Safareig.

La nostra llengua està plena de paraules extranyes, amb pronuncies gracioses, i fins i tot, amb significats preciosos. Cada paraula a la que prenem estima és com el nostre petit nadó, té un història, i eixa és la que jo vull relatar avui. Amb la iniciativa de l'aPARAULA'M vaig voler quedar-me amb una que n'ha significat molt per a mi: Safareig. Com vaig dir, per tots aquells bons moments.

Safareig.s.m
1.Pica gran de pedra o de formigó, que serveix per a llavar-hi la roba.
2. Llavador.
3. Depòsit artificial d'aigua que té diverses utilitats, per exemple regar.

HISTÒRIA D'UNA VIDA.

A casa dels meus iaios, hi havia un safareig. No era massa gran, però per una nena de 3 anys com jo, era tot un món per descobrir. Pot extranyar que parle d'un safareig com d'un món, però el meu iaio així m'ho feia veure. Des de ben petita sóc devoradora de llibres voraç i amant de la poesia, tan clàssica com actual. Tot aquest llegat li'l dec a eixa persona, el meu iaio. 

L'història del safareig és de les que més m'agraden, perqué és la nostra història, i de ningú més.

Un dia, quan amb 3 anys vaig tornar de l'escola i després de dinar, el meu iaio hem va dir d'anar a fer la sessió de lectura que feiem cada dia per a que no tinguera problemes de dicció, hem sentava als seus genolls i llegia pàgines durant mitja hora, eren els típics llibres senzills. Però aquell dia fou diferent, anarem al costat del safareig, un lloc que amb el Sol de la primavera assomant amb por, tenia uns colors que et deien: ets a casa. Aquella vesprada, vaig llegir els meus fragments com de costum, i com a novetat, el meu iaio agafà El llibre de les meravelles d'Estellés i començà a llegir. Per a una nena de tres anys, aquelles paraules no tenien molta significació més que aquella que les paraules mateixes tenen de per sí, li era difícil trobar l'ànima de la paraula, però sentia com a dins seu un dessig d'escoltar més i més créixia i li enlluernava els ulls. Així vam passar els anys, cada vesprada un poema al costat del safareig, moltes vegades li demanava al iaio de llegir-ne algún, però quan portava quasi mig, eren paraules complicades de pronunciar. Fins que vaig complir 7 anys, i la dinàmica va canviar, ara jo llegia per a ell i mentre jo llegia el iaio escoltava i després, llegia un poema de la seva propia collita, un poema inspirat en el que tocava aquell dia. Després hem feia escollir les paraules que més m'havien agradat del poema, coneguent o sense conéixer el seu significat, les escrivia en un paper i les tirava al safareig. Quan vaig preguntar per què, hem va respondre: "perqué la tinta es dissoldrà a l'aigua, i aquesta s'evaporarà, i així les paraules que més t'agraden ascendiràn i arrivaràn xiuxiujant a la gent els dies de molt de vent", i somreía. I així van continuar passant els anys, i jo créixia tant físicament com l'ànima se'm cultivava de tanta poesia, i el iaio s'encorvava i es feia petit, més arrugadet, com una pansa, li costava més escriure i de vegades el llegir, però mai no vam parar. 

L'any abans de perdre'l, ja només era jo qui llegia poemes, tant dels grans escritors, seus o meus.I totes aquelles vegades, la iaia ens portava alguna cosa per menjar, calenta a l'hivern i ben fresqueta a l'estiu.

Aquest Septembre farà dos anys que l'hem perdut, i al més i mig després, vam perdre la iaia, és per això que safareig és la meua paraula, perqué com he dit, sempre que torne i el mire, ens reveig allí, llegint, i escolte la seua veu: 

Cruza callada y son sus movimientos
silenciosa armonía;

El principi de l'última rima que hem va llegir de Becquer. 

Al safareig, 

quan la primavera tocava el seu fi,

entre lletres i espais en blancs,

dolça aigua que aporta frecor.

Al safareig,

cabells recollits fugint del calor,

paraules sonants,

rimes al cor.

Al safareig,

humit l'oratge de tardor,

el teu esguard el meu company,

la meva veu la nostra claror.

Al safareig,

gèlid vent d'hivern,

l'últim vers,

 llàgrimes vessant.

Rosa Cebolla Perpiñá. "Al  Safreig"