dijous, 29 de desembre de 2011

Comença per F.

I entre unes coses i altres, va arribar Nadal. 
Han estat uns dies extranys, pot ser perqué era el primer Nadal que compartía amb una persona que estime i m'importa tantíssim, pot ser perqué és el segon Nadal sense els meus iaios i així i tot continua notant-se la seva ausència, pot ser perqué ara visc a Barcelona i no veig quasi la familia... Pot ser perqué volía que aquest any el Nadal tinguera un toc especial, perqué així és com hem senc.
Vaig estar esperant les festes amb ansia, només de pensar en elles ja hem venia el somriure a la cara i els demés notaven la meua felicitat, sobretot ell.
Ell... ell per qui he volgut que aquest Nadal fora el millor dels millors, ell que feia que el Nadal tornara a tindre eixes llumenetes especials. I així ha estat, un gran Nadal. Un gran somriure. Una gran paraula que comença per F.
Avuí mire enrrere, pense en l'any passat, en el 2011 que he viscut...i me n'adone que sóc forta. Sóc una persona més en aquest món, malgrat tot, mai seré una persona més. Aquest any he rist i plorat, me n'he alegrat i m'he enfadat, i sobretot, he madurat. Mire enrrere i veig aquella nena que va començar aquest camí que la gent diu Vida, estava allí, petita, perduda i tremolosa. I ara, hem veig més madura, més gran, més forta pero també, més sabia. He aprés dels meus errors i encara que al llarg de ma vida en tindré més, no repetiré els passats. I per damunt de tot, aquest any he aprés una cosa que mai pensava que podria passar-me a mi, he aprés que sí que hi ha algú en el món per a qui sóc aquell llum especial. I també he guanyat aquella calor que faltava a la meua vida. 
Per aquest any nou podria demanar diners o salut, pero crec que ambdós coses vindran soles, que aquestes coses són com les muntanyes russes, pujen i baixen... Només demane, que la gent que m'estime continue ahí, que siguen feliços que això és el millor desig que puc tindre per al 2012.
I no com a desig, sino com a propòsit, us assegure, que allà on siga que estigau tots 4, us faré senti l'orgull d'una neta, miraré al cel amb un somriure i us donaré les gràcies per no deixar anar mai la meva mà en aquest camí.
Hem senc molt afortunada per tot el que m'envolta, i aquestes festes han estat un reflex del que ara mateixa senc a la meva vida.
Sóc afortunada. He rebut un regal de Nadal molt gran i que no és mesurable amb unitats físiques.
Aquest Nadal, m'han regalat Felicitat.

I entre unes coses i altres, ja s'acabat l'any...

dimarts, 20 de desembre de 2011

Somnis.

Ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra. Com un passtís acabat de traure del forn. Freda i sigilosa, la nit arriba a poc a poc. Està allí estessa al llit, tapada amb la manta, guardant el seu calor baix els llançols i cobertors. S'ha cansat de pegar voltes al llit i ha passat a imaginar. S'ha colat al món de l'imaginació, poc a poc i amb sutilessa ha sabut com acaramelar-la, i ja està a dins. Ha començat imaginant que vivia a una época molt llunyana, després a una més propera, pot ser l'edat mitjana...Imaginava una combinació de vestits, pentinats, vides alienes i amants romàntics.
Quin tràfec té la seua ment!
I en una d'eixes imaginacions, sense adonar-se'n, sense ser-ne concient del que el seu inconcient fa, ha començat a entrar per les portes dels somnis. Unes portes que si no controlem poden ser molt perilloses, portes que amaguen secrets desconeguts fins i tot per nosaltres mateixos, els somniadors.
Pero ella és aventurera, mai s'ha fet enrrere una vegada agafava un camí, i aquest li agrada moltíssim, per fi ha obert una porta interessant, una porta dolça. Repentinament tot canvia, ja no es sent tan segura a eixe món que feia uns segons l'encandilava. De repent, es sent sola, abandonada, perduda i sense direcció... El pànic l'envolta, vol fugir, vol ser-ne lliure, una por de viure a una irrealitat l'abraça i finalment... tanca els ulls, perque encara que sap que no és cert, pot ser si tanques els ulls et tornes invisible a la vista dels demés, com quan era menudeta i jugava als amagatalls amb el pare, com quan la renyaven per alguna malifeta i tancava els ulls com si així s'evadís del problema o com aquella vegada... aquella vegada en que els sentiments eren tan parells als d'ara, la vegada en que ja no tornaria a vore mai més el iaio, que tancava els ulls esperant que tot fos un malson.
I quan pensava que ja no sabia que fer per despertar, que necessitava obrir els ulls per a respirar... Tornava aquella sensació de pau, d'estar a una terra desconeguda i que havia d'explorar. No sabia d'on li venien les forces, pero ahí estàven, empentant-la, animant-la a descobrir i imaginar, convidant-la suaument, dolçament, a somniar...
I després d'aquella nit, sempre venia a visitar-la, l'envoltava als seus braços, l'acaronava delicadament, li susurrava paraules sense sentit algún i així li donava la clau per a poder entrar de nou a aquell món tan inestable. I ja l'escolta arribar, calmada, sinuosa i tendra.

Que fàcil és perdres al món dels somnis.

dilluns, 19 de desembre de 2011

València.

Quina oloreta a taronger...


