'adoquins, i sobretot, recorde l'olor a taronger.
Quan estas lluny de casa tots els records et venen a la ment en els moments de major soletat, en els moments en que ets més humà que mai.
Per això, sé que allà on la vida hem porte, sempre duré València al meu cor, sempre seré Valenciana de sentiment i sempre que torne ella m'acollirà com la mare que abraça un fill retrobat.
El que hem fa sentir a mi València, és llibertat, caminar pels seus carrers coneguent on aniré a parar, la sensació de que pertanys allà on ets, una sensació que només sents quan dius "estic a casa".
I és que són molts anys de ballar al so de la dolçaina, d'admirar-la, de menjar paella a la Pascua, d'anar a nadar al safareig de l'hortet, de sentir l'olor de taronger...

Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Vicent Andrés Estellés.

"La vida sense tu" d'Obrint Pas. Homenatge a la nostra València.

Somriure.

Hem disculpe per l'abscència, però la setmana passada vaig ser de les afortunades que tenien aqüeducte i vaig fer un vaitge amb el meu Pirata fins Avignon per visitar sa familia. Han estat uns dies molt càlids (tot i el gran fred que ha fet) i que han donat peu a una gran revolució a la meva ment! A veure si aquests dies, trobe el temps per plasmar tot allò que tinc a la ment, voltejant, juant, ballant i entrellaçant-se formant relats.

De moment, deixe una cosa que vaig escriure fa un temps, simplement perqué m'avelleiz escriure, perque hem sentia feliç aquell dia i d'alguna manera ho vaig deixar eixir... Ho publique avui, perque tinc la mateixa sensació de plenitud que aquell dia. M'agrada la meva vida. Sí, n'estic contenta.

Avui podria haver estat un d'eixos dies, un d'eixos dies en que hem mirava a l'espill i no veia res que valgués la pena, res perqué lluitar o continuar caminant la sendera de la vida. Podria haver estat un d'eixos dies en que només volia estar a la meva habitació i plorar, i tindre llàstima de mi mateixa i pensar que jo no estava feta per a viure. Podria haver-ho estat, però no ha passat.
Avui m'he mirat a l'espill i me n'he cansat de sentir-me malament i no saber tansòls el perqué del meu malestar, avuí he dibuixat un somriure, i com feia tant de temps des de l'últim quasi m'han fet mal els llavis al fer-ho, però m'he sentit tan bé... M'he sentit tan jo de nou, que ho he tornat a fer, i he somrist de nou, i poc a poc, sentía com alguna energia extranya i fantàstica escalava pel meu cos, hem feia sentir alegre i plena de vida. I aleshores he prés una dessició, no deixar que mai ningú, ni res, hem faça tornar a apagar el meu somriure, perqué és de les coses més especials que tinc, i si hi ha algú a qui no li agrada, feina té per davant! Perqué el meu somriure és meu, i també és d'aquelles persones que fan que hem surta quan més ho necessite, o quan pense que se m'ha oblidat somriure de nou, però no, una vegada i una altra hem demostren que això és com anar en bicicleta, pots estar molt de temps sense fer-ho, però quan tornes, ho fas tan bé com la primera vegada. I avui, per totes les persones que tinc al voltant, que m'estimen, que estimen el meu somriure i que fan que cada dia, ja no siga mai més un d'eixos dies, per ells, he recordat una cosa que fa temps vaig aprendre: El primer pas per a ser feliç, és estimar-se un mateix, i després anar fent camí. Que no seré perfecta, segur, que tindré coses dolentes, però també coses molt bones, i que la vida, si s'agafa amb bona companyia i un somriure natural, és molt més dolça, com les boletes d'anís.
Avui, sóc una boleta d'anís feliç, lluitadora, enamorada, balladora, cantadora, boja de remat, escriptora i somiadora... Avui, sóc una boleta d'anís somrient.

 Hmm...com m'agrada l'anís... :D

Creure o no creure.

Ahir vaig estar a un mercat medieval amb el meu Pirata. Era un dia extrany, tots els Diumenges ho són perque un Diumenge significa que he de tornar a Barcelona deixant enrrere València, però aquesta vegada hem sentia extranyament bé (encara que puc endevinar que el motiu siga la inminent escapa que tenim pensada i arreglada ja), però bé, tornant al dia en sí. Feia una frescoreta que havera estat normal a mitjans d'Octubre i massa càlida per estar ja a Novembre, i a més, sorprenentment el Sol s'havia deixat veure un poc, per tant, era un bon dia. Podriem dir que era un dia d'eixos que et diuen: "Si et quedes a casa, t'ho perds tot!"
Doncs bé, al mercat hi havia de tot, i l'entorn era fantàstic, molt acollidor. Vam veure moltíssimes paradetes, però a una ens vam quedar una estona més llarga, va ser una tendeta on venien collars de diferents tipus de pedres. Llegint per a que ajudava cadascuna de les pedres ens vam topar de nassos amb una molt interessant: Lapislàtzuli. És una pedra preciosa per aquells que no sàpiguen quina és (jo mateixa desconeixia la seva existència), va ser graciós perque la pedra era benficiossa per a l'estrés, l'insomni, problemes respiratoris i moltes altres coses que, per sort o desgracia, he sofrit/sofrisc a la meva vida. Així que vam decidir d'anar a pegar una volteta per pensar-me si la comprava o no i de mentre continuar mirant. Finalment, el Pirata hem va comprar la pedra perque jo no n'estava segura, i ara tinc un collar molt bonic.
Tot açò serveix per encaminar-nos al tema central: Creure o no creure?
I si es creu, en què creure?
Doncs bé, avui comentant-ho a classe amb els companys ha ixit una discussió interessant, hi havia qui deia que no hi creia per res del món, que tot això eren falàcies i falsetats (que no mentides) per a tindre una estratègia de màrketing atractiva (estudie Publicitat, RRPP i Màrketing, així que ho tenim bastant present sempre), altres deien que ells no creien, però que "només per si...", hi havia altres que deien que sí, que funciona i que a "un amic li va passar que...", tot el món ha defensat el seu punt de vista i jo he estat pegant-li voltes.
Potser siga una tonteria, i per a altres no ho siga, segons la meva opinió, has de creure en tu mateix. Tinc clar que dur la pedra al coll no hem farà estar millor de cap dels mals que sofrisc, però el fet de dur-la, m'ajudarà a recordar que m'he de superar, al menys, així ho veig jo. Avui dia, la nostra societat s'ha tornat molt radical (seràn els temps que corren...) el que creu, ha de creure sí o sí, i el que no creu, no creu en res i per res! I uns critiquen als altres i és tot una crítica i cap constructiva. Doncs bé, hi ha gent que creu, i gent que no creu, al igual que hi ha gent que creu un poc, o que no n'està segur de en quina cosa creu, el que és més important de tot és que ens hem de respectar tots, creients i no creients.
I la conclusió de tot açò, i a la que després d'aguantar comentaris, postulats i referències a avis, tiets i pares que "resulta que...", per a mi, el que he guanyat és un collar ´d'una pedra preciosa, un regal d'un xicot que m'estima i un marc de referència per agafar forces quan hem trobe baixa de moral per algún dels problemes que Lapislàtzuli ha de solucionar.

I aquest és, el collar de la discordia.



1 Any.

Ja ha passat un any... Avuí fa un any el dia era tan gris com el que hi ha ara a Barcelona, sense plutja, però igualment gris. Avuí fa un any no vaig anar a classe, havia d'acudir al soterrament de la meva avia. Avuí fa un any, vaig haver d'afrontar la realitat de que no la tornaria a vore mai més, de que no era un malson com aquells que hem venien a visitar a les nits. Avuí fa un any, vaig pedre a la segona persona més important que tenia, vaig tancar un dels capítols més importants de ma vida i vaig possar el punt final a un dels versos més bonics que mai vore escrits al poema de la meua vida.
Feia temps que no estava bé, tots la veiem trista, és clar, el 24 de Setembre va morir el meu avi, el seu marit, el seu gran amor, l'home de la seva vida... I poc a poc, ella va anar apagant-se. Les dones majors, així com la meva mare i els seus germans, deien que havia mort de tristessa, havia mort d'amor. Va ser aleshores quan li vaig agafar més mania a l'amor, perqué ell m'havia deixat sense la iaia, ell l'havia consumida...Hem negava a veure-ho com una cosa mínimament positiva, perqué per a mi només significava més dolor, més patiment, més soletat... Per a mi els meus iaios sempre van ser sagrats, ells eren els únics que no hem renyaven per ser diferent, eren els que m'alentaven a ser-ho, els que hem donaven aquella petita empenta que necessitava per a fer teatre, tocar la dolçaina, escriure poemes, i fins i tot, argumentar les meves opinions. Del meu iaio hem va quedar l'estima per les lletres, el sentit comú, els valors de valentia i humiltat, l'estima per la música i el sentiment de calidessa al llegir un llibre. De la iaia vaig heretar l'estima per la cuina, per la reposteria, pels animals, el fer les coses ben fetes a la primera, les frases fetes i refranys valencians, l'alegria de viure cada dia i l'estima per aquells que estan al meu costat.
El més dur de la seva mort, va ser que no vaig ser capaç de dir-li adeu, ja que la nit d'abans, vaig tornar tard d'estar amb les amigues i ella ja ho tenia tot tancat, i vaig pensar: "És igual, demà hem passaré, total..." I vaig pedre la meva oportunitat de dir-li quant l'estimava, de donar-li les gràcies per tots els consells, per cuidar-me, vaig pedre l'oportunitat de vore l'orgull als seus ulls... i això és una cosa que mai més podré canviar.
Ara, cada nit els done les gràcies per haver fet de mi, qui sóc avuí. Per tot allò que vaig aprendre d'ells, per els sacrificis, per aguantar llàgrimes i rises, per les vegades que hem van renyar, per fer-me sentir única i especial quan pensava que no era ningú en aquest món...per donar-me un punt de referència al que aferrar-me quan hem fera por continuar caminant. I sobretot, per les seves paraules, per els poemes que el meu iaio hem va dedicar, i per un llibre ple, ple de vida que hem va deixar com herència. Un llibre que té molt més valor que tots els diners del món.
És per això, que avuí a la nit, miraré al cel i somriure perqué, veieu avis? Sóc feliç, sóc inmensament feliç. Tinc una familia que m'estima, uns pares que es preocupen per com hem va la vida, que m'ajuden a complir el meu somni, una germana que sempre està ahí, una millor amiga que sempre té algún somriure o anècdota graciosa per animar-me, una colla d'amics que són únicament únics i sempre pots comptar amb ells, una carrera que hem fa sentir útil i plena, que m'encanta, visc a una ciutat que cada dia conta una história diferent, i per últim, i per tant molt més important, ara sí iaia, ara tinc al meu Pirata, a eixa persona en qui confiar, en qui recolçar-te quan ho necessites, aquella persona que només necessita mirar-te per fer-te sentir especial, aquell qui està disposat a interposar-se entre una bala i jo, aquell qui hem fa sentir dona i xiqueta a la vegada, aquell qui no és perfecte, aquell amb qui poder fer el gamba quan m'avelleix, aquell amb qui raonar hores i hores i quedar-te en ganes de més, sí iaia, he trobat al meu gran amor. I sóc inmensament feliç!

Sempre sereu els versos més bonics del poema de la nostra vida.

Música.

Ahir, quan anava de camí cap a Joaquín Sorolla, per agafar el tren cap a Barcelona de nou, al coche vam fer una espècie de competició de cançons, per expressar el que sentiem, per refugiar-nos a la calidessa de les notes, per mitigar la nostàlgia que sabem que sentirem... I quan estava al tren, i poc a poc, cada empenta m'anyullava un poc més de la meua terra, va ser quan vaig començar a pensar en el sentit de la música, eixa cosa tan globalitzada avuí dia i que plasma tants sentiments.
Si mire cap enrrere al llarg de ma vida, la música ha estat sempre present, des de que era una nena petita, amb el cabell ros i ple de tirabuçons, que ja cantava, ballava i tocava el piano, fins als moments més durs de la meva vida com el sentir-me sola, no saber quin camí prendre, trobar el meu lloc al món, i també als moments feliços de compartir rises i alegries amb la gent que estime. Perque és cert que la vida està plena, pleníssima de coses dolentes, de situacions dures d'afrontar, però la música sempre està ahí per a dir-te: "Eh, que no estàs sol, eh, que ets capaç d'afrontar aquest repte".
Després de tot, si hi ha alguna cosa que no ens poden llevar, que mai seràn capaços de fer que desaparega és la música, i l'alegria que ens aporta.

Ja ho deia un cantant, que si no hem falla la memoria, és bastant famós...
"Que si cantem, si cantem mai morirem...."

Vida nova.

Ja feia temps que hem rondava pel cap l'idea de fer un altre blog, un en el que escriure un poc cada dia, o almenys cada setmana i he pensat que ara que comença una nova etapa a la meva vida, és important tindre un lloc on expressar-me lliurement.
Les publicacions serán tant poemes, creacions meves, opinions, fotos, videos...simplement, tot allò que he fa ser qui sóc i com sóc.

Tornem a començar, amb més força que mai i amb una ilusió renovada. (: