Evaporació.

És, com una petita gota d'aigua, està ahi, no saps fins quan estarà però sempre està, i de sobte, un dia, sense més ni menys, ja no està. I et preguntes, s'haurà evaporat?

Sempre a la finestra, allí estava. Quieta, menudeta, mulladeta...aquella goteta de la pluja de Diumenge. No sabia perqué, però no s'evaporava. Era realment curiós, i cada dia se la mirava com si d'un món extrany i per descobrir es tractés. Havia intentat tocar-la, veure si li mullava la punta del dit índex, però res, simplement es bellugava, graciosa, fins i tot diria que melodiossa, i restava allà. Quieta, menudeta i mulladeta.
Li va donar un nom, que ara anys després no recorda bé, un nom senzill probablement, però per un nom es comença. Li agafà estima. Sí, sí i direu, estima? A una goteta?
Però aquella no era una gota qualsevol, estava quieta i mulladeta, i a més, era menudeta.
I així, li contava els seus pesars, les alegríes i les ocurrències que només comparteixes amb els més propers. I pensava que si veiesin que parlava amb una goteta, dirien quina bogeria!
Però aquella no era una gota qualsevol, era menudeta, i n'estava quieta i mulladeta.
I així, sense cap perqué un dia al tornar a casa, ja no estava. I es preguntava, s'hauria evaporat? 


On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?

Als teus peus,
herba verda que m'enveje,
ja que les teves cames encissa.

Pell de llana,
maduixa que parla,
joia de ma vida.

On vas matinera,
dolça rosa de l'albada?