Somriure.

Hem disculpe per l'abscència, però la setmana passada vaig ser de les afortunades que tenien aqüeducte i vaig fer un vaitge amb el meu Pirata fins Avignon per visitar sa familia. Han estat uns dies molt càlids (tot i el gran fred que ha fet) i que han donat peu a una gran revolució a la meva ment! A veure si aquests dies, trobe el temps per plasmar tot allò que tinc a la ment, voltejant, juant, ballant i entrellaçant-se formant relats.

De moment, deixe una cosa que vaig escriure fa un temps, simplement perqué m'avelleiz escriure, perque hem sentia feliç aquell dia i d'alguna manera ho vaig deixar eixir... Ho publique avui, perque tinc la mateixa sensació de plenitud que aquell dia. M'agrada la meva vida. Sí, n'estic contenta.

Avui podria haver estat un d'eixos dies, un d'eixos dies en que hem mirava a l'espill i no veia res que valgués la pena, res perqué lluitar o continuar caminant la sendera de la vida. Podria haver estat un d'eixos dies en que només volia estar a la meva habitació i plorar, i tindre llàstima de mi mateixa i pensar que jo no estava feta per a viure. Podria haver-ho estat, però no ha passat.
Avui m'he mirat a l'espill i me n'he cansat de sentir-me malament i no saber tansòls el perqué del meu malestar, avuí he dibuixat un somriure, i com feia tant de temps des de l'últim quasi m'han fet mal els llavis al fer-ho, però m'he sentit tan bé... M'he sentit tan jo de nou, que ho he tornat a fer, i he somrist de nou, i poc a poc, sentía com alguna energia extranya i fantàstica escalava pel meu cos, hem feia sentir alegre i plena de vida. I aleshores he prés una dessició, no deixar que mai ningú, ni res, hem faça tornar a apagar el meu somriure, perqué és de les coses més especials que tinc, i si hi ha algú a qui no li agrada, feina té per davant! Perqué el meu somriure és meu, i també és d'aquelles persones que fan que hem surta quan més ho necessite, o quan pense que se m'ha oblidat somriure de nou, però no, una vegada i una altra hem demostren que això és com anar en bicicleta, pots estar molt de temps sense fer-ho, però quan tornes, ho fas tan bé com la primera vegada. I avui, per totes les persones que tinc al voltant, que m'estimen, que estimen el meu somriure i que fan que cada dia, ja no siga mai més un d'eixos dies, per ells, he recordat una cosa que fa temps vaig aprendre: El primer pas per a ser feliç, és estimar-se un mateix, i després anar fent camí. Que no seré perfecta, segur, que tindré coses dolentes, però també coses molt bones, i que la vida, si s'agafa amb bona companyia i un somriure natural, és molt més dolça, com les boletes d'anís.
Avui, sóc una boleta d'anís feliç, lluitadora, enamorada, balladora, cantadora, boja de remat, escriptora i somiadora... Avui, sóc una boleta d'anís somrient.

 Hmm...com m'agrada l'anís... :D