Va notar com un pes repentí va fer del seu cos el seu llit. Escoltava sorolls molt extranys, veus, crits, era això una ambulància? Què estava passant?
Obrí els ulls de cop i volta al escoltar-lo pronunciar el seu nom. El mirà aterrada pero no troba aquella tranquilitat que buscava. Els seus ulls denotaven pànic i determinació.

- Ràpid, corre! Alça't, posa't el primer que trobes agafa únicament allò necessari i eixim!

No entenia res però tenia una fe cega en ell. Sempre s'havia controlar les crisis. A fora més crits, plors, un soroll molt fort.
De sobte sonà com un tir, però molt fort i els dos es van ajupir. Què estava passant?

- Corre, ens esperen amb el cotxe en marcha!

Qui els esperava? Per què? QUÈ ESTAVA PASSANT?!

Baixaren les escales tan ràpid com van poder, allà estava el cotxe d'aquell amic que vivia dos carrers avall... què passava al carrer? La gent cridava, corria, plorava...i molt de soroll. Van pujar al cotxe corrent i començaren a fer camí cap a la ronda de d'alt...

Es posa una mà al seu ventre voluptuós on s'estava gestant la preciossa vida d'un nadó i mirà enrrere, les llàgrimes brotaven dels seus ulls mentre s'alluyaven cada vegada més depressa la seva estimada València. La seva València que ara moria envoltada de flames.