dimarts, 4 de juny de 2013

Aquest post serà llarg... 

És el primer que m'ha vingut a la ment quan he decidit escriure. Normalment són més llargs del que pretenc perque sempre me'n vaig per les rames (com ara mateixa!). Bé, tot m'ha vingut a la ment quan he fet una pausa dels estudis -estic fins els nassos de la H.de la Comunicació- i he mira't el Facebook. He vist que el meu antic institut havia pujat fotos de la graduació d'aquest any i m'ha entrat la nostàlgia. Que ben pensat, no sé de que, si n'estic ben contenta d'haver deixat aquella etapa enrrere.
Mirant, mirant he trobat la meua graduació -quin cabell i que "m'acissa" m'he vist- i també d'altres activitats que vaig realitzar allí. M'he emocionat quan he vist fotos del meu antic professor de educació física, Manolo, perque va morir fa dos anys de cop i volta -era un home molt sà- i a mi em pillà a Los Angeles i no vaig poder assistir al seu soterrament. Va ser un colp molt dur per a mi i crec que per això encara no he tornat a visitar cap mestre...
Però també tinc molts bons records, sobretot amb la professora de religió i la de llatí. Van ser com dues mares molt diferents al mateix espai i crec que a les seues aules he crescut més que a cap altre lloc. Està clar que hi ha coses que no vull recordar de l'institut i hi ha d'altres que per molt que m'esforce mai podré recordar... Tampoc és que jo fóra d'eixes que sempre estàn buscant l'atenció de la càmera o que s'apunten a tot (moltes vegades per rebre atenció) i certament, al final passava un poc en general. No tinc eixe SUPER record que tenen moltes persones però tinc petits raconets de la ment molt marcats.
Allí vaig trobar els que avui considere els meus amics -els verdaders- i en certa mesura va ser un camí per torbar al meu company de viatge -més o menys de película a la porta de l'institut amb la conversa més banal del món-.

Encara que com he dit, no tornaria a l'institut. Si ho compare van ser temps molt bons, amb moltes rises i no massa preocupacions (excepte al final) i ara tot és una miqueta més complicat però també és una miqueta més autèntic. Supose que és l'adrenalina de viure el dia a dia, l'aguait a un futur...No ho sé.
Aquells eren temps d'estar amb un peu dins i l'altre fóra d'una bombolla impermeable, ara n'estic fóra més exposta però també amb més protecció -a nivell individual-.
Només m'agradaria poder tornar a aquelles aules d'aci uns quants anys, mirar el pupitre i vore encara aquella jove amb els cabells de dos colors, cantant cançons de Disney per matar l'avorriment a la classe d'economia.
Adonar-me'n que aquella espura aventurera continua essent amb mi i que les ganes de lluitar per un futur digne no s'han evaporat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada