dilluns, 28 de novembre de 2011

Creure o no creure.

Ahir vaig estar a un mercat medieval amb el meu Pirata. Era un dia extrany, tots els Diumenges ho són perque un Diumenge significa que he de tornar a Barcelona deixant enrrere València, però aquesta vegada hem sentia extranyament bé (encara que puc endevinar que el motiu siga la inminent escapa que tenim pensada i arreglada ja), però bé, tornant al dia en sí. Feia una frescoreta que havera estat normal a mitjans d'Octubre i massa càlida per estar ja a Novembre, i a més, sorprenentment el Sol s'havia deixat veure un poc, per tant, era un bon dia. Podriem dir que era un dia d'eixos que et diuen: "Si et quedes a casa, t'ho perds tot!"
Doncs bé, al mercat hi havia de tot, i l'entorn era fantàstic, molt acollidor. Vam veure moltíssimes paradetes, però a una ens vam quedar una estona més llarga, va ser una tendeta on venien collars de diferents tipus de pedres. Llegint per a que ajudava cadascuna de les pedres ens vam topar de nassos amb una molt interessant: Lapislàtzuli. És una pedra preciosa per aquells que no sàpiguen quina és (jo mateixa desconeixia la seva existència), va ser graciós perque la pedra era benficiossa per a l'estrés, l'insomni, problemes respiratoris i moltes altres coses que, per sort o desgracia, he sofrit/sofrisc a la meva vida. Així que vam decidir d'anar a pegar una volteta per pensar-me si la comprava o no i de mentre continuar mirant. Finalment, el Pirata hem va comprar la pedra perque jo no n'estava segura, i ara tinc un collar molt bonic.
Tot açò serveix per encaminar-nos al tema central: Creure o no creure?
I si es creu, en què creure?
Doncs bé, avui comentant-ho a classe amb els companys ha ixit una discussió interessant, hi havia qui deia que no hi creia per res del món, que tot això eren falàcies i falsetats (que no mentides) per a tindre una estratègia de màrketing atractiva (estudie Publicitat, RRPP i Màrketing, així que ho tenim bastant present sempre), altres deien que ells no creien, però que "només per si...", hi havia altres que deien que sí, que funciona i que a "un amic li va passar que...", tot el món ha defensat el seu punt de vista i jo he estat pegant-li voltes.
Potser siga una tonteria, i per a altres no ho siga, segons la meva opinió, has de creure en tu mateix. Tinc clar que dur la pedra al coll no hem farà estar millor de cap dels mals que sofrisc, però el fet de dur-la, m'ajudarà a recordar que m'he de superar, al menys, així ho veig jo. Avui dia, la nostra societat s'ha tornat molt radical (seràn els temps que corren...) el que creu, ha de creure sí o sí, i el que no creu, no creu en res i per res! I uns critiquen als altres i és tot una crítica i cap constructiva. Doncs bé, hi ha gent que creu, i gent que no creu, al igual que hi ha gent que creu un poc, o que no n'està segur de en quina cosa creu, el que és més important de tot és que ens hem de respectar tots, creients i no creients.
I la conclusió de tot açò, i a la que després d'aguantar comentaris, postulats i referències a avis, tiets i pares que "resulta que...", per a mi, el que he guanyat és un collar ´d'una pedra preciosa, un regal d'un xicot que m'estima i un marc de referència per agafar forces quan hem trobe baixa de moral per algún dels problemes que Lapislàtzuli ha de solucionar.

I aquest és, el collar de la discordia.



dimarts, 15 de novembre de 2011

1 Any.

Ja ha passat un any... Avuí fa un any el dia era tan gris com el que hi ha ara a Barcelona, sense plutja, però igualment gris. Avuí fa un any no vaig anar a classe, havia d'acudir al soterrament de la meva avia. Avuí fa un any, vaig haver d'afrontar la realitat de que no la tornaria a vore mai més, de que no era un malson com aquells que hem venien a visitar a les nits. Avuí fa un any, vaig pedre a la segona persona més important que tenia, vaig tancar un dels capítols més importants de ma vida i vaig possar el punt final a un dels versos més bonics que mai vore escrits al poema de la meua vida.
Feia temps que no estava bé, tots la veiem trista, és clar, el 24 de Setembre va morir el meu avi, el seu marit, el seu gran amor, l'home de la seva vida... I poc a poc, ella va anar apagant-se. Les dones majors, així com la meva mare i els seus germans, deien que havia mort de tristessa, havia mort d'amor. Va ser aleshores quan li vaig agafar més mania a l'amor, perqué ell m'havia deixat sense la iaia, ell l'havia consumida...Hem negava a veure-ho com una cosa mínimament positiva, perqué per a mi només significava més dolor, més patiment, més soletat... Per a mi els meus iaios sempre van ser sagrats, ells eren els únics que no hem renyaven per ser diferent, eren els que m'alentaven a ser-ho, els que hem donaven aquella petita empenta que necessitava per a fer teatre, tocar la dolçaina, escriure poemes, i fins i tot, argumentar les meves opinions. Del meu iaio hem va quedar l'estima per les lletres, el sentit comú, els valors de valentia i humiltat, l'estima per la música i el sentiment de calidessa al llegir un llibre. De la iaia vaig heretar l'estima per la cuina, per la reposteria, pels animals, el fer les coses ben fetes a la primera, les frases fetes i refranys valencians, l'alegria de viure cada dia i l'estima per aquells que estan al meu costat.
El més dur de la seva mort, va ser que no vaig ser capaç de dir-li adeu, ja que la nit d'abans, vaig tornar tard d'estar amb les amigues i ella ja ho tenia tot tancat, i vaig pensar: "És igual, demà hem passaré, total..." I vaig pedre la meva oportunitat de dir-li quant l'estimava, de donar-li les gràcies per tots els consells, per cuidar-me, vaig pedre l'oportunitat de vore l'orgull als seus ulls... i això és una cosa que mai més podré canviar.
Ara, cada nit els done les gràcies per haver fet de mi, qui sóc avuí. Per tot allò que vaig aprendre d'ells, per els sacrificis, per aguantar llàgrimes i rises, per les vegades que hem van renyar, per fer-me sentir única i especial quan pensava que no era ningú en aquest món...per donar-me un punt de referència al que aferrar-me quan hem fera por continuar caminant. I sobretot, per les seves paraules, per els poemes que el meu iaio hem va dedicar, i per un llibre ple, ple de vida que hem va deixar com herència. Un llibre que té molt més valor que tots els diners del món.
És per això, que avuí a la nit, miraré al cel i somriure perqué, veieu avis? Sóc feliç, sóc inmensament feliç. Tinc una familia que m'estima, uns pares que es preocupen per com hem va la vida, que m'ajuden a complir el meu somni, una germana que sempre està ahí, una millor amiga que sempre té algún somriure o anècdota graciosa per animar-me, una colla d'amics que són únicament únics i sempre pots comptar amb ells, una carrera que hem fa sentir útil i plena, que m'encanta, visc a una ciutat que cada dia conta una história diferent, i per últim, i per tant molt més important, ara sí iaia, ara tinc al meu Pirata, a eixa persona en qui confiar, en qui recolçar-te quan ho necessites, aquella persona que només necessita mirar-te per fer-te sentir especial, aquell qui està disposat a interposar-se entre una bala i jo, aquell qui hem fa sentir dona i xiqueta a la vegada, aquell qui no és perfecte, aquell amb qui poder fer el gamba quan m'avelleix, aquell amb qui raonar hores i hores i quedar-te en ganes de més, sí iaia, he trobat al meu gran amor. I sóc inmensament feliç!

Sempre sereu els versos més bonics del poema de la nostra vida.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Música.

Ahir, quan anava de camí cap a Joaquín Sorolla, per agafar el tren cap a Barcelona de nou, al coche vam fer una espècie de competició de cançons, per expressar el que sentiem, per refugiar-nos a la calidessa de les notes, per mitigar la nostàlgia que sabem que sentirem... I quan estava al tren, i poc a poc, cada empenta m'anyullava un poc més de la meua terra, va ser quan vaig començar a pensar en el sentit de la música, eixa cosa tan globalitzada avuí dia i que plasma tants sentiments.
Si mire cap enrrere al llarg de ma vida, la música ha estat sempre present, des de que era una nena petita, amb el cabell ros i ple de tirabuçons, que ja cantava, ballava i tocava el piano, fins als moments més durs de la meva vida com el sentir-me sola, no saber quin camí prendre, trobar el meu lloc al món, i també als moments feliços de compartir rises i alegries amb la gent que estime. Perque és cert que la vida està plena, pleníssima de coses dolentes, de situacions dures d'afrontar, però la música sempre està ahí per a dir-te: "Eh, que no estàs sol, eh, que ets capaç d'afrontar aquest repte".
Després de tot, si hi ha alguna cosa que no ens poden llevar, que mai seràn capaços de fer que desaparega és la música, i l'alegria que ens aporta.

Ja ho deia un cantant, que si no hem falla la memoria, és bastant famós...
"Que si cantem, si cantem mai morirem...."

divendres, 11 de novembre de 2011

Vida nova.

Ja feia temps que hem rondava pel cap l'idea de fer un altre blog, un en el que escriure un poc cada dia, o almenys cada setmana i he pensat que ara que comença una nova etapa a la meva vida, és important tindre un lloc on expressar-me lliurement.
Les publicacions serán tant poemes, creacions meves, opinions, fotos, videos...simplement, tot allò que he fa ser qui sóc i com sóc.

Tornem a començar, amb més força que mai i amb una ilusió renovada. (: