"Era un sentiment tan conegut. Una vegada i una altra es reptia al seu interior, mossegant-la, fent-la petita, trencant-la... cada vegada un poc més que l'anterior. No sabia per què passava, per què sempre era ella. No és que volgués anar de víctima, sino que la vida sempre se les arreglava per a deixar-la en una situació crítica. Així i tot, continuava endavant, no sabia ben bé perqué, per els pares, la germana, els amics...els amics? Quins amics? Va somriure tristament. Amics. Quina paraula més amarga per a la seua boca. De petita sempre havia tingut amics, i sobretot amigues, i ara? On estaven? Ah sí! Elles l'havien empentat a aquesta situació. Traició. Tristessa. Soletat. Sempre s'havia considerat una persona feliç, almenys mitjanament feliç, l'ignorància de l'infantessa en podem dir, però ara, on estava ella ara? Perqué la xica que l'espill reflectia no era ella. Era la seua ànima, o el que quedava d'ella.
Havia perdut aquella espurneta, aquella cosa que la feia sentir-se bé tots els dies. Havia perdut la confiança en l'amistat. I el que més ràbia li feia, era que no s'ho havia buscat, que ella només havia sigut com sempre, i mira... La gent creix, canvia, es torna malvada. De vegades un joc de nenes pot afectar més del que la gent creu. Havia patit acòs escolar, el ja tan famós "bullying". Clar que quan ella era una nena de cinqué això era impensable! I més a un petit poblet com el seu, sí, les nenes poden ser malvades, però tant? Doncs sí, tant i més. Ella era la proba vivient, encara que no tenia moltes ganes de continuar vivint. Ja anaven dos vegades que havia intentat deixar de fer-ho, però per alguna extranya raó, no la deixaven fugir del seu sofriment.
Passaren setmanes, mesos, anys...
La vida li anà canviant, nova gent entrava i eixia, i poc a poc tornava a ser ella. Va torbar un punt en el que podia sobreviure, no viure, tansòls sobreviure li anava bé. Vivia esperant, no sabia el què, però almenys li podia dir "vida".
Poc a poc, les coses s'estabilitzaren, fins i tot descobrí la vertadera amistat. I després, aparegué ell. Pot ser tota la seua historia havia estat escrita d'aquesta manera només per aquell instant, per fer-los encaixar tan bé. Pot ser les seues experiències va ser el que els va unir tant, el ser tan iguals i tan diferents. Pot ser sí, o pot ser no.
El que és segur, és que cap dels dos podia fugir de la força que els atreia, cap dels dos podia continuar negant aquella química. Qui sap si va ser la vida tan dura per regalar-los aquells moments tan dolços, per fer-los col·lisionar i juntar-se, per fer-se feliços l'un a l'altre. Qui sap..."
No hi ha res a la vida que siga inevitable més que la mort. La vida és dura, això està clar, però hem de saber dur-la com millor podem. Cada dia hi ha un motiu per alçar-se i continuar, encara que no el tigam ja a la nostra vida, encara que no el vejam, la vida sempre ens guarda rajos de Sol entre les gotes de plutja.I com diuen, el que no ens mata, ens fa més forts. Hi ha que seguir, passe el que passe, mai saps a què estàs renunciant en un futur, hi ha que continuar encara que només siga per curiositat.
Aquesta altra canço també m'encanta, i té que vore bastant amb el tema tractat...
La vida és massa curta per no disfrutar-la!
