Fer-li confiança a algú és complicat. I ser de confiança jo diria que és encara més complicat. Abans jo confiava moltíssim en la gent, o més bé, confiava molt ràpid. Confiava que no és sinònim de que fos una persona confiada. Encara que sincerament sí que ho era, no en el mal sentit, sinó més bé que tenia la confiança en un mateix que té una xiqueta menuda, una inexperta en la vida. Per això també confiava molt. La ingenuitat de la infantessa. Quan pensem que podem volar, arribar a ser un futur Indiana Jones o un Sherlock Holmes versionat al femení i amb un accent per a res britànic però graciós en certa forma. Aquella inocència que caracteritza les etapes més prematures de la nostra vida. Les etapes on tot és possible només de desitjar-ho.
Clar que després vaig créixer, em van ferir, em vaig alçar i vaig continuar caminant. Com havia de fer. Com calia fer-ho. Però a cada nova alçada s'havia de sacrificar un poc la confiança. D'aquella manera vaig quedar aillada al meu arxipèlag de confiança (fent analogia amb el llibre d'Albert Espinosa). 

I bé, som pocs habitants al meu arxipèlag. Però mai hi ha defallides que no s'acompanyen amb un somriure i una mà per ajudar.