M'agraden els dies de vent. Aquells en que has d'anar amb pantalons perqué les faldilles s'alcen i es volen. Els dien que has d'arreplegar-te els cabells per a que no molesten... Aquells en que el vent m'empeny.
El sentiment de continuar endavant, t'empeny, t'estira, et meneja, et fa sentir viu.
M'agrada quan el vent m'escarota els cabells i hem somríus encissat amb ulls d'enamorat.
1. Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d'una sèrie d'espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles.
2. Tenir aspecte molt alegre o vivaç.
D'un esclafit soltar-ho tot!
Aquells dies en que res pareix anar bé, quan tot és fa negre i mires per on mires, tot està capgirat, no hi ha res al lloc i nesecites fugir lluny, córrer i córrer...
I al girar el cap estàs ahi, mirant-me de prop, amb el cap molt a prop de mi, amb una mirada divertida pero la serietat a la cara, i hem traus aquells somriure. Després un bes a la galta i un somriure més. Un abraç emotiu, ple de ganes, amb un molt de boca petita d'amor.
Unes mans que recorren els costats, acaronant-me, relaxant-me... i repentinament, en guàrdia! L'atac de les picoretes, les cosquerelles o com ho vulgues dir, però ahi està l'atac. I ara sí que és tot un riure, hem remenege al meu lloc, peguem voltes l'un a l'altre, jo fugint, tu buscant... i caiem al sòl.
Continuem la nostra lluita personal, aquella en la que només hi ha guanyadors, tu guanyes el meu somriure, la satisfacció... jo guanye felicitat.
I és que adore quan hem mires amb ulls de xinés! :]
"Era un sentiment tan conegut. Una vegada i una altra es reptia al seu interior, mossegant-la, fent-la petita, trencant-la... cada vegada un poc més que l'anterior. No sabia per què passava, per què sempre era ella. No és que volgués anar de víctima, sino que la vida sempre se les arreglava per a deixar-la en una situació crítica. Així i tot, continuava endavant, no sabia ben bé perqué, per els pares, la germana, els amics...els amics? Quins amics? Va somriure tristament. Amics. Quina paraula més amarga per a la seua boca. De petita sempre havia tingut amics, i sobretot amigues, i ara? On estaven? Ah sí! Elles l'havien empentat a aquesta situació. Traició. Tristessa. Soletat. Sempre s'havia considerat una persona feliç, almenys mitjanament feliç, l'ignorància de l'infantessa en podem dir, però ara, on estava ella ara? Perqué la xica que l'espill reflectia no era ella. Era la seua ànima, o el que quedava d'ella.
Havia perdut aquella espurneta, aquella cosa que la feia sentir-se bé tots els dies. Havia perdut la confiança en l'amistat. I el que més ràbia li feia, era que no s'ho havia buscat, que ella només havia sigut com sempre, i mira... La gent creix, canvia, es torna malvada. De vegades un joc de nenes pot afectar més del que la gent creu. Havia patit acòs escolar, el ja tan famós "bullying". Clar que quan ella era una nena de cinqué això era impensable! I més a un petit poblet com el seu, sí, les nenes poden ser malvades, però tant? Doncs sí, tant i més. Ella era la proba vivient, encara que no tenia moltes ganes de continuar vivint. Ja anaven dos vegades que havia intentat deixar de fer-ho, però per alguna extranya raó, no la deixaven fugir del seu sofriment. Passaren setmanes, mesos, anys...
La vida li anà canviant, nova gent entrava i eixia, i poc a poc tornava a ser ella. Va torbar un punt en el que podia sobreviure, no viure, tansòls sobreviure li anava bé. Vivia esperant, no sabia el què, però almenys li podia dir "vida".
Poc a poc, les coses s'estabilitzaren, fins i tot descobrí la vertadera amistat. I després, aparegué ell. Pot ser tota la seua historia havia estat escrita d'aquesta manera només per aquell instant, per fer-los encaixar tan bé. Pot ser les seues experiències va ser el que els va unir tant, el ser tan iguals i tan diferents. Pot ser sí, o pot ser no.
El que és segur, és que cap dels dos podia fugir de la força que els atreia, cap dels dos podia continuar negant aquella química. Qui sap si va ser la vida tan dura per regalar-los aquells moments tan dolços, per fer-los col·lisionar i juntar-se, per fer-se feliços l'un a l'altre. Qui sap..."
No hi ha res a la vida que siga inevitable més que la mort. La vida és dura, això està clar, però hem de saber dur-la com millor podem. Cada dia hi ha un motiu per alçar-se i continuar, encara que no el tigam ja a la nostra vida, encara que no el vejam, la vida sempre ens guarda rajos de Sol entre les gotes de plutja.I com diuen, el que no ens mata, ens fa més forts. Hi ha que seguir, passe el que passe, mai saps a què estàs renunciant en un futur, hi ha que continuar encara que només siga per curiositat.
Aquesta altra canço també m'encanta, i té que vore bastant amb el tema tractat...
Avui no havia tingut un mal dia, més bé tot el contrari. Pot ser havia estat un dia dins la monotonia o pot ser havia estat un dia "normal". Encara que considere que no hi ha dos dies iguals i per tant no pot haver-hi dies normals, tmapoc entraré ara a definir el terme normalitat. Massa filosòfic, per així dir-ho.
La veritat és que tot i ser un dia bò, classes interesants a la uni, bones converses, un bon dinar, deures fets i lliure de classes de Xinés...Hem trobava una mica apagada. No volia pegar-li moltes voltes perqué sabia que no en trauria res, així que he anat a la dutxa. I ahí ha arribat.
Moltes vegades, l'inspiració ens agafa totalment desprevinguts, en un moment on mai pensàvem que pasaria, i ahí està. Pot ser al metro, caminant pel carrer, a la dutxa, escoltant música, cuinant, apunt de dormir, etc. El que tots aquests moments tenen en comú és que ens invaeix quan estem sols, inclús els moments d'inspiració provocats per altres persones, ens agafen quan hem "desconectat" del món per mig segon. És realment curiós.
Feia temps que no hem sentia tan inspirada, que quan he sortit de la dutxa el primer ha estat escriure-ho! I la sensació de vitalitat que ha aportat al meu cos...a la meua ment!
Hem torne a sentir més viva que mai, i sobretot, més meravellada!:)
Agafar aire ben profund, sentir com et plena, sentir-te viva una vegada més, respirar sense cap por, sense cap arrepentiment, saber que tot allò que fas, és la teva propia desició... Respiracions acompasades en una nit dolçament refredada pel gelat hivern, respirar agitadament després de riure moltíssim, respirar acceleradament minuts abans d'un moment important...Respirar per sentir-te viu, sempre respirar.
Qué n’és d’important respirar!
O respires o mors. Més clar, aigua, com s’acostuma a dir. Però avui, en aquest món de mentiders, corruptes, explotats i conspiradors, no se sap ja si és més necessari respirar o pensar. Perqué una cosa està clara, els que respiren no pensen i als que pensen…no els deixen respirar.
Tot això m'ha passat pel cap mentre passetjava pels carrers de Barcelona, des de Plaça Catalunya, passant per davant de la Sagrada Familia, agafant el carrer de València i arribant fins a casa. L'aire era menys gelat i el Sol calfava el suficient per fer que el respirar fos agradable.
M'agraden els dies en que respirar és un alleugerament de l'ànima.
Pot ser la raó és que avui siga Dilluns, pot ser un canvi hormonal del cos, pot ser estic cansada per ser el primer dia de tornar a l'universitat, el francés, els deures, treballs, etc o pot ser és la rutina.
La qüestió és que avui tinc un dia gris. Aixina i tot, no considere el gris un color lleig, simplement és el color que li pose als dies com avui... També acostume a tindre dies verds, morats, taronges i tots ells amb matiços curiosos. Certament, podria definir la meua setmana amb la paleta d'un pintor, com aquelles que sempre estàn plenes i tenen una gran quantitat de colors tots mesclats. Pot ser com l'arc de San Martí.
Però avui és un dia gris, fa fred i el més curiós de tot és que això no hem posa trista. Sí tinc una sensació de monotonia, però això deu ser el cansanci de tornar una vegada més a la rutineta, tot i que cada dia és especial a la seua manera, però no senc res paregut a la tristor.
Sí, hem senc com un fantasma. Però un fantasma colorit, de molts colors! Pot ser com que sóc de tants colors el meu dia s'ha tornat gris...
De tota manera, sóc un fantasma colorit en un dia gris feliç i alleugerat. Feliç per tindre't amb mi, i alleugerat perqué sé que si estàs tu, mai més seré un fantasma gris en un dia negre. Perqué no hi haurà dies negres i sempre hem faràs estar colorida!:)
Avui tinc un dia gris amb matiços. Matiços de colors.