La terra dels tarongers, la dolçaina, la paella i bona gent!
Ahir vam estar a un concert acústic d'Obrint Pas, un grup de música valencià per a qui el desconega, que va tindre lloc a la Jornada de Consum Responsable que va ser organitzada a Marqués del Túria. Mai havia estat a un concert d'ells, i encara que els coneixia de feia temps, no havia trobat l'oportunitat d'asistir-ne a un.
Doncs bé, ens vam aventurar el meu Pirata i jo per anar-hi, i curiosament, no ens vam perdre i trobarem aparcament al a primera! [Aparcar a València, és quasi missió impossible]
L'acústic va estra molt bé, hem vaig emocionar amb diverses cançons, com "Tornar a casa", "Al país de l'olivera" o "La vida sense tu". Les tres cançons parlen de la terra, de la meua terra, València.

És la terra on hem vaig criar, on vaig créixer. Aquesta és la terra on he ciagut i m'he tornat a alçar, on he rist i he plorat, on he descobert l'importancia de l'horta, on he viscut grans i bons moments, també de dolents, pero sempre a la terra.
Miquel Gironés, un dels integrants del grup, viu a Barcelona, i ahir abans de tocar "La vida sense tu", que és un homenatge a la nostra València, va dir unes paraules que mai no havera sentit meues de no estar a la mateixa situació.
Jo també visc sola a Barcelona, i encara que m'agrada la ciutat, no és comparable al sentiment que m'aporta València. Sempre intente explicar-li la diferència al meu Pirata, malgrat que de vegades se'm traba la llengua i no ixen les paraules.
Al estar lluny de casa, recorde els moments als llocs que més m'agraden, recorde excursions on descansavem a la Plaça de la Verge, recorde les vistes vertiginoses des del Micalet, recorde nits de festa pel barri del Carme, recorde la tenda de llepolies per la que sempre passavem de camí al teatre Escalante, recorde un dia, a trenc d'alba, quan tornava de farra valenciana, i vaig veure el sol asomant a les Torres de Quart, la sensació de pertanyer a una altra época, de tornar enrrere a aquells anys on els carrers encara eren d'adoquins, i sobretot, recorde l'olor a taronger.
Quan estas lluny de casa tots els records et venen a la ment en els moments de major soletat, en els moments en que ets més humà que mai.
Per això, sé que allà on la vida hem porte, sempre duré València al meu cor, sempre seré Valenciana de sentiment i sempre que torne ella m'acollirà com la mare que abraça un fill retrobat.
El que hem fa sentir a mi València, és llibertat, caminar pels seus carrers coneguent on aniré a parar, la sensació de que pertanys allà on ets, una sensació que només sents quan dius "estic a casa".
I és que són molts anys de ballar al so de la dolçaina, d'admirar-la, de menjar paella a la Pascua, d'anar a nadar al safareig de l'hortet, de sentir l'olor de taronger...


Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Vicent Andrés Estellés.
"La vida sense tu" d'Obrint Pas. Homenatge a la nostra València.


dilluns, 12 de desembre de 2011

Somriure.

Hem disculpe per l'abscència, però la setmana passada vaig ser de les afortunades que tenien aqüeducte i vaig fer un vaitge amb el meu Pirata fins Avignon per visitar sa familia. Han estat uns dies molt càlids (tot i el gran fred que ha fet) i que han donat peu a una gran revolució a la meva ment! A veure si aquests dies, trobe el temps per plasmar tot allò que tinc a la ment, voltejant, juant, ballant i entrellaçant-se formant relats.

De moment, deixe una cosa que vaig escriure fa un temps, simplement perqué m'avelleiz escriure, perque hem sentia feliç aquell dia i d'alguna manera ho vaig deixar eixir... Ho publique avui, perque tinc la mateixa sensació de plenitud que aquell dia. M'agrada la meva vida. Sí, n'estic contenta.

Avui podria haver estat un d'eixos dies, un d'eixos dies en que hem mirava a l'espill i no veia res que valgués la pena, res perqué lluitar o continuar caminant la sendera de la vida. Podria haver estat un d'eixos dies en que només volia estar a la meva habitació i plorar, i tindre llàstima de mi mateixa i pensar que jo no estava feta per a viure. Podria haver-ho estat, però no ha passat.
Avui m'he mirat a l'espill i me n'he cansat de sentir-me malament i no saber tansòls el perqué del meu malestar, avuí he dibuixat un somriure, i com feia tant de temps des de l'últim quasi m'han fet mal els llavis al fer-ho, però m'he sentit tan bé... M'he sentit tan jo de nou, que ho he tornat a fer, i he somrist de nou, i poc a poc, sentía com alguna energia extranya i fantàstica escalava pel meu cos, hem feia sentir alegre i plena de vida. I aleshores he prés una dessició, no deixar que mai ningú, ni res, hem faça tornar a apagar el meu somriure, perqué és de les coses més especials que tinc, i si hi ha algú a qui no li agrada, feina té per davant! Perqué el meu somriure és meu, i també és d'aquelles persones que fan que hem surta quan més ho necessite, o quan pense que se m'ha oblidat somriure de nou, però no, una vegada i una altra hem demostren que això és com anar en bicicleta, pots estar molt de temps sense fer-ho, però quan tornes, ho fas tan bé com la primera vegada. I avui, per totes les persones que tinc al voltant, que m'estimen, que estimen el meu somriure i que fan que cada dia, ja no siga mai més un d'eixos dies, per ells, he recordat una cosa que fa temps vaig aprendre: El primer pas per a ser feliç, és estimar-se un mateix, i després anar fent camí. Que no seré perfecta, segur, que tindré coses dolentes, però també coses molt bones, i que la vida, si s'agafa amb bona companyia i un somriure natural, és molt més dolça, com les boletes d'anís.
Avui, sóc una boleta d'anís feliç, lluitadora, enamorada, balladora, cantadora, boja de remat, escriptora i somiadora... Avui, sóc una boleta d'anís somrient.


 Hmm...com m'agrada l'anís... :D