Musa.

Havia tingut un dia molt llarg, llarg i pessat. Era un d'eixos dies en que no saps ben bé que estàs fent de la teua vida, ni cap on et dirigeixes. No tenia motius per ser infeliç i no es podia queixar perque els seus problemes eren com els de tothom, coses mundanes que en ocasions feroces perden importancia. Aixina i tot, no podia llevar-se aquella sensació de fatiga i fàstig que s'havia apoderat del seu cor. Li pessava, li feia mal...i pareixia que volgués fugir de les barreres que la seua propia pell constituien. No trobava una raó per aquell sentiment i això encara la frustrava més. No havia fet un somriure en tot el dia que a més a més i com si s'hagués possat d'acord amb el seu estat ànimic havia sigut un dia plutjós i ennuvolat. El que diriem un "fer la mà d'oratge". Va arribar a casa i per distraures va començar a endreçar-ho tot, la roba, els papers...possar ordre l'ajudava a no pensar en res.

I quan ell va arribar la va veure allí, amb aquella cara pansida i ho va saber, avui havia tingut un dia llarg i pessat. Sense dir res la va abraçar, van inhalar les seues respectives essències i cadascú continuà amb el seu fer. De repent, ella va decidir possar-se a escoltar música. I de sobte, com si un vent primaveral amb un poc d'aigua d'Abril i uns rajos del Maig la transformara, començà a ballar, a canturretjar i a menejar-se. Va girar el cap i el va mirar, somrigué. I continuà ballant.

Va ser aleshores quan el cor d'ell es va relaxar. Ja tornava a ser ella, la seua estimada. Vestint un somriure i ballant amb la música amb un moviment rítmic de múscles. Ell també va somriure. La seua musa havia tornat, la seua musa musical balladora i somiatruites.

De vegades, l'insipiració per a agafar les forces i tornar ens arriba d'una cosa tan mundana com una cançó.