Nostàlgia.

Tots els dies es mirava la foto. Només eren quatre personatges somrient a una càmera que havia estat recoltzada a sobre un cotxe ja que a la seva germana major li va fer vergonya preguntar algú si els la podia fer. Quatre persones que havien estat sempre juntes, amb dies més clars i altres més obscurs, però que sempre tornaven per a dormir baix el mateix sostre. Sostres...
Ara ella dormía baix d'un sostre molt diferent. A molts kilòmetres d'aquell que els unia als quatre. I la companyia que tenia al llit era també diferent. La vida continuava tirant endavant i no es parava per ningú, per què havia de ser-ne ella especial?
La nostàlgia no la deixava dormir, no es podia concentrar ja que cada vegada que tancava els ulls milions d'imatges, sons i olors li tornaven a la ment i obrien el món dels recòrds. Volta cap así, volta cap allà... i no hi havia manera. Soltà un rebuf d'impaciència i aguantava les llàgrimes als ulls.
I de sobte, aquell nou i diferent company que ara compartía llit amb ella es girà, l'abraçà per darrere i deixa un suau petó a la seva galta. Com si de màgia es tractés, la son començà a invadir el seu cos i apoderar-se d'ella al temps que una llàgrima nostàlgica relliscava fent camí avall.

Dies nostàlgics que marquen l'inici de nous principis.

A fosques.

Aquella nit es gità amb la sensació de que el cos li pesava més que mai. Un dia dur es va dir. Va tancar un poc les persinaes per a que no entrés massa llum. Moments després deixava caure el seu cos petit, fent que el cap li rebotés al coixí i una punjada de dolor li pasarà per allà. Es maleï. Gira el cap cap a la dreta i vegé la petita llum roja del seu mòvil parpadetjar, allargà el braç i l'apagà. Aquella nit estava cansat i només volia dormir i que la foscor l'envoltés. Una vegada cap per amunt el punter roig de la televisió l'estava posant nerviós així que s'alçà i apagà també la televisió.

No parava de pegar voltes al llit, sumit en aquella foscor de nit, i tan gran era la seva obsesió que s'imaginava puntets rojos per totes parts, per això, va decidir dormir cap per avall, amb el coixí al damunt. I una vegada havia trobat la posició idònea i per fí sentia que el seu cos començava a descansar, la llum clara pero intensa del matí destruí sa foscor.

Tornant a la vida.

Sí, després de més d'un mes sense cap actualització ja estic de nou aci :)

M'agradaria dir que no he tingut temps, que n'he estat ocupadíssima viatjant i fent coses però la realitat és que hem faltaven "ganes". Encara que jo més que ganes diria que vaig pedre "momentàneament" la vitalitat.
Aquests últims dies han passat tantes idees a la meva ment i he tingut tant de temps per a pensar que he arribat a la conclusió que allò que diuen de que descansar la ment també és bò, és totalment cert fins un punt.

Però no tot són coses dolentes! Clar que no, hi ha que vore sempre una part possitiva en aquesta vida, tan amarga de vegades. He tingut temps per a llegir i descobrir, com sempre que es llig, un nou món. Per a mi aquest nou món s'anomena "La sonrisa de las mujeres". Un llibre senzill, comedia romàntica francesa amb un toc optimista i una prosa lleugera que et transporta a París i a una de les millors aficions que existeixen, la cuina.
Si teniu una estoneta, una miradeta us pot arrancar un bon somriure :)


J'aimerai toujours le temps des cerises...
(Una cano preciosa!)

Foc.

Animal salvatge sense pietat,
encissant flama que ofega la vida.

Tots els valencians hem perdut un gran troç d'allò que ens definia com a part del que som aquesta setmana pasada.
No hi ha paraules per descriure la tristessa que tal imatge que reflexa, simplement, pena infinita.


Cabreig manifestat de la natura,
mort instàntanea duta per una espurna.

Volar.

Cada nit desitjava poder acaronar els núvols amb els dits.
Cada nit alliberava aquell ocell anomenat imaginació que l'ajudava a pintar constelacions.
Cada nit feia un salt i flotava suament fins arribar a la Lluna, rodona i gran, i es banyava a les seves aigues de plata.
Cada nit s'enlairava envoltada de somnis i estels.
Cada nit més lluny, més lluny.

I un dia, l'ànima li arribà tan alt que mai més va tornar a tocar el terra.

Camins del cel.

Començar.

Tornem a començar...

Ara que estic acabant-ho tot, a l'espera de les notes finals i quan per fi la realitat hem colpetja me n'adone: Torne a començar.
Tal vegada aquest siga l'últim estiu a València i l'any vinent quasi no baixaré a la terreta... I els canvis, malgrat el temps que falta, m'estan afectant. Diria que no d'una forma negativa, simplement me adonat que comence a ser major, no d'edat, sinó major. I no només per allò de ser més madura, també per adquirir més responsabilitats.
De moment, disfrutar d'un estiu que es plantetja molt intens, com aquest últim mes de Juny. I després, ja vindràn el conviure amb la parella a un nou pis, segon de carrera, pràctiques a una empresa de comunicació i més idiomes... Fer vida de major que diu el meu pare. De moment, disfrutem.

"Tenia tanta por a tornar a començar que mai havia llegit l'última pàgina. Un dia s'alçà, agafà el llibre i la llegí. Un somriure als llavis i un nou camí."

Amistat.

Quina paraula tan bonica...i com n'és de complicada de pronunciar amb certessa!
Al llarg de la meva vida he passat per situacions molt complicades relacionades amb l'amistat, i pot ser que per elles, ara tinc el concepte tan alt de l'amistat. És curiós com les males experiències ens fan perdre la fe en algunes coses i com la vida, el temps...pot ser fins i tot allò que en diuen destí, ens posa pedres obscures i brillants, que després de pulir-les bé es transformen en diamants.

Bé, us presente els meus diamants en brut...aquells que només entre nosaltres sabem apreciar el nostre vertader valor :)

I aquests són els meus diamants...aquesta és la familia que he escollit.
Gràcies per traurem el somriure, per traure el millor de mi i per recordar-me que els kilòmetres no són cap problema per a nosaltres :)