dimarts, 20 de desembre de 2011

Somnis.

Ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra. Com un passtís acabat de traure del forn. Freda i sigilosa, la nit arriba a poc a poc. Està allí estessa al llit, tapada amb la manta, guardant el seu calor baix els llançols i cobertors. S'ha cansat de pegar voltes al llit i ha passat a imaginar. S'ha colat al món de l'imaginació, poc a poc i amb sutilessa ha sabut com acaramelar-la, i ja està a dins. Ha començat imaginant que vivia a una época molt llunyana, després a una més propera, pot ser l'edat mitjana...Imaginava una combinació de vestits, pentinats, vides alienes i amants romàntics.
Quin tràfec té la seua ment!
I en una d'eixes imaginacions, sense adonar-se'n, sense ser-ne concient del que el seu inconcient fa, ha començat a entrar per les portes dels somnis. Unes portes que si no controlem poden ser molt perilloses, portes que amaguen secrets desconeguts fins i tot per nosaltres mateixos, els somniadors.
Pero ella és aventurera, mai s'ha fet enrrere una vegada agafava un camí, i aquest li agrada moltíssim, per fi ha obert una porta interessant, una porta dolça. Repentinament tot canvia, ja no es sent tan segura a eixe món que feia uns segons l'encandilava. De repent, es sent sola, abandonada, perduda i sense direcció... El pànic l'envolta, vol fugir, vol ser-ne lliure, una por de viure a una irrealitat l'abraça i finalment... tanca els ulls, perque encara que sap que no és cert, pot ser si tanques els ulls et tornes invisible a la vista dels demés, com quan era menudeta i jugava als amagatalls amb el pare, com quan la renyaven per alguna malifeta i tancava els ulls com si així s'evadís del problema o com aquella vegada... aquella vegada en que els sentiments eren tan parells als d'ara, la vegada en que ja no tornaria a vore mai més el iaio, que tancava els ulls esperant que tot fos un malson.
I quan pensava que ja no sabia que fer per despertar, que necessitava obrir els ulls per a respirar... Tornava aquella sensació de pau, d'estar a una terra desconeguda i que havia d'explorar. No sabia d'on li venien les forces, pero ahí estàven, empentant-la, animant-la a descobrir i imaginar, convidant-la suaument, dolçament, a somniar...
I després d'aquella nit, sempre venia a visitar-la, l'envoltava als seus braços, l'acaronava delicadament, li susurrava paraules sense sentit algún i així li donava la clau per a poder entrar de nou a aquell món tan inestable. I ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra.

Que fàcil és perdres al món dels somnis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada