dilluns, 14 de novembre de 2011

Música.

Ahir, quan anava de camí cap a Joaquín Sorolla, per agafar el tren cap a Barcelona de nou, al coche vam fer una espècie de competició de cançons, per expressar el que sentiem, per refugiar-nos a la calidessa de les notes, per mitigar la nostàlgia que sabem que sentirem... I quan estava al tren, i poc a poc, cada empenta m'anyullava un poc més de la meua terra, va ser quan vaig començar a pensar en el sentit de la música, eixa cosa tan globalitzada avuí dia i que plasma tants sentiments.
Si mire cap enrrere al llarg de ma vida, la música ha estat sempre present, des de que era una nena petita, amb el cabell ros i ple de tirabuçons, que ja cantava, ballava i tocava el piano, fins als moments més durs de la meva vida com el sentir-me sola, no saber quin camí prendre, trobar el meu lloc al món, i també als moments feliços de compartir rises i alegries amb la gent que estime. Perque és cert que la vida està plena, pleníssima de coses dolentes, de situacions dures d'afrontar, però la música sempre està ahí per a dir-te: "Eh, que no estàs sol, eh, que ets capaç d'afrontar aquest repte".
Després de tot, si hi ha alguna cosa que no ens poden llevar, que mai seràn capaços de fer que desaparega és la música, i l'alegria que ens aporta.

Ja ho deia un cantant, que si no hem falla la memoria, és bastant famós...
"Que si cantem, si cantem mai morirem...."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada