365 dies.

El temps és una cosa complexa d'entendre i difícil de d'escriure. Cadascu té una percepció distinta del temps, cadascú el viu i l'aprofita d'una manera.

Avui, fa un any. Podria dir “que ja fa un any” o podria dir també “només fa un any”, però el vertader fet és que ha passat un any.

De vegades, quan vaig al tren de València cap a Barcelona o al contrari, hem sorprenc repasant la nostra historia, i sí, sempre hem retornen aquells calfreds, aquells sentiments... és curiós, com després de tant de temps, un any, continue vegent-nos rodolar somrients, ens continue vegent tan encissats i enamorats com el primer dia. 

Però dis-me amor, recordes la nostra historia?

Quantes vegades hem repassat junts totes les notres vivències? Incontables. Quantes vegades hem recorregut els fils del passat, enlluernant-nos més al recordar? Infinites.

Tot començà amb una coincidencia, o un fet del destí, qui sap... Ens vam conéixer, primer com dos extranys curiosos. Després, arribà l'amistat, aquella amistat sincera e inocent, confiant l'un en l'altre, recolzant-nos, divertint-nos, junt a aquells que es van convertir en una familia per a nosaltres, créixent, millorant, sempre estant ahi...Després, van hi haure moltes coses pel mig, les circumstàncies de la vida, ho ferem bé, pese a tot el que hem escoltat i han dit, sé que ho vam fer bé. En cap moment vam actuar de forma penyorativa, simplement no és pot anar en contra d'allò que arriba, et plena el cor i et fa sentir viu de nou. I per molt que la gent canvie la versió, sabem (i els que realment ens importen saben) que sempre serà així.

Quan mire enrrere m'adone de tantes coses que hem passat... La pèrdua dels meus avis, “allò” que hem va passar, els enfrontaments de tot tipus, la pressió, la por a un futur incert...I ahi estaves tu, al meu costat recolzant-me, abraçant-me quan necessitava que algú estigués ahi.

Certament, tenim una gran historia que cada dia emplena una pàgina més, no trobe suficients paraules per explicar tot allò que som, tot allò que hem fas sentir... Simplement, hem senc tan agraïda amb la vida de saber que, malgrat tot el que he hagut d'afrontar t'ha posat a tu al meu camí... És tan gran el que senc que només m'ix dir gràcies amor.

Saps? Aquell moment en que t'he n'adones que aquella persona que està ahi, que està al teu costat és exactament com ha de ser. És una sensació tan meravellosa...sensació d'estar a casa per fi. Realment, no ens importa que pensen els demés, sabem que serem feliços, li pese a qui li pese, és així.

I si et done les gràcies, és perque gràcies a tu hem torne a sentir viva, m'has enssenyat com gaudir de la vida amb un somriure i que, pase el que pase, tot pot millorar. M'has donat una visió més positiva de tot, has compartit amb mi coses que només un amor així pot expressar. Per això i molt més, t'estime.

I com cada nit a les onze i mitja tu hem dius: ets la persona més meravellosa i especial que he tingut el plaer de conéixer. Gràcies per compartir ma vida. T'estime Pirata. Què et paréix si continuem somniant?:)

Un, i els que seguiràn!

Per aquell dia 7 de Maig :3

Perqué vull, perqué tinc ganes d'estimar...tu ets la llum a la meva obscuritat!