Cuina.

M'agrada cuinar, m'encissa cuinar perque em calma i em sorpren.

Per a mi escriure és com cuinar. Cuinar també m'agrada moltíssim perque consegueix distraure la meva ment i alterar-me l'humor.
Per començar a cuinar has de tindre tots els ingredients necessaris i seguir un ordre a l'hora de ficar-los un a un per a conseguir un bon sabor. El mateix pasa quan escrivim. Utilitzem un conjut d'idees que ens han invaït de repent al bus, al metro o mentre posavem la rentadora. Les ordenem per conseguir el major suc possible i per a que l'escrit tinga una cohérencia.
Quan cuines tot és un guirigall de material. Que si un plat per batre els ous, que si un bol on remenejar-ho tot... I acabes amb la cuina feta un drap. I això mateix pasa a l'escriptura, fas esborranys, ordenes i reordenes les paraules, tornes a llegir-ho fins que aconsegueixes el sabor que estaves buscant. I quan acabes notes que a dintre teu ha passat una revolució, una multitud corrent, una ventolada que t'ha remenejat l'interior i t'ha deixat trastocat.
I de la mateixa que mentre el menjar s'acaba de fer vas netejant la cuina, també pasa al escriure. Mentre un escrit va acabant de prendre forma és quan ens tornem a recomposar i acabem, per fi, entenent el que ens ve a dir i allóò en el que ens transforma.
I finalment, ho degustem...i encara que no sempre està deliciós, la pràctica fa el mestre. Igualet que a la cuina!

M'agrada escriure, m'encissa escriure perque em plena de sabors.

Mamà.

"I quan et vaig agafar en braços, el món ja no era com era abans, ara era un poc més dolç."

Eixa frase me la vas dir tu un dia que parlavem de tot i de res. I va ser des d'aleshores que cada vegada que algú pronunciava la paraula dolçor i els seus derivats jo sentia que el meu somriure creixia.
El iaio acostumava a dir-me que tinc molta sort perque ja ho diu el refray: Madre no hay más que una y a ti te encontré en la calle. Bé, jo no sé si em vas trobar al carrer però que n'estic agraida de que fores tu qui m'havia de rebre, d'això no hi ha prou gràcies al món per donar-te.
Sempre has estat ahí, unes vegades molt bé, altres bé i altres regulars. Quantes coses han passat des d'aquella frase tan plena de joia i quant em canviat les dos, per a bé o per a mal. El que no és pot negar és que ens hem fet costat, tu has estat la meva confident, la meva companya de compres, de jocs i també de bogeries, per què no? Però sempre has estat ma mare.
Mai ha important la distancia. Res ens feia que jo estagués a Gran Bretanya, Irlanda, Berlín, Los Angeles o Barcelona, sempre tenim temps per a parlar i riure juntes. I també hem tingut temps de discusions, i les que tenim i tindrem. Però ja ho diuen tots, es que som iguals!

Mare, ara que només queda una hora del dia del teu aniversari, GRÀCIES. Per educar-me, fer-me millor persona, ajudar-me i sobretot, per estimar-me. GRÀCIES per creure en mi i per empentar-me a perseguir els meus somnis. GRÀCIES per intentar comprendre'm encara que et paregués una bogeria. Gràcies i mil gràcies.

Feliç aniversari Mamà. Per molts anys feliços, plens de joia i de molta dolçor. 

2013.

Comencem l'any amb forces renovades.

L'altre dia vaig escoltar una frase que em va fer cavilar una mica: "La vida és una elecció contínua. No elegir també és una elecció." 

Ja l'havia escoltat aquesta ja fa anys, a una classe de filosofia. No puc recordar qui n'era l'autor però supose que tampoc té més rellevancia l'autoria que l'oració en sí.

Compartisc l'idea de que la vida és un seguit de eleccions. I també que no elegir és una elecció. I també pense que es requereix d'un cor valent per a elegir i tirar endavant amb totes les conseqüencies de la teva propia elecció. 

Em sent feliç al pensar que les eleccions del passat, tant les meves com les dels demés, m'han portat fins el punt exacte en el que em trobe. És una extranya sensació la de saber que ets l'elecció d'una persona. Saber que sempre estará per a tu, igual que tu per a eixa persona. És extranya i reconfortant. 

Mire endarrere i veig tot el que he passat, tot a lo que he sobreviscut, i m'he n'adone que he crescut i he madurat més si cap. I això em fa sentir orgullosa de mí mateixa (per ególatra que puga sonar).

La vida és una elecció, afortunada o desafortunada, dins la teoría del caos que ens envolta. I em meravella tantíssim relacionar-te amb les eleccions de ma vida. Vaig elegir ja fa quasi dos anys estimar-te. I ha estat l'elecció més acertada que he fet mai (pot ser va renyida amb aquella de tintar-me els cabells pelrojos ^^').

Gràcies per fer el 2012 especial i acompanyar-me a descobrir el 2013. 

I tal com vaig fer ara fa un any. Aquest any també vaig a fer eleccions. De moment vaig a elegir somriure, al menys, una vegada al dia, ajudar en el possible a qui em demane ajuda i vore sempre el costat positiu de les coses sense llevar-los realisme. I, és clar, l'elecció més important de totes: deixar que la dolçor evadisca tots els problemes i arraulir-me al teu pit a les nits. 

Noves eleccions per a marcar nous començaments :)

Nadal.

Ja tornem a eixa época de l'any on esteu més presents que mai...

Quan el dia començava a claretjar mentre la Lluna llunera deixava pas al Sol solet, es preparaven valents els últims somnis d'aquell dia. Volaven ací i enllà deixant un rastre lluent al seu pas i amb un tintineig entraven creuan les finestres de la casa fins a depositar-se a les galtes de les persones. Així, poc a poc, feien el seu caminet fins la boca on amb una inspiració entraven a dins del cos que els havia tocat. I d'aquesta manera, els petits somnis nocturns plenaven a la gent d'esperança, d'ilusió, de somnis, de projectes, de somriures i, sobretot, de dolçor.

I amb aquest petit relat, tret d'un racó de la meva imaginació que aquestos dies està plena d'ilusió, alegría i dolçor nadalenca...BON NADAL A TOTS! (També a vosaltres quatre, sé que aquesta nit brillareu amb més força que cap estel i asomareu a la finestra per vore com us recordem amb, pot ser, unes poques llàgrimes amargues però somriures de felicitat, la felicitat d'ésser en familia).

Imatge d'un anime genial: Kimi ni Todoke ^-^

I que els vostres somnis siguen próspers i plens de dolçor...Com les boletes d'anís que et poses a la boca i vas deixant que es desfacen.

Riure.

I la primera cosa que em va encissar va ser el seu riure.

Per a ella els riures de la gent eren com cançonetes de cuna que obrien les portes a l`ànima. Hi havia riures consonants, d`altres contundents, alguns més tímids, d`altres més extravagants... però tots contenien el mateix recorregut per un túnel petit, un poquet estret, pintat de verd i pel qual t`acompanyaven misteriosament unes fades rogetes que guiaven el camí fins el centre de l`ànima.

Un dia perdé aquella habilitat de vore les ànimes i no tornà a riure. Fins que una risa melodiosa li recordà, que sempre tenim petits motius per riure i fer el món un poc més dolç.

Fènix.

Feia dies que les coses no estaven bé però tot anava de meravella. 

És tan fastigossa la sensació de que alguna cosa, amb tu al teu interior, no està on toca. No sabia que era, i pot ser mai ho sabré, però sí sabia que calia fer. Avui m'he despedit del meu estimat pirata a Barcelona i després de 3 hores he arribat a la meva estimada terra taronja. Només encaixar als braços de la mare, tot ha tornat a estar normal al meu interior.

Això sí, si no fora per tu mariner d'aigües salades, no trobaria la força per viatjar fins trobar-me de nou.

No hi ha res com la llar...recordar allò que et donà la força per triar el teu camí i tornar a sentir-te tu mateixa. Avui he renascut com un fènix. Un fènix guerriller i ple de dolçor!

Dies.

Dies que venen i que van. Temps que pasa, com qui no vol la cosa va avançant i aquest no és un tren que espere ningú, tira endavant sense mirar a qui deixa enrrere. La llei del més llest, del més ràpid, del més pacient, del més maleable... Lleis del temps, un temps fraccionat en segments marcats per uns esdeveniments naturals que alteren l'estat de les persones i els fan envellir sense cap remei. Persones.
Persones que es contonetjent intentant equilibrar-se al món del dia a dia, respirant amb cada somni que naix dins d'una ment destinada a divagar i plenar d'ilusió les parets que envolten el cervell. Parets que de vegades creguem no ser capaços de sobrepasar i és aleshores quan mirem al costat. Eixa mà que ens acompanya durant tot el camí de la nostra vida, eixa mà que és d'una persona que un dia ens va dir "anem a fer del temps el nostre aliat perque d'ara endavant tu i jo fem les lleis". Aquella persona que ens acompanya en aquest camí de temps fraccionat en segments estacionals i amb la que notem els dies no són més que temps per compartir.

"El temps sorgeix de cada somni que naix al respirar."