Claror dolça.

L'obscuritat del carrer i el fred acompanyen aquest dia tan gris. I nosaltres, estirats al llit no sabem ben bé que fer, o tal vegada sí, però cap dels dos parla. Ni tu dius el que estàs pensant, ni jo pregunte que penses. Pot ser és la mandra que aquest dia desprén, pot ser són les ganes de dir tantes coses que no saps ben bé quina escollir... Pot ser és el dia.
Després ens mirem, somrients, uns somriures mandrossos, com nosaltres dos allí estirats, uns somriures càlids per contrastar amb el dia, uns somriures vertaders, d'aquells que naixen sòls.
T'acarone el pit i el bese, i et somric. I tu hem mires, i somrius, i m'acarones el costat i fas que un calfred m'arribe fins la mèdula. I tot seguit la dolçor dels nostres cossos, i la manta que cau, i la calor...
I després riem. Riem i tampoc sabem ben bé perqué estem rient, però és una sensació tan lleugera que continuem rient. Riem doblant-nos cap endavant, riem amb llàgrimes als ulls, i ens mirem interrogants, per què riem?
I cap dels dos té la resposta a una qüestió tan sencilla, però només sabem que riem i que es sent molt bé aquest riure. I quan per fi ens calmem, i ens tornem a mirar interrogants, acusant el riure de nou quedant aquest només en uns somriures divertits, ens mirem de nou.
No necessitem res més, per a què pronunciar cap so i trencar el moment? No és necessari pronunciar-ho, les nostres mirades ja ho impliquen... I tornem a somriure. I ens sentim empalagossos, ens sentim cursis, fins i tot, ens diem la tonteria que duem al cos, però així i tot, riem de nou.
I després parlem, parlem de milions de temes, parlem de tu i de mi, de tu només, de mi només, parlem d'ells i d'elles, parlem de la vida, del futur, somnis extranys, situacions delicades, records, moments, olors, sabors...Parlem de tot i passa el temps.
Tu preguntes si tinc son, i jo responc que no amb el típic badall que implica que sí però vull continuar amb la nit. I així ens perdem l'un en l'altre. Parlem de la distancia, parlem de tu así i jo allà, o de tu allà i jo así... Qué més dona! L'important és que no callem, i si ho fem, és només per dolçor.
I quan ens n'adonem ja ens saluda la claror del dia, i riem de nou per la bogeria que tenim damunt, i hem beses dolçament i jo m'arraulisc al teu pit, la manta ja està al seu lloc de nou, tu m'envoltes en el teu abraç protector i jo senc com hem pesa el cansansi de tota una nit compartida. I hem beses els cabells i m'acarones, continues parlant fins que la teua veu queda llunyana però melodiosa...

I ens abandonem a Morfeu, sota la claror de un nou dia, esperant un nou despertar.
Que dolça és la claror...