Quan fem un viatge dues vegades, sempre regalem a les persones que ens acompanyen indrets que coneixem i en aquell moment passen a ser "els nostres indrets". De vegades ens apropiem de llocs que ens ha enssenyat una altra persona però que ens va fer sentir tan bé que volem compartir-ho amb eixa persona tan especial perque sabem, perque sí ho sabem, que ara serà més especial si cap!
Al meu recent viatge he regalat indrets i panoràmiques amb la persona més especial que conec però també n'hem descobert de nous junts i crec que això és el que plena un viatge de records i rialles.
Regala indrets, memòries, sentiments...també són gratix! ^-^
Ara quan tornava de l'acadèmia d'alemany he passat por. He entrat corrent al portal i he pujat les escales sense parar de mirar enrrere. El cor em bategava molt, molt, molt ràpidament. Quan per fi me trobat darrere la porta del meu pis, recolzada i acompasant de nou la respiració (després d'haver girat la clau!), he començat a riure. Les persones tenim por quan pensem que la nostra seguretat pot estar compromessa, quan pensem que correm un perill desconegut. Allò desconegut ens asusta. I això és el que ens pareix més irracional de tot però clar, la por sempre ha estat irracional fins i tot per aquells que aconsegueixen entendre-la. I per això ens rodetgem de persones que ens donen seguretat, que fan que la nostra vida tinga retalls de llum.
Quan la sensació de pànic ens abandona i el nostre cos es relaxa i conseguim sentir la felicitat de saber que allà on estem, no correm cap tipus de perill.
"Para aprender las lecciones importantes de la vida, uno debe vencer el miedo cada día." Ralph Waldo Emerson.
Mai hi ha dos persones iguals. Fins i tot aquelles que naixen sent iguals, no ho són. Sempre hi ha petites coses que ens diferèncien dels demés. Eixes coses són les que ens fan únics. L'humanitat és com un gran oceà compost per petites gotes d'aigua. Iguals a primera vista. Iguals en composició. I al mateix temps tan diferents en el fluir, en l'actuació, en el sentir... Som un gran oceà. Però cadascú té un paper important al seu camí. És per això que considere una absurditat intentar ser com una altra persona. Ser un mateix és molt millor que viure baix l'emprenta d'un rol o una imatge. Som únics i això ens fa especials.
"Casi todo el absurdo de nuestra conducta es el resultado de imitar a aquellos a los que no podemos parecernos." Samuel Johnson.
Havia tingut un dia molt llarg, llarg i pessat. Era un d'eixos dies en que no saps ben bé que estàs fent de la teua vida, ni cap on et dirigeixes. No tenia motius per ser infeliç i no es podia queixar perque els seus problemes eren com els de tothom, coses mundanes que en ocasions feroces perden importancia. Aixina i tot, no podia llevar-se aquella sensació de fatiga i fàstig que s'havia apoderat del seu cor. Li pessava, li feia mal...i pareixia que volgués fugir de les barreres que la seua propia pell constituien. No trobava una raó per aquell sentiment i això encara la frustrava més. No havia fet un somriure en tot el dia que a més a més i com si s'hagués possat d'acord amb el seu estat ànimic havia sigut un dia plutjós i ennuvolat. El que diriem un "fer la mà d'oratge". Va arribar a casa i per distraures va començar a endreçar-ho tot, la roba, els papers...possar ordre l'ajudava a no pensar en res.
I quan ell va arribar la va veure allí, amb aquella cara pansida i ho va saber, avui havia tingut un dia llarg i pessat. Sense dir res la va abraçar, van inhalar les seues respectives essències i cadascú continuà amb el seu fer. De repent, ella va decidir possar-se a escoltar música. I de sobte, com si un vent primaveral amb un poc d'aigua d'Abril i uns rajos del Maig la transformara, començà a ballar, a canturretjar i a menejar-se. Va girar el cap i el va mirar, somrigué. I continuà ballant.
Va ser aleshores quan el cor d'ell es va relaxar. Ja tornava a ser ella, la seua estimada. Vestint un somriure i ballant amb la música amb un moviment rítmic de múscles. Ell també va somriure. La seua musa havia tornat, la seua musa musical balladora i somiatruites.
De vegades, l'insipiració per a agafar les forces i tornar ens arriba d'una cosa tan mundana com una cançó.
