dilluns, 24 de desembre de 2012

Nadal.

Ja tornem a eixa época de l'any on esteu més presents que mai...

Quan el dia començava a claretjar mentre la Lluna llunera deixava pas al Sol solet, es preparaven valents els últims somnis d'aquell dia. Volaven ací i enllà deixant un rastre lluent al seu pas i amb un tintineig entraven creuan les finestres de la casa fins a depositar-se a les galtes de les persones. Així, poc a poc, feien el seu caminet fins la boca on amb una inspiració entraven a dins del cos que els havia tocat. I d'aquesta manera, els petits somnis nocturns plenaven a la gent d'esperança, d'ilusió, de somnis, de projectes, de somriures i, sobretot, de dolçor.

I amb aquest petit relat, tret d'un racó de la meva imaginació que aquestos dies està plena d'ilusió, alegría i dolçor nadalenca...BON NADAL A TOTS! (També a vosaltres quatre, sé que aquesta nit brillareu amb més força que cap estel i asomareu a la finestra per vore com us recordem amb, pot ser, unes poques llàgrimes amargues però somriures de felicitat, la felicitat d'ésser en familia).

Imatge d'un anime genial: Kimi ni Todoke ^-^
I que els vostres somnis siguen próspers i plens de dolçor...Com les boletes d'anís que et poses a la boca i vas deixant que es desfacen.

divendres, 21 de desembre de 2012

Riure.

I la primera cosa que em va encissar va ser el seu riure.

Per a ella els riures de la gent eren com cançonetes de cuna que obrien les portes a l`ànima. Hi havia riures consonants, d`altres contundents, alguns més tímids, d`altres més extravagants... però tots contenien el mateix recorregut per un túnel petit, un poquet estret, pintat de verd i pel qual t`acompanyaven misteriosament unes fades rogetes que guiaven el camí fins el centre de l`ànima.

Un dia perdé aquella habilitat de vore les ànimes i no tornà a riure. Fins que una risa melodiosa li recordà, que sempre tenim petits motius per riure i fer el món un poc més dolç.

divendres, 14 de desembre de 2012

Fènix.

Feia dies que les coses no estaven bé però tot anava de meravella. 

És tan fastigossa la sensació de que alguna cosa, amb tu al teu interior, no està on toca. No sabia que era, i pot ser mai ho sabré, però sí sabia que calia fer. Avui m'he despedit del meu estimat pirata a Barcelona i després de 3 hores he arribat a la meva estimada terra taronja. Només encaixar als braços de la mare, tot ha tornat a estar normal al meu interior.

Això sí, si no fora per tu mariner d'aigües salades, no trobaria la força per viatjar fins trobar-me de nou.

No hi ha res com la llar...recordar allò que et donà la força per triar el teu camí i tornar a sentir-te tu mateixa. Avui he renascut com un fènix. Un fènix guerriller i ple de dolçor!