Respirar.

Agafar aire ben profund, sentir com et plena, sentir-te viva una vegada més, respirar sense cap por, sense cap arrepentiment, saber que tot allò que fas, és la teva propia desició... Respiracions acompasades en una nit dolçament refredada pel gelat hivern, respirar agitadament després de riure moltíssim, respirar acceleradament minuts abans d'un moment important... Respirar per sentir-te viu, sempre respirar.

Qué n’és d’important respirar!
O respires o mors. Més clar, aigua, com s’acostuma a dir. Però avui, en aquest món de mentiders, corruptes, explotats i conspiradors, no se sap ja si és més necessari respirar o pensar. Perqué una cosa està clara, els que respiren no pensen i als que pensen…no els deixen respirar.

 

Tot això m'ha passat pel cap mentre passetjava pels carrers de Barcelona, des de Plaça Catalunya, passant per davant de la Sagrada Familia, agafant el carrer de València i arribant fins a casa. L'aire era menys gelat i el Sol calfava el suficient per fer que el respirar fos agradable. 

M'agraden els dies en que respirar és un alleugerament de l'ànima.