dimarts, 7 de maig de 2013

Quan dos persones comencen una convivència sempre hi ha coses curioses, coses bones -i coses no tan bones- que s'han de tindre en ment. Sobretot si els habitants són parella. Però per a mi una de les coses més curioses és el dormir. Suposadament hauría de ser el moment en que menys interacció hi ha entre dos persones, el moment que menys canvia i resulta ser tot el contrari.
En un principi pot pareixer una cosa fàcil però no ho és. Primer comencen els típics problemes de: m'has destapat mentre dormiem, no trobe la posició adecuada, ara ens enganxem, ara no, ara esta cama ací, aquell braç allà...i si fa calor, sempre farà massa calor. Però curiosament -i aquesta és la part interessant- quan passa el temps la gent s'adapta, una de les poques coses que fem bé alguns humans, i acaba no estant tan malament. I més curiós és quan pel motiu pertinent et toca dormir lluny d'eixa persona. De cop i volta trobes a faltar aquell braç que no està on no ha d'estar, aquella cama que pesa, aquella xafogor que és massa.

I és que quan dos persones acompasen la respiració a la nit, el silenci de l'abscència és més dur que una nit sense dormir.


1 comentari:

  1. No puc estar més d'acord. Quan no hi estàs acostumat, costa una mica compartir llit, cadascú té uns 'costums' nocturns peculiars. Però un cop ja ho tens per la mà, quan l'altre et falta és com si et faltés una part de tu mateix, el llit és molt gran, molt fred... ja m'entens, oi?

    ResponElimina