dilluns, 19 de desembre de 2011

València.

Quina oloreta a taronger...


La terra dels tarongers, la dolçaina, la paella i bona gent!
Ahir vam estar a un concert acústic d'Obrint Pas, un grup de música valencià per a qui el desconega, que va tindre lloc a la Jornada de Consum Responsable que va ser organitzada a Marqués del Túria. Mai havia estat a un concert d'ells, i encara que els coneixia de feia temps, no havia trobat l'oportunitat d'asistir-ne a un.
Doncs bé, ens vam aventurar el meu Pirata i jo per anar-hi, i curiosament, no ens vam perdre i trobarem aparcament al a primera! [Aparcar a València, és quasi missió impossible]
L'acústic va estra molt bé, hem vaig emocionar amb diverses cançons, com "Tornar a casa", "Al país de l'olivera" o "La vida sense tu". Les tres cançons parlen de la terra, de la meua terra, València.

És la terra on hem vaig criar, on vaig créixer. Aquesta és la terra on he ciagut i m'he tornat a alçar, on he rist i he plorat, on he descobert l'importancia de l'horta, on he viscut grans i bons moments, també de dolents, pero sempre a la terra.
Miquel Gironés, un dels integrants del grup, viu a Barcelona, i ahir abans de tocar "La vida sense tu", que és un homenatge a la nostra València, va dir unes paraules que mai no havera sentit meues de no estar a la mateixa situació.
Jo també visc sola a Barcelona, i encara que m'agrada la ciutat, no és comparable al sentiment que m'aporta València. Sempre intente explicar-li la diferència al meu Pirata, malgrat que de vegades se'm traba la llengua i no ixen les paraules.
Al estar lluny de casa, recorde els moments als llocs que més m'agraden, recorde excursions on descansavem a la Plaça de la Verge, recorde les vistes vertiginoses des del Micalet, recorde nits de festa pel barri del Carme, recorde la tenda de llepolies per la que sempre passavem de camí al teatre Escalante, recorde un dia, a trenc d'alba, quan tornava de farra valenciana, i vaig veure el sol asomant a les Torres de Quart, la sensació de pertanyer a una altra época, de tornar enrrere a aquells anys on els carrers encara eren d'adoquins, i sobretot, recorde l'olor a taronger.
Quan estas lluny de casa tots els records et venen a la ment en els moments de major soletat, en els moments en que ets més humà que mai.
Per això, sé que allà on la vida hem porte, sempre duré València al meu cor, sempre seré Valenciana de sentiment i sempre que torne ella m'acollirà com la mare que abraça un fill retrobat.
El que hem fa sentir a mi València, és llibertat, caminar pels seus carrers coneguent on aniré a parar, la sensació de que pertanys allà on ets, una sensació que només sents quan dius "estic a casa".
I és que són molts anys de ballar al so de la dolçaina, d'admirar-la, de menjar paella a la Pascua, d'anar a nadar al safareig de l'hortet, de sentir l'olor de taronger...


Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Vicent Andrés Estellés.
"La vida sense tu" d'Obrint Pas. Homenatge a la nostra València.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada