I la primera cosa que em va encissar va ser el seu riure.
Per a ella els riures de la gent eren com cançonetes de cuna que obrien les portes a l`ànima. Hi havia riures consonants, d`altres contundents, alguns més tímids, d`altres més extravagants... però tots contenien el mateix recorregut per un túnel petit, un poquet estret, pintat de verd i pel qual t`acompanyaven misteriosament unes fades rogetes que guiaven el camí fins el centre de l`ànima.
Un dia perdé aquella habilitat de vore les ànimes i no tornà a riure. Fins que una risa melodiosa li recordà, que sempre tenim petits motius per riure i fer el món un poc més dolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada