Nadal.

Ja tornem a eixa época de l'any on esteu més presents que mai...

Quan el dia començava a claretjar mentre la Lluna llunera deixava pas al Sol solet, es preparaven valents els últims somnis d'aquell dia. Volaven ací i enllà deixant un rastre lluent al seu pas i amb un tintineig entraven creuan les finestres de la casa fins a depositar-se a les galtes de les persones. Així, poc a poc, feien el seu caminet fins la boca on amb una inspiració entraven a dins del cos que els havia tocat. I d'aquesta manera, els petits somnis nocturns plenaven a la gent d'esperança, d'ilusió, de somnis, de projectes, de somriures i, sobretot, de dolçor.

I amb aquest petit relat, tret d'un racó de la meva imaginació que aquestos dies està plena d'ilusió, alegría i dolçor nadalenca...BON NADAL A TOTS! (També a vosaltres quatre, sé que aquesta nit brillareu amb més força que cap estel i asomareu a la finestra per vore com us recordem amb, pot ser, unes poques llàgrimes amargues però somriures de felicitat, la felicitat d'ésser en familia).

Imatge d'un anime genial: Kimi ni Todoke ^-^

I que els vostres somnis siguen próspers i plens de dolçor...Com les boletes d'anís que et poses a la boca i vas deixant que es desfacen.

Riure.

I la primera cosa que em va encissar va ser el seu riure.

Per a ella els riures de la gent eren com cançonetes de cuna que obrien les portes a l`ànima. Hi havia riures consonants, d`altres contundents, alguns més tímids, d`altres més extravagants... però tots contenien el mateix recorregut per un túnel petit, un poquet estret, pintat de verd i pel qual t`acompanyaven misteriosament unes fades rogetes que guiaven el camí fins el centre de l`ànima.

Un dia perdé aquella habilitat de vore les ànimes i no tornà a riure. Fins que una risa melodiosa li recordà, que sempre tenim petits motius per riure i fer el món un poc més dolç.

Fènix.

Feia dies que les coses no estaven bé però tot anava de meravella. 

És tan fastigossa la sensació de que alguna cosa, amb tu al teu interior, no està on toca. No sabia que era, i pot ser mai ho sabré, però sí sabia que calia fer. Avui m'he despedit del meu estimat pirata a Barcelona i després de 3 hores he arribat a la meva estimada terra taronja. Només encaixar als braços de la mare, tot ha tornat a estar normal al meu interior.

Això sí, si no fora per tu mariner d'aigües salades, no trobaria la força per viatjar fins trobar-me de nou.

No hi ha res com la llar...recordar allò que et donà la força per triar el teu camí i tornar a sentir-te tu mateixa. Avui he renascut com un fènix. Un fènix guerriller i ple de dolçor!

Dies.

Dies que venen i que van. Temps que pasa, com qui no vol la cosa va avançant i aquest no és un tren que espere ningú, tira endavant sense mirar a qui deixa enrrere. La llei del més llest, del més ràpid, del més pacient, del més maleable... Lleis del temps, un temps fraccionat en segments marcats per uns esdeveniments naturals que alteren l'estat de les persones i els fan envellir sense cap remei. Persones.
Persones que es contonetjent intentant equilibrar-se al món del dia a dia, respirant amb cada somni que naix dins d'una ment destinada a divagar i plenar d'ilusió les parets que envolten el cervell. Parets que de vegades creguem no ser capaços de sobrepasar i és aleshores quan mirem al costat. Eixa mà que ens acompanya durant tot el camí de la nostra vida, eixa mà que és d'una persona que un dia ens va dir "anem a fer del temps el nostre aliat perque d'ara endavant tu i jo fem les lleis". Aquella persona que ens acompanya en aquest camí de temps fraccionat en segments estacionals i amb la que notem els dies no són més que temps per compartir.

"El temps sorgeix de cada somni que naix al respirar."

Espècies.

Sal.
Timó.
Albahaca.

Últimament sembla que necessite espècies a la meva vida. Em trobe espesa a l'hora de pensar, a l'hora d'escriure... És una sensació que no m'agrada gens. Probablement siga la sensació rutinaria per excelència.Necessite menejar la ment cap a llocs abans no explorats, utilitzant el símil, hauré de probar noves espècies al menjar per obtindre noves experiències de sabors.
Al cap i a la fi, què és la vida sinó un bon plat ben especiat?

Qui espera...

Trens que venen, trens que van...

Es mira les sabates negres, últimament el negre és un color que es repeteix molt al seu vestuari. Per què serà?
Continua la línia que hi ha al màrmol grisenc i acaba a unes sabates grogues. Cluca els ulls de tan fortque és el color. Pertanyen a una turista que està parlant amb l'acompanyant i senyala a un mapa, probablement una direcció o un monument. Més enllà dos persones majors parlen amb el revisor demanant informació i aquest allarga el braç indicant on està el que busquen.
Els seus ulls segueixen la mateixa direcció. Una mare acarona el seu nadó mentre sembla que cante una cançó de cuna suau. A la ment li ve un record: "Mareta, mareta..." mentrel'entona mira superficialment l'estació i com si la cançó l'hagués atret, ahí està.
Per fi.
Els seus cabells pèl-rojos criden l'atenció entre tant de marró, negre i groc enblanquinat.
Es miren.
Un somriure.
I un pensament comú: S'ha acabat l'espera.

Nostàlgia.

Tots els dies es mirava la foto. Només eren quatre personatges somrient a una càmera que havia estat recoltzada a sobre un cotxe ja que a la seva germana major li va fer vergonya preguntar algú si els la podia fer. Quatre persones que havien estat sempre juntes, amb dies més clars i altres més obscurs, però que sempre tornaven per a dormir baix el mateix sostre. Sostres...
Ara ella dormía baix d'un sostre molt diferent. A molts kilòmetres d'aquell que els unia als quatre. I la companyia que tenia al llit era també diferent. La vida continuava tirant endavant i no es parava per ningú, per què havia de ser-ne ella especial?
La nostàlgia no la deixava dormir, no es podia concentrar ja que cada vegada que tancava els ulls milions d'imatges, sons i olors li tornaven a la ment i obrien el món dels recòrds. Volta cap así, volta cap allà... i no hi havia manera. Soltà un rebuf d'impaciència i aguantava les llàgrimes als ulls.
I de sobte, aquell nou i diferent company que ara compartía llit amb ella es girà, l'abraçà per darrere i deixa un suau petó a la seva galta. Com si de màgia es tractés, la son començà a invadir el seu cos i apoderar-se d'ella al temps que una llàgrima nostàlgica relliscava fent camí avall.

Dies nostàlgics que marquen l'inici de nous principis.