Espècies.

Sal.
Timó.
Albahaca.

Últimament sembla que necessite espècies a la meva vida. Em trobe espesa a l'hora de pensar, a l'hora d'escriure... És una sensació que no m'agrada gens. Probablement siga la sensació rutinaria per excelència.Necessite menejar la ment cap a llocs abans no explorats, utilitzant el símil, hauré de probar noves espècies al menjar per obtindre noves experiències de sabors.
Al cap i a la fi, què és la vida sinó un bon plat ben especiat?

Qui espera...

Trens que venen, trens que van...

Es mira les sabates negres, últimament el negre és un color que es repeteix molt al seu vestuari. Per què serà?
Continua la línia que hi ha al màrmol grisenc i acaba a unes sabates grogues. Cluca els ulls de tan fortque és el color. Pertanyen a una turista que està parlant amb l'acompanyant i senyala a un mapa, probablement una direcció o un monument. Més enllà dos persones majors parlen amb el revisor demanant informació i aquest allarga el braç indicant on està el que busquen.
Els seus ulls segueixen la mateixa direcció. Una mare acarona el seu nadó mentre sembla que cante una cançó de cuna suau. A la ment li ve un record: "Mareta, mareta..." mentrel'entona mira superficialment l'estació i com si la cançó l'hagués atret, ahí està.
Per fi.
Els seus cabells pèl-rojos criden l'atenció entre tant de marró, negre i groc enblanquinat.
Es miren.
Un somriure.
I un pensament comú: S'ha acabat l'espera.

Nostàlgia.

Tots els dies es mirava la foto. Només eren quatre personatges somrient a una càmera que havia estat recoltzada a sobre un cotxe ja que a la seva germana major li va fer vergonya preguntar algú si els la podia fer. Quatre persones que havien estat sempre juntes, amb dies més clars i altres més obscurs, però que sempre tornaven per a dormir baix el mateix sostre. Sostres...
Ara ella dormía baix d'un sostre molt diferent. A molts kilòmetres d'aquell que els unia als quatre. I la companyia que tenia al llit era també diferent. La vida continuava tirant endavant i no es parava per ningú, per què havia de ser-ne ella especial?
La nostàlgia no la deixava dormir, no es podia concentrar ja que cada vegada que tancava els ulls milions d'imatges, sons i olors li tornaven a la ment i obrien el món dels recòrds. Volta cap así, volta cap allà... i no hi havia manera. Soltà un rebuf d'impaciència i aguantava les llàgrimes als ulls.
I de sobte, aquell nou i diferent company que ara compartía llit amb ella es girà, l'abraçà per darrere i deixa un suau petó a la seva galta. Com si de màgia es tractés, la son començà a invadir el seu cos i apoderar-se d'ella al temps que una llàgrima nostàlgica relliscava fent camí avall.

Dies nostàlgics que marquen l'inici de nous principis.

A fosques.

Aquella nit es gità amb la sensació de que el cos li pesava més que mai. Un dia dur es va dir. Va tancar un poc les persinaes per a que no entrés massa llum. Moments després deixava caure el seu cos petit, fent que el cap li rebotés al coixí i una punjada de dolor li pasarà per allà. Es maleï. Gira el cap cap a la dreta i vegé la petita llum roja del seu mòvil parpadetjar, allargà el braç i l'apagà. Aquella nit estava cansat i només volia dormir i que la foscor l'envoltés. Una vegada cap per amunt el punter roig de la televisió l'estava posant nerviós així que s'alçà i apagà també la televisió.

No parava de pegar voltes al llit, sumit en aquella foscor de nit, i tan gran era la seva obsesió que s'imaginava puntets rojos per totes parts, per això, va decidir dormir cap per avall, amb el coixí al damunt. I una vegada havia trobat la posició idònea i per fí sentia que el seu cos començava a descansar, la llum clara pero intensa del matí destruí sa foscor.

Tornant a la vida.

Sí, després de més d'un mes sense cap actualització ja estic de nou aci :)

M'agradaria dir que no he tingut temps, que n'he estat ocupadíssima viatjant i fent coses però la realitat és que hem faltaven "ganes". Encara que jo més que ganes diria que vaig pedre "momentàneament" la vitalitat.
Aquests últims dies han passat tantes idees a la meva ment i he tingut tant de temps per a pensar que he arribat a la conclusió que allò que diuen de que descansar la ment també és bò, és totalment cert fins un punt.

Però no tot són coses dolentes! Clar que no, hi ha que vore sempre una part possitiva en aquesta vida, tan amarga de vegades. He tingut temps per a llegir i descobrir, com sempre que es llig, un nou món. Per a mi aquest nou món s'anomena "La sonrisa de las mujeres". Un llibre senzill, comedia romàntica francesa amb un toc optimista i una prosa lleugera que et transporta a París i a una de les millors aficions que existeixen, la cuina.
Si teniu una estoneta, una miradeta us pot arrancar un bon somriure :)


J'aimerai toujours le temps des cerises...
(Una cano preciosa!)

Foc.

Animal salvatge sense pietat,
encissant flama que ofega la vida.

Tots els valencians hem perdut un gran troç d'allò que ens definia com a part del que som aquesta setmana pasada.
No hi ha paraules per descriure la tristessa que tal imatge que reflexa, simplement, pena infinita.


Cabreig manifestat de la natura,
mort instàntanea duta per una espurna.

Volar.

Cada nit desitjava poder acaronar els núvols amb els dits.
Cada nit alliberava aquell ocell anomenat imaginació que l'ajudava a pintar constelacions.
Cada nit feia un salt i flotava suament fins arribar a la Lluna, rodona i gran, i es banyava a les seves aigues de plata.
Cada nit s'enlairava envoltada de somnis i estels.
Cada nit més lluny, més lluny.

I un dia, l'ànima li arribà tan alt que mai més va tornar a tocar el terra.

Camins del cel.