Nostàlgia.

Tots els dies es mirava la foto. Només eren quatre personatges somrient a una càmera que havia estat recoltzada a sobre un cotxe ja que a la seva germana major li va fer vergonya preguntar algú si els la podia fer. Quatre persones que havien estat sempre juntes, amb dies més clars i altres més obscurs, però que sempre tornaven per a dormir baix el mateix sostre. Sostres...
Ara ella dormía baix d'un sostre molt diferent. A molts kilòmetres d'aquell que els unia als quatre. I la companyia que tenia al llit era també diferent. La vida continuava tirant endavant i no es parava per ningú, per què havia de ser-ne ella especial?
La nostàlgia no la deixava dormir, no es podia concentrar ja que cada vegada que tancava els ulls milions d'imatges, sons i olors li tornaven a la ment i obrien el món dels recòrds. Volta cap así, volta cap allà... i no hi havia manera. Soltà un rebuf d'impaciència i aguantava les llàgrimes als ulls.
I de sobte, aquell nou i diferent company que ara compartía llit amb ella es girà, l'abraçà per darrere i deixa un suau petó a la seva galta. Com si de màgia es tractés, la son començà a invadir el seu cos i apoderar-se d'ella al temps que una llàgrima nostàlgica relliscava fent camí avall.

Dies nostàlgics que marquen l'inici de nous principis.