dijous, 21 de febrer de 2013

Project manager.

"És la persona encarregada de gestionar i coordinar les etapes que conformen la preparació d'un projecte o producte. És a dir, sobre qui recau l'última desició en matèries importants relacionades a canvis sobre el mateix producte o projecte. El cap del qual penja d'un fil en última instancia."

Aquesta és la definició que a la classe de RRPP em van donar per primera vegada l'any passat. I com a futurs profesionals de la Comunicació, RRPP, Publicitat i Màrketing l'hem hagut d'aprendre i fer nostra per poder fer un treball eficient al futur. Doncs curiosament l'altre dia em vaig parar a pensar i em vaig adonar que sóc la Project Manager de la meva vida. Però això implica que m'he d'involucrar de vegades en àmbits que no són exclusivament meus (aço serien els meus llaços amb els demés) i que, a més a més, em deixe la pell per a que finalitzen amb èxit. No sé en quin punt vaig decidir que no només volia ser feliç sinó també ajudar els demés a ser-ho però sí sé que va ser en eixe moment quan em vaig convertir en Project Manager. I també en qui sóc ara. Perque no hem de mirar mai en una única direcció, sempre hem de vore el bosc allà on anem o fem el que fem. És igual d'important aconseguir ser feliç, com veure la felicitat als rostres dels que t'envolten. I només un bon Product Manager pot dur a terme aquesta feina amb èxit.


dimarts, 5 de febrer de 2013

Somnis al matí.

Quan arriba la nit sempre em costa agafar la son. És com si volara aprop però sense que la pols màgica que ens obri les portes al món de Morfeu m'arribe a tocar.

Aleshores sóc una pirata en mig del mar, amb un somni i una ambició voraç que necessita l'ajuda d'una tripulació per arribar fins un punt determinat. O simplement m'enlaire i vaig de núvol en núvol tastant els diferents sabors del cotonet de sucre. I de repent caic per una cascada de sirop de fresa que em deixa enganxosa i mullada amb un sabor dolç a la roba. Trobe uns petits arbres de menta pura on deixar la roba per a que s'eixugue i agafe un poc de xocolata de la cascada per untar-me i fer-me un bonic vestit. 
Camine per un bosc ple de regalicies rojes i gats negres que em susurren a cau d'orella que els barrufets de l'aldea de les esponges rosa han fet una revolució culinaria i ara ja no hi ha freses plenes de nata, si nó que són de mermeralada, quina bajanada! I em dispose a solucionar el problema quan escolte un extrany so que no pertany a eixe món que jo conec. 
Piiipiiipiii

I de repent ja són les huit.

Ben cert és! ;)

dilluns, 4 de febrer de 2013

Caure.

Quan era menuda em feia por anar amb bicicleta perque tenia la sensació de que el meu cos besaria el terra tan prompte com el meu iaio soltés la petita maquinaria. Vaig tardar un mes en aprendre'n.

Quan em vaig fer més major tenia por de menjar carn perque un dia se'm va quedar un troç de pechuga a la gola i quasi m'ofegue. Vaig tardar quasi un any en tornar a menjar-ne sense que la meua iaia l'hagués de desmenuçar.

Quan era adolescent tenia por de fracasar socialment i obrir-me als demés perque ja havia patit en el seu moment i no volia que em ferire'n de nou. Vaig tardar tres anys en trobar a la meva millor amiga.

Quan estava a Batxiller tenia por d'enamorar-me perque no volia que ningú s'acostés tant a mi, ni haver de donar parts de mi que pensava que mai tornarien. Sobretot després d'haver perdut als meus iaios i de saber que ma iaia morí "de tristessa d'amor, perque ell ja no estava". Vaig tardar dos anys en trobar al meu company al camí de la vida.

Ara que estic a l'universitat tinc por de fracasar perque vull arribar a ser algú de profit. El passat Divendres vaig tindre el pitjor examen de la meva vida (que encara no sé si hauré aprobat però ho dubte moltíssim). Per primera vegada l'incertidumbre del fracas s'acosta... He tardat tres dies i un mati de vòmits en superar-ho. 

Sí. Al llarg de la meua vida m'esperen moltes caigudes. Pero també sé que tinc moltes mans que m'ajudaran a alçar-me, m'animaràn i em diràn: "Ets llimonera i perpiñana, si tu no pots, ningú podrà!"
Pense que és important ser agraït amb allò que tenim i també amb les persones que cada dia ens donen forces. Per això, moltes gràcies per soportar-me, donar-me forces i ànims, fer-me somriure i tirar endavant. Gràcies per agafar-me la mà, i ajudar-me a continuar a recorrer aquest camí.

Perque si al quart pas caus, l'important és alçar-te al quint.