Quan dos persones comencen una convivència sempre hi ha coses curioses, coses bones -i coses no tan bones- que s'han de tindre en ment. Sobretot si els habitants són parella. Però per a mi una de les coses més curioses és el dormir. Suposadament hauría de ser el moment en que menys interacció hi ha entre dos persones, el moment que menys canvia i resulta ser tot el contrari.
En un principi pot pareixer una cosa fàcil però no ho és. Primer comencen els típics problemes de: m'has destapat mentre dormiem, no trobe la posició adecuada, ara ens enganxem, ara no, ara esta cama ací, aquell braç allà...i si fa calor, sempre farà massa calor. Però curiosament -i aquesta és la part interessant- quan passa el temps la gent s'adapta, una de les poques coses que fem bé alguns humans, i acaba no estant tan malament. I més curiós és quan pel motiu pertinent et toca dormir lluny d'eixa persona. De cop i volta trobes a faltar aquell braç que no està on no ha d'estar, aquella cama que pesa, aquella xafogor que és massa.

I és que quan dos persones acompasen la respiració a la nit, el silenci de l'abscència és més dur que una nit sense dormir.