Coses menudes.

Faràs coses menudes. 
El meu iaio des de ben xicoteta sempre em deia que faria coses menudes. Jo, al principi, no l'entenia molt bé perqué pensava que faria el mateix que fa tothom: anar a clase, créixer, anar al cole dels majors, créixer, anar al institut de la teta, créixer, i el que pasaria després era un temps molt llunyà. Quan vaig créixer un poc, allà els huit o nou anys, m'enfadava amb ell quan em deia això. I és que jo no volia fer coses menudes, jo volia fer coses grans, coses ENORMES! Jo volia marcar la diferència, volia ser algú, volia arribar més enllà d'on mai arribava a pensar quan pensava en el futur. I ell continuava: faràs coses menudes.
L'últim any que va estar entre nosaltres sempre que anava a visitar-lo (que era practicament sempre) m'ho repetia. Jo, al final, li vaig dir que tenia raó que faria coses menudes però jo ho deia perqué havia passat uns anys molt dolents un poc abans i pensava que mai faria res d'important. S'havia minat la meua confiança.
Va ser aleshores quan em va dir: t'he dit que faràs coses menudes, no que seràn insignificants.
I ara que ja no està i ha passat un temps me n'adone que tenia raó, estic fent moltes coses menudes. Perqué el que ell volia dir i el que jo ara sé és que per a fer coses grans, coses que importen, per a marcar la diferència hi ha que fer coses menudes. Són les coses que pot ser qui pensa molt en gran i vol anar molt ràpid no fa i per això les seues coses grans, mai seràn enormes. Les coses menudes són els bons ciments de les coses enormes. I és molt important parar-se a pensar i meravellar-se amb la joia de pensar que estàs fent coses menudes.

Les coses menudes són el que fa que disfrutem del camí que seguim, són la llum del dia a dia.

Fer-li confiança a algú és complicat. I ser de confiança jo diria que és encara més complicat. Abans jo confiava moltíssim en la gent, o més bé, confiava molt ràpid. Confiava que no és sinònim de que fos una persona confiada. Encara que sincerament sí que ho era, no en el mal sentit, sinó més bé que tenia la confiança en un mateix que té una xiqueta menuda, una inexperta en la vida. Per això també confiava molt. La ingenuitat de la infantessa. Quan pensem que podem volar, arribar a ser un futur Indiana Jones o un Sherlock Holmes versionat al femení i amb un accent per a res britànic però graciós en certa forma. Aquella inocència que caracteritza les etapes més prematures de la nostra vida. Les etapes on tot és possible només de desitjar-ho.
Clar que després vaig créixer, em van ferir, em vaig alçar i vaig continuar caminant. Com havia de fer. Com calia fer-ho. Però a cada nova alçada s'havia de sacrificar un poc la confiança. D'aquella manera vaig quedar aillada al meu arxipèlag de confiança (fent analogia amb el llibre d'Albert Espinosa). 

I bé, som pocs habitants al meu arxipèlag. Però mai hi ha defallides que no s'acompanyen amb un somriure i una mà per ajudar.

Tota la vesprada cuinant. El perqué no el tinc molt clar, encara. Baralle diverses opcions com a que n'estic farta d'estar a casa per haver estat malalta, com a que demà és un dia molt important, com a que m'encanta pedrem a la cuina. 

La simplicitat i la dificultat juntes en un sol element: un plat exquisit. I no ha de ser una delicatessen d'aquelles de restaurant minimalista on ixes amb més gana de la que has entrat! No. A una simple taronja, ben sucosa i tallada a gallonets, a un plat d'arrós amb pemintonet roig sofregit, a una truita de creïlles d'aquelles tan bones que la iaia feia... La dificultat d'atinar el temps de cocció, de tallar els ingredients en la justa mesura, d'adivinar la sal...i la simplicitat d'un somriure que es provoca a la cara d'una valenciana quan s'asenta davant de la truita que feia mesos estava anhelant. 

Tu, amb els llençols al damunt que cobrien aquell marfil sagrat. Jo, menjan-te amb els ulls mentre el teu somriure em fa saber que ja has despertat. I l'olor a la coca de tomaqueta i pimentó de la iaia impregnant l'habitació. Benvinguda valenciana, t'he estat anhelant.

Va notar com un pes repentí va fer del seu cos el seu llit. Escoltava sorolls molt extranys, veus, crits, era això una ambulància? Què estava passant?
Obrí els ulls de cop i volta al escoltar-lo pronunciar el seu nom. El mirà aterrada pero no troba aquella tranquilitat que buscava. Els seus ulls denotaven pànic i determinació.

- Ràpid, corre! Alça't, posa't el primer que trobes agafa únicament allò necessari i eixim!

No entenia res però tenia una fe cega en ell. Sempre s'havia controlar les crisis. A fora més crits, plors, un soroll molt fort.
De sobte sonà com un tir, però molt fort i els dos es van ajupir. Què estava passant?

- Corre, ens esperen amb el cotxe en marcha!

Qui els esperava? Per què? QUÈ ESTAVA PASSANT?!

Baixaren les escales tan ràpid com van poder, allà estava el cotxe d'aquell amic que vivia dos carrers avall... què passava al carrer? La gent cridava, corria, plorava...i molt de soroll. Van pujar al cotxe corrent i començaren a fer camí cap a la ronda de d'alt...

Es posa una mà al seu ventre voluptuós on s'estava gestant la preciossa vida d'un nadó i mirà enrrere, les llàgrimes brotaven dels seus ulls mentre s'alluyaven cada vegada més depressa la seva estimada València. La seva València que ara moria envoltada de flames.

Per qué escrivim?
De vegades pense que la gent té por a desapareixer. És una de les coses més temudes per l'ésser humà: la mort. És aquesta una de les raons per les quals creem, volem deixar constancia d'allò que vam pensar, vam veure o vam viure.
I com que la vida no perdona mai, volem poder recordar en un futur el passat que un dia va ser un present.
Jo també escric per por a desapareixer però perqué pot ser si no plasme d'alguna forma tot allò que em recorre la ment algún dia deixaré de ser, em menjaré massa el cap i començaré a sobreviuré.

I serà aleshores quan hauré desaparegut. 

Dies llargs, dies curts.
Dies inspirats i dies respirats.
Tot era un seguit de dies.
I ja no recordava quantes hores havien passat.

Tot un caos.

Sempre feia el mateix recorregut. Sentada al mateix seient i sempre llegint. Un dia es va alçar massa tard,va perdre el metro i va agafar el bus. S'havia oblidat el llibre i va alçar la mirada. Aquell viatge mai tornà a ser el mateix.
I això que mai havia cregut la teoria del caos.