"És la persona encarregada de gestionar i coordinar les etapes que conformen la preparació d'un projecte o producte. És a dir, sobre qui recau l'última desició en matèries importants relacionades a canvis sobre el mateix producte o projecte. El cap del qual penja d'un fil en última instancia."
Aquesta és la definició que a la classe de RRPP em van donar per primera vegada l'any passat. I com a futurs profesionals de la Comunicació, RRPP, Publicitat i Màrketing l'hem hagut d'aprendre i fer nostra per poder fer un treball eficient al futur. Doncs curiosament l'altre dia em vaig parar a pensar i em vaig adonar que sóc la Project Manager de la meva vida. Però això implica que m'he d'involucrar de vegades en àmbits que no són exclusivament meus (aço serien els meus llaços amb els demés) i que, a més a més, em deixe la pell per a que finalitzen amb èxit. No sé en quin punt vaig decidir que no només volia ser feliç sinó també ajudar els demés a ser-ho però sí sé que va ser en eixe moment quan em vaig convertir en Project Manager. I també en qui sóc ara. Perque no hem de mirar mai en una única direcció, sempre hem de vore el bosc allà on anem o fem el que fem. És igual d'important aconseguir ser feliç, com veure la felicitat als rostres dels que t'envolten. I només un bon Product Manager pot dur a terme aquesta feina amb èxit.
Quan arriba la nit sempre em costa agafar la son. És com si volara aprop però sense que la pols màgica que ens obri les portes al món de Morfeu m'arribe a tocar.
Aleshores sóc una pirata en mig del mar, amb un somni i una ambició voraç que necessita l'ajuda d'una tripulació per arribar fins un punt determinat. O simplement m'enlaire i vaig de núvol en núvol tastant els diferents sabors del cotonet de sucre. I de repent caic per una cascada de sirop de fresa que em deixa enganxosa i mullada amb un sabor dolç a la roba. Trobe uns petits arbres de menta pura on deixar la roba per a que s'eixugue i agafe un poc de xocolata de la cascada per untar-me i fer-me un bonic vestit. Camine per un bosc ple de regalicies rojes i gats negres que em susurren a cau d'orella que els barrufets de l'aldea de les esponges rosa han fet una revolució culinaria i ara ja no hi ha freses plenes de nata, si nó que són de mermeralada, quina bajanada! I em dispose a solucionar el problema quan escolte un extrany so que no pertany a eixe món que jo conec. Piiipiiipiii
Quan era menuda em feia por anar amb bicicleta perque tenia la sensació de que el meu cos besaria el terra tan prompte com el meu iaio soltés la petita maquinaria. Vaig tardar un mes en aprendre'n. Quan em vaig fer més major tenia por de menjar carn perque un dia se'm va quedar un troç de pechuga a la gola i quasi m'ofegue. Vaig tardar quasi un any en tornar a menjar-ne sense que la meua iaia l'hagués de desmenuçar. Quan era adolescent tenia por de fracasar socialment i obrir-me als demés perque ja havia patit en el seu moment i no volia que em ferire'n de nou. Vaig tardar tres anys en trobar a la meva millor amiga. Quan estava a Batxiller tenia por d'enamorar-me perque no volia que ningú s'acostés tant a mi, ni haver de donar parts de mi que pensava que mai tornarien. Sobretot després d'haver perdut als meus iaios i de saber que ma iaia morí "de tristessa d'amor, perque ell ja no estava". Vaig tardar dos anys en trobar al meu company al camí de la vida. Ara que estic a l'universitat tinc por de fracasar perque vull arribar a ser algú de profit. El passat Divendres vaig tindre el pitjor examen de la meva vida (que encara no sé si hauré aprobat però ho dubte moltíssim). Per primera vegada l'incertidumbre del fracas s'acosta... He tardat tres dies i un mati de vòmits en superar-ho.
Sí. Al llarg de la meua vida m'esperen moltes caigudes. Pero també sé que tinc moltes mans que m'ajudaran a alçar-me, m'animaràn i em diràn: "Ets llimonera i perpiñana, si tu no pots, ningú podrà!"
Pense que és important ser agraït amb allò que tenim i també amb les persones que cada dia ens donen forces. Per això, moltes gràcies per soportar-me, donar-me forces i ànims, fer-me somriure i tirar endavant. Gràcies per agafar-me la mà, i ajudar-me a continuar a recorrer aquest camí.
Perque si al quart pas caus, l'important és alçar-te al quint.
