1 Any.

Ja ha passat un any... Avuí fa un any el dia era tan gris com el que hi ha ara a Barcelona, sense plutja, però igualment gris. Avuí fa un any no vaig anar a classe, havia d'acudir al soterrament de la meva avia. Avuí fa un any, vaig haver d'afrontar la realitat de que no la tornaria a vore mai més, de que no era un malson com aquells que hem venien a visitar a les nits. Avuí fa un any, vaig pedre a la segona persona més important que tenia, vaig tancar un dels capítols més importants de ma vida i vaig possar el punt final a un dels versos més bonics que mai vore escrits al poema de la meua vida.
Feia temps que no estava bé, tots la veiem trista, és clar, el 24 de Setembre va morir el meu avi, el seu marit, el seu gran amor, l'home de la seva vida... I poc a poc, ella va anar apagant-se. Les dones majors, així com la meva mare i els seus germans, deien que havia mort de tristessa, havia mort d'amor. Va ser aleshores quan li vaig agafar més mania a l'amor, perqué ell m'havia deixat sense la iaia, ell l'havia consumida...Hem negava a veure-ho com una cosa mínimament positiva, perqué per a mi només significava més dolor, més patiment, més soletat... Per a mi els meus iaios sempre van ser sagrats, ells eren els únics que no hem renyaven per ser diferent, eren els que m'alentaven a ser-ho, els que hem donaven aquella petita empenta que necessitava per a fer teatre, tocar la dolçaina, escriure poemes, i fins i tot, argumentar les meves opinions. Del meu iaio hem va quedar l'estima per les lletres, el sentit comú, els valors de valentia i humiltat, l'estima per la música i el sentiment de calidessa al llegir un llibre. De la iaia vaig heretar l'estima per la cuina, per la reposteria, pels animals, el fer les coses ben fetes a la primera, les frases fetes i refranys valencians, l'alegria de viure cada dia i l'estima per aquells que estan al meu costat.
El més dur de la seva mort, va ser que no vaig ser capaç de dir-li adeu, ja que la nit d'abans, vaig tornar tard d'estar amb les amigues i ella ja ho tenia tot tancat, i vaig pensar: "És igual, demà hem passaré, total..." I vaig pedre la meva oportunitat de dir-li quant l'estimava, de donar-li les gràcies per tots els consells, per cuidar-me, vaig pedre l'oportunitat de vore l'orgull als seus ulls... i això és una cosa que mai més podré canviar.
Ara, cada nit els done les gràcies per haver fet de mi, qui sóc avuí. Per tot allò que vaig aprendre d'ells, per els sacrificis, per aguantar llàgrimes i rises, per les vegades que hem van renyar, per fer-me sentir única i especial quan pensava que no era ningú en aquest món...per donar-me un punt de referència al que aferrar-me quan hem fera por continuar caminant. I sobretot, per les seves paraules, per els poemes que el meu iaio hem va dedicar, i per un llibre ple, ple de vida que hem va deixar com herència. Un llibre que té molt més valor que tots els diners del món.
És per això, que avuí a la nit, miraré al cel i somriure perqué, veieu avis? Sóc feliç, sóc inmensament feliç. Tinc una familia que m'estima, uns pares que es preocupen per com hem va la vida, que m'ajuden a complir el meu somni, una germana que sempre està ahí, una millor amiga que sempre té algún somriure o anècdota graciosa per animar-me, una colla d'amics que són únicament únics i sempre pots comptar amb ells, una carrera que hem fa sentir útil i plena, que m'encanta, visc a una ciutat que cada dia conta una história diferent, i per últim, i per tant molt més important, ara sí iaia, ara tinc al meu Pirata, a eixa persona en qui confiar, en qui recolçar-te quan ho necessites, aquella persona que només necessita mirar-te per fer-te sentir especial, aquell qui està disposat a interposar-se entre una bala i jo, aquell qui hem fa sentir dona i xiqueta a la vegada, aquell qui no és perfecte, aquell amb qui poder fer el gamba quan m'avelleix, aquell amb qui raonar hores i hores i quedar-te en ganes de més, sí iaia, he trobat al meu gran amor. I sóc inmensament feliç!

Sempre sereu els versos més bonics del poema de la nostra vida.