divendres, 2 d’agost de 2013

Buscant les angunies de la nit,
dins un cel que comença a defallir,
res és senzill quan s'ha de dir,
sentiments que enfilen caminades al teu pit.

Hi havia dies on no sabies mirar,
por arrelada a un racó mental.


Els sorolls de la nit sempre són incerts. I moltes vegades aconsegueixen intimidar fins i tot el més valent. És cert que molta gent (bastant excèptics en ocassions) creuen que deixar-se asustar per una cosa tan simple com el cruixir d'una escala de madera o els sorolls "propis" d'una casa és bastant absurd. Ara bé, els sorolls de la nit no tenen perque ixir de la casa en sí mateixa, poden vindre també de la nostra propia ment. Amb el pas del temps he comprovat que una nit d'insomni pot esdevenir una gran inspiració, sí, però també el camí més obscur per a profunditzar en els nostres propis pensament. I com totes les ments humanes, en algún racó d'aquestes es troba la nostra por. És a les nits quan les pors prenen més forma, estem més relaxats i aquells recòrds dolents tornen per fer-se més presents que mai. De vegades resulta absurd com ens enganyem a nosaltres mateixa, quan ens aborda un recòrd dolent i pensem ràpidament en qualsevol altra cosa per defugir del patiment. És en aquestos moments on ens mostrem tal i com som, és en els moments en que estàs abraçant aquella persona que estimes, mentre plores desconsoladament per la marxa d'un ésser estimat, quan no vols creure que no el tornaràs a veure mai, ni a tocar, ni olorar...res, és en eixe moment quan aquella persona que comparteix amb tu un lligam d'estima intenta fer que veges la realitat, intenta fer-te entendre que tots marxem, i en aquell mateix instant en que tu, rotundament et negues a parlar o pensar en eixe mateix fet -perque no soportes pensar que un dia no estarà ahí per aguantar-te quan caus i això et flema el cor infinitament- quan mires eixa persona i enten que ara no vols dosis de realitat. Ara vols plorar, abocar l'ànima en un sospir al finalitzar i demà, ja seràs realista. 

Pot ser molta gent pensa que sóc una ximpleta per -alguna que altra vegada- creure que hi ha alguna cosa màgica al món, que pot ser aquelles criatures fantàstiques sí que són reals. Ho sé, pareix que estiga desvariant molt però realment crec que és una forma positiva de vore el món. Pense que si en aquest món existeixen coses tan repugnants i horribles com masacres, assassinats, suicidis, corrupció, etc, també hi haurà coses meravelloses com nanets, fades, ninfes i el yeti. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada