divendres, 26 d’abril de 2013

Tota la vesprada cuinant. El perqué no el tinc molt clar, encara. Baralle diverses opcions com a que n'estic farta d'estar a casa per haver estat malalta, com a que demà és un dia molt important, com a que m'encanta pedrem a la cuina. 
La simplicitat i la dificultat juntes en un sol element: un plat exquisit. I no ha de ser una delicatessen d'aquelles de restaurant minimalista on ixes amb més gana de la que has entrat! No. A una simple taronja, ben sucosa i tallada a gallonets, a un plat d'arrós amb pemintonet roig sofregit, a una truita de creïlles d'aquelles tan bones que la iaia feia... La dificultat d'atinar el temps de cocció, de tallar els ingredients en la justa mesura, d'adivinar la sal...i la simplicitat d'un somriure que es provoca a la cara d'una valenciana quan s'asenta davant de la truita que feia mesos estava anhelant. 

Tu, amb els llençols al damunt que cobrien aquell marfil sagrat. Jo, menjan-te amb els ulls mentre el teu somriure em fa saber que ja has despertat. I l'olor a la coca de tomaqueta i pimentó de la iaia impregnant l'habitació. Benvinguda valenciana, t'he estat anhelant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada