Camino de Santiago.

Des de que vaig tornar del camí que tinc aquesta entrada a mitges però mai trobava un moment per a acabar-la. Bé, el moment ha arribat mentre espere que el bacallà s'acabe de fer al forn.

A mitjans del mes d'Agost vaig anar a fer el "Camino de Santiago" -i perdoneu que ho posse en castellà però no m'agrada com sona en valencià, serà el costum- amb el meu novio i tres amics. Portava ja un any darrere de tots intentan convencer-los però quan no era per una cosa era per una altra i finalment vaig decidir que aniria a fer-lo i si volien acompanyar-me genial, sinó, no em feia res anar a meditar sola.
Vam ixir el dia 14 de nit per arribar a Astorga el dia 15 de matinada després de 7 hores de cotxe infernals -de les quals vaig haver de conduïr dos-. Una vegada allí, Julien (el famós pirata) va anar a deixar el cotxe a Santiago i tornaria en bus i els demés vam estar fent temps mentre esperàvem que obriren l'albergue (van tardar tres hores però ens va semblar una eternitat). L'endemà a les 7 del matí vam començar la primera etapa: Astorga-Rabanal del camino. Uns 22 km per a començar, jauja deiem... No va ser la meva millor etapa però la vaig conseguir acabar en un passable temps de 5 hores. Després va arribar la esperada -que ignorants que vam ser- baixada de fins a Ponferrada. Normalment una baixada està molt bé però quan són 12km seguits per una muntanya pedregossa...bé, la cosa canvia. Aquesta etapa vam tardar molt a fer-la ja que eren 32km i vam arribar de manera que vam haver de dormir en el patí d'un monasteri i les primeres ampolles van fer acte de presència. Pot sonar malament, però la nit al ras va ser molt divertida -i incòmoda- la part negativa és que un company va portar tantes ampolles que va haver de tornar a casa.

El problema "ampollil" -com el vam batetjar- no ens va abandonar en cap moment però com que venim d'una casta de valents, vam continuar el nostre camí.

Crec que mai he gaudit un viatge com vaig gaudir d'aquest. He compartit amb amics molts moments únics, paissatges preciosos, converses i rises que animaven a tothom. L'esforç és feia notar cada dia però quan arribaves sabies que valia la pena. Van estar uns dies molt divertits i sobretot perfectes. A la nit sopava amb gana, em sentia agraïda de cada troç de pa i de cada llit a la nit, i crec que aquella experiència sí que m'ha canviat una miqueta.

Quan vam entrar a la plaça i vaig veure la catedral, estava eufòrica. I quan em vaig parar davant aquell monument que ha presenciat el pas de tants peregrins ilusionats, cansats, orgullosos, emocionats... no vaig poder evitar les llàgrimes.
A les huit del matí, mentre el Sol despuntava nosaltres contemplàvem la magnificència d'un monument que sap que és la recompensa i el sofriment.

He conegut gent increíble al camí, he trobat llocs que pareixien trets de l'imaginació de Tolkien, he compartit menjar amb desconeguts i he rebut els ànims de molts. I d'ací uns anys, tornaré. Perqué la recompensa després de 10 dies, 260 km i plors de dolor, és inmensa.
És curiós que quan entres a la plaça i et posses davant la catedral et sents inmensament gran davant aquell gegant de pedra.

Un lloc preciós prop d'Arzúa.

La gran arribada de matinada.

L'orgull d'haver arribat :)

Tot ben ple que 260km donen per a molt de segell!

 Ja que estàvem vam aprofitar l'ocassió per anar fins a Fisterra. Quin lloc més preciós! Realment paréix el fi del món, tan en pau, tan apartat i tranquil. I després un llarg viatge de 10h fins a casa però va meréixer la pena sense dubtar ni un segon!

La creu de Fisterra.

Km 0 del camí, El final en el principi.

Fa temps vaig parlar de la "situació emocional durant el canvi estacional" amb la psicóloga. Recorde que em va dir que les relacions que s'iniciaven a l'estiu, o al decembre, no acostumaven a tindre una llarga duració perqué són en eixos moments quan el nostre cos experimenta els canvis emocionals de l'estació.

Jo no vull qüestionar la psicologia -després de tot estic compartint vida amb un futur psicòleg- però jo diria que és més bé el temps. A l'estiu i al decembre (pel fet de les vacances de Nadal i l'esperit i blabla...) tenim més temps per compartir i per "no fer res". És eixe tipus de "no fer res" el que ens permet adonar-nos més detingudament del que tenim al voltant -i de QUI tenim al voltant-. És per això que moltes relacions s'inicien en aquestes dates. Imagine que després factors com el congeniar, compartir interessos... també tindrà molt de pes en el desenvolupament de la relació, però el temps és fundamental.

Clar, que a totes les relacions el temps és la clau (i el pany) per a que tot funcione però a aquestes se li ha de dedicar més temps si cap. Compartir moments, bons o dolents, conéixer eixa persona quan viu baix l'estrés de la monotonia quotidiana és important. I ho és per una raó ben simple: quan podem estimar una persona en la quotidinitat de la monotonia és quan ens asegurem que són l'element especial del nostre plat principal.


TEMPS.

Anàvem pels carrerons de la mà,
com dos adolescents engrescant,
tu em miraves melindrós,
aquell instat quotidià.

Era el nostre moment ideal,
jo un somriure mig negat.

La monotonia trencada a trocets,
composant la melodia,
els nostres secrets indrets,
composant el dia a dia. 

Rosa Cebolla Perpiña. 

“Dicen que el tiempo cura las heridas, no estoy de acuerdo, las heridas perduran. Con el tiempo la mente, para proteger su cordura, las cubre con cicatrices y el dolor se atenúa, pero nunca desaparecen”. (Rose Kennedy)

Aquesta frase l'he escoltat a un capítol de "Mentes Criminales" ja fa uns dies i no podria estar més d'acord. Tothom tenim alguna cosa que pensem que podriem haver portat millor, haver actuat d'una altra manera... La realitat -per trist que ens semble- és que no podem tornar enrrere en el temps, s'ha de viure amb les errades i amb les males decissions. Són estes les que ens ajuden a cambiar i continuar endavant, són les lliçons de la vida les que ens emboliquen i atenuen el nostre patiment. 
No sóc una persona que s'arrepentisca molt assovint -i prendria el risc de dir que ho he fet unes 3 o 4 vegades en els meus vint anys- perqué pense que si en aquell moment vaig actuar així, no va ser amb fretat.  

Al capdavall la vida és un ball.

Buscant les angunies de la nit,

dins un cel que comença a defallir,

res és senzill quan s'ha de dir,

sentiments que enfilen caminades al teu pit.

Hi havia dies on no sabies mirar,

por arrelada a un racó mental.

Els sorolls de la nit sempre són incerts. I moltes vegades aconsegueixen intimidar fins i tot el més valent. És cert que molta gent (bastant excèptics en ocassions) creuen que deixar-se asustar per una cosa tan simple com el cruixir d'una escala de madera o els sorolls "propis" d'una casa és bastant absurd. Ara bé, els sorolls de la nit no tenen perque ixir de la casa en sí mateixa, poden vindre també de la nostra propia ment. Amb el pas del temps he comprovat que una nit d'insomni pot esdevenir una gran inspiració, sí, però també el camí més obscur per a profunditzar en els nostres propis pensament. I com totes les ments humanes, en algún racó d'aquestes es troba la nostra por. És a les nits quan les pors prenen més forma, estem més relaxats i aquells recòrds dolents tornen per fer-se més presents que mai. De vegades resulta absurd com ens enganyem a nosaltres mateixa, quan ens aborda un recòrd dolent i pensem ràpidament en qualsevol altra cosa per defugir del patiment. És en aquestos moments on ens mostrem tal i com som, és en els moments en que estàs abraçant aquella persona que estimes, mentre plores desconsoladament per la marxa d'un ésser estimat, quan no vols creure que no el tornaràs a veure mai, ni a tocar, ni olorar...res, és en eixe moment quan aquella persona que comparteix amb tu un lligam d'estima intenta fer que veges la realitat, intenta fer-te entendre que tots marxem, i en aquell mateix instant en que tu, rotundament et negues a parlar o pensar en eixe mateix fet -perque no soportes pensar que un dia no estarà ahí per aguantar-te quan caus i això et flema el cor infinitament- quan mires eixa persona i enten que ara no vols dosis de realitat. Ara vols plorar, abocar l'ànima en un sospir al finalitzar i demà, ja seràs realista. 

Pot ser molta gent pensa que sóc una ximpleta per -alguna que altra vegada- creure que hi ha alguna cosa màgica al món, que pot ser aquelles criatures fantàstiques sí que són reals. Ho sé, pareix que estiga desvariant molt però realment crec que és una forma positiva de vore el món. Pense que si en aquest món existeixen coses tan repugnants i horribles com masacres, assassinats, suicidis, corrupció, etc, també hi haurà coses meravelloses com nanets, fades, ninfes i el yeti. 

Em negue rotundament a la simplicitat dels dies. I és pot ser eixe el meu major defecte, al temps que la meua major virtut.
Sóc incapaç d'aguantar més d'una setmana de monotonia. No sé si és per mania o perqué, i no ho sé ni tampoc m'importa. No vaig a negar que en més d'una ocasió em comporta problemes d'estats d'ànim però crec que en val la pena.
I així mateixa em negue a la simplicitat de pensar que la vida de tot allò que deixe enrrere es queda així, que roman inalterable. Supose que és perqué m'agrada tornar i veure en que ha canviat i quin paper va aportar la meva marxa a eixa alteració.
De vegades m'agradaría ser un collar en comptes d'una persona, o una pulsera, no sé...ha de ser realment emocionant causar eixa reacció sent una cosa tan menuda. Encara que si ho compares, tots som com pulseres al nàixer, només que venim al món cobertes de sang i tintiletjant.

Aquest post serà llarg... 

És el primer que m'ha vingut a la ment quan he decidit escriure. Normalment són més llargs del que pretenc perque sempre me'n vaig per les rames (com ara mateixa!). Bé, tot m'ha vingut a la ment quan he fet una pausa dels estudis -estic fins els nassos de la H.de la Comunicació- i he mira't el Facebook. He vist que el meu antic institut havia pujat fotos de la graduació d'aquest any i m'ha entrat la nostàlgia. Que ben pensat, no sé de que, si n'estic ben contenta d'haver deixat aquella etapa enrrere.
Mirant, mirant he trobat la meua graduació -quin cabell i que "m'acissa" m'he vist- i també d'altres activitats que vaig realitzar allí. M'he emocionat quan he vist fotos del meu antic professor de educació física, Manolo, perque va morir fa dos anys de cop i volta -era un home molt sà- i a mi em pillà a Los Angeles i no vaig poder assistir al seu soterrament. Va ser un colp molt dur per a mi i crec que per això encara no he tornat a visitar cap mestre...
Però també tinc molts bons records, sobretot amb la professora de religió i la de llatí. Van ser com dues mares molt diferents al mateix espai i crec que a les seues aules he crescut més que a cap altre lloc. Està clar que hi ha coses que no vull recordar de l'institut i hi ha d'altres que per molt que m'esforce mai podré recordar... Tampoc és que jo fóra d'eixes que sempre estàn buscant l'atenció de la càmera o que s'apunten a tot (moltes vegades per rebre atenció) i certament, al final passava un poc en general. No tinc eixe SUPER record que tenen moltes persones però tinc petits raconets de la ment molt marcats.
Allí vaig trobar els que avui considere els meus amics -els verdaders- i en certa mesura va ser un camí per torbar al meu company de viatge -més o menys de película a la porta de l'institut amb la conversa més banal del món-.

Encara que com he dit, no tornaria a l'institut. Si ho compare van ser temps molt bons, amb moltes rises i no massa preocupacions (excepte al final) i ara tot és una miqueta més complicat però també és una miqueta més autèntic. Supose que és l'adrenalina de viure el dia a dia, l'aguait a un futur...No ho sé.
Aquells eren temps d'estar amb un peu dins i l'altre fóra d'una bombolla impermeable, ara n'estic fóra més exposta però també amb més protecció -a nivell individual-.
Només m'agradaria poder tornar a aquelles aules d'aci uns quants anys, mirar el pupitre i vore encara aquella jove amb els cabells de dos colors, cantant cançons de Disney per matar l'avorriment a la classe d'economia.
Adonar-me'n que aquella espura aventurera continua essent amb mi i que les ganes de lluitar per un futur digne no s'han evaporat.

Hi ha que saber mirar. Perqué moltes vegades mirem sense parar-nos a mirar amb deteniment. I està bé passar ràpidament i deixar que la ment agafe totes les dades que siga possible -per oblidar-les més pronte que tard-.

He pensat molt en l'importancia dels punts de vista. Que cadascú mire com li vinga de gust (que ací ja retallen prou llibertats com per a arriscar-nos a opinar massa), però el més important és saber que el que vegem pot no ser el que estem mirant. Jo sóc molt toçuda -ma mare sempre ho diu i ho rediu- però he aprés a que les coses no són com pareixen ser (fins i tot quan insistim en que ho han de ser).
Per desgracia hi ha toçuts que insisteixen en que el que estàn veient (o fent veure als demés) és exactament el que hi ha que vore.

De vegades quan vaig pel carrer veig petits barrufets canturretjant i petites notes musicals de les orelles de la gent, roses vermelles naixent de les teulades dels veïns i l'aire ballant amb els cossos lleugers de la gent.