Hi ha que saber mirar. Perqué moltes vegades mirem sense parar-nos a mirar amb deteniment. I està bé passar ràpidament i deixar que la ment agafe totes les dades que siga possible -per oblidar-les més pronte que tard-.

He pensat molt en l'importancia dels punts de vista. Que cadascú mire com li vinga de gust (que ací ja retallen prou llibertats com per a arriscar-nos a opinar massa), però el més important és saber que el que vegem pot no ser el que estem mirant. Jo sóc molt toçuda -ma mare sempre ho diu i ho rediu- però he aprés a que les coses no són com pareixen ser (fins i tot quan insistim en que ho han de ser).
Per desgracia hi ha toçuts que insisteixen en que el que estàn veient (o fent veure als demés) és exactament el que hi ha que vore.

De vegades quan vaig pel carrer veig petits barrufets canturretjant i petites notes musicals de les orelles de la gent, roses vermelles naixent de les teulades dels veïns i l'aire ballant amb els cossos lleugers de la gent.

Mai pensem quanta falta ens fa alguna cosa fins que ens veiem privats d'elles.

Pensem que tot és infinit. Que res s'acaba. Però les coses no són així. Si nó no hi haurien aquelles dites que t'animen a fer les coses ara i no esperar. Tampoc existirien aquelles sinfonies que canten al CARPE DIEM. 

Els humans som criatures de costums i som criatures tan extranyes que normalment apreciem allò que tenim quan ja no és nostre. I ahí radica el problema de l'eternitat. Res és etern. També som curiosos perqué quan ens acostumem oblidem l'altra costum... No sé, últimament els meus pensament són tan inconexos que no sé què fer. 

Sort tinc de que res és etern, ni els dolors d'una operació ni les ments inconexes estresades perqué venen els examens. 

Estic asustada. No tinc por però sí susto. Perdoneu si no es compren.molt bé l'expressió però és el que es diu a ma casa quan una persona té una miqueta de por -només una miqueta eh?- i jo ara en tinc.
És molt curiós com enfrontem aquestes situacions...jo normalment intente no pensar-ho i em concentre en aquelles coses -menudes però importants- que faràn que el dia siga igual que un altre. És a dir, intente llevar-li l'ansietat que tindria un dia assenyala't.
Bé, demà m'operen de la munyica esquerra i no se quan podré escriure.

Espere sobreviure (a l'abstinència de l'escritura).

La xafogor del dia i la calor de la nit fa que tot em passe més de sobte. No només em fa mandra anar a classe (degut al bon temps i les ganes d'estar al carrer), costa concentrar-se perqué t'entra eixa somordera de després d'haver plenat la panxa, o la digestió es fa més pesada perqué s'acosta l'estiu...No només això. També de sobte he mirat el calendari i estem a mitjan Maig. Ai, ai, ai...d'ací una setmana una noticia important i presentar treballs finals, d'ací dos setmanes entraré en la vintena i començaràn els finals, d'ací un mes els estaré acabant i d'ací dos mesos ma germana ja serà una dona casada i jo estaré camí a Beijin.

I jo em pregunte, d'on a eixit tot açò? Què feia jo mentre tot això passava? On era? 

2 Anys.

L'equivalent a la superació d'un equador que tothom veia molt llunyà quan començarem i que pareix que va ser ahir quan va arribar.
Sempre dic que no hi ha paraules per descriure açò que estem vivint però mai em cansaré de buscar-les perqué van ser les paraules les que ens van unir (i algún anime de pirates també hi havia per ahí). Des de que tu vas aparéixer que ja entenc perqué la vida va ser tan dura de vegades amb mi i és que ser tan afortunada com ho vaig ser -i ho sóc- jo s'ha de compensar amb alguna dolenteria a la vida.

No m'agrada fer estaments estàtics perqué saps que sóc una persona de canvis constants. M'aborreix la rutina encara que quan no la tinc la necessite. Per això és tan màgic.

Perqué des d'avui fa dos anys, cada dia em torne a enamorar: un somriure, una mirada, un sospir i el més important, la certessa -que només tenen els amants- de saber que no té final.

I jo pensava que aquell amor que venia Estellés, tan pur i sofocant no existia...i aleshores vas aparéixer tu.

Quan dos persones comencen una convivència sempre hi ha coses curioses, coses bones -i coses no tan bones- que s'han de tindre en ment. Sobretot si els habitants són parella. Però per a mi una de les coses més curioses és el dormir. Suposadament hauría de ser el moment en que menys interacció hi ha entre dos persones, el moment que menys canvia i resulta ser tot el contrari.
En un principi pot pareixer una cosa fàcil però no ho és. Primer comencen els típics problemes de: m'has destapat mentre dormiem, no trobe la posició adecuada, ara ens enganxem, ara no, ara esta cama ací, aquell braç allà...i si fa calor, sempre farà massa calor. Però curiosament -i aquesta és la part interessant- quan passa el temps la gent s'adapta, una de les poques coses que fem bé alguns humans, i acaba no estant tan malament. I més curiós és quan pel motiu pertinent et toca dormir lluny d'eixa persona. De cop i volta trobes a faltar aquell braç que no està on no ha d'estar, aquella cama que pesa, aquella xafogor que és massa.

I és que quan dos persones acompasen la respiració a la nit, el silenci de l'abscència és més dur que una nit sense dormir.

Ella pintava. Feia croquis, esquetxos... li agradava la sensació del carbonet acaronant el full. I pintava sempre. I sempre eren obres d'art, clar als ulls de l'artista no hi ha res més real.
Un dia va aparéixer ell i li pinta un somriure a la cara. El sentiment més humil representant una gran obra d'art!

Coses menudes.

Faràs coses menudes. 
El meu iaio des de ben xicoteta sempre em deia que faria coses menudes. Jo, al principi, no l'entenia molt bé perqué pensava que faria el mateix que fa tothom: anar a clase, créixer, anar al cole dels majors, créixer, anar al institut de la teta, créixer, i el que pasaria després era un temps molt llunyà. Quan vaig créixer un poc, allà els huit o nou anys, m'enfadava amb ell quan em deia això. I és que jo no volia fer coses menudes, jo volia fer coses grans, coses ENORMES! Jo volia marcar la diferència, volia ser algú, volia arribar més enllà d'on mai arribava a pensar quan pensava en el futur. I ell continuava: faràs coses menudes.
L'últim any que va estar entre nosaltres sempre que anava a visitar-lo (que era practicament sempre) m'ho repetia. Jo, al final, li vaig dir que tenia raó que faria coses menudes però jo ho deia perqué havia passat uns anys molt dolents un poc abans i pensava que mai faria res d'important. S'havia minat la meua confiança.
Va ser aleshores quan em va dir: t'he dit que faràs coses menudes, no que seràn insignificants.
I ara que ja no està i ha passat un temps me n'adone que tenia raó, estic fent moltes coses menudes. Perqué el que ell volia dir i el que jo ara sé és que per a fer coses grans, coses que importen, per a marcar la diferència hi ha que fer coses menudes. Són les coses que pot ser qui pensa molt en gran i vol anar molt ràpid no fa i per això les seues coses grans, mai seràn enormes. Les coses menudes són els bons ciments de les coses enormes. I és molt important parar-se a pensar i meravellar-se amb la joia de pensar que estàs fent coses menudes.

Les coses menudes són el que fa que disfrutem del camí que seguim, són la llum del dia a dia.