diumenge, 8 de gener de 2012

Esperança.

Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.
Aquesta era la lletra que Laila practicava cada nit des de que començava el mes de Desembre fins uns minuts abans de putjar a l'escenari on els Reis Mags d'Orient donaven els regals als nens del poble. Laila tenia molta cura d'entonar bé cada part de la cançó, ja que ella sabia que quan millor la cantaves, més posibilitats de que el regal fóra allò que havies demanat. Malgrat tot, aquest any seria diferent a l'anterior. Aquest any el pare i la mare no anirien amb ella a veure la cavalgada, el pare no guardaria tots els caramels i joguines sense utilitat a una bossa de plàstic, no. Aquest any aniria amb els iaios.
Laila repasava la cançoneta una vegada i una altra, s'imaginava quan es posaria dvant del seu Rei, Gaspar, perque Gaspar era el seu Rei des de que era més menuda que ara. Molts nens de la seua escola que també tenien com a Rei en Gaspar es queixaven tots els anys, deien que volien en Malcior o Baltasar però Laila era la més feliç del món tenint com a Rei en Gaspar. De fet, n'estava orgullosa perqué n'estava segura que era el millor Rei. A Baltasar, la majoria dels nens li tenien por. I Melcior era el Rei de la Garnet.
Aquella nena tan fastidiosa! Quan va començar a l'escola nova, Laila va intentar fer amics i amigues, tot i que el primer any era amiga de tot el món, el segon any alguna cosa va cambiar. Sobretot perqué la Garnet que malgrat no ser de les seves millors amigues havia estat amiga seva, va començar a emprenyar-la tots els dies. Sempre se'n reia d'ella per la roba que duia, i també se'n reia dels seus pares i del fet que tingués que dormir al mateix llit que la seva iaia. Aquestes burles sempre feien plorar la Laila. I per això, ella no podia comprendre com un Rei Mag d'Orient podia dur regals per una nena tan malvada com era la Garnet. I a més, regals dels més guais. Per això no li agradava en Melcior. I a més a més, en Gaspar li va somriure un dia que no anava vestit de Rei. Va ser un dia que ella i la seua mare tornàven de València, ell n'estava sentat al davant d'elles, amb aquella barba castanya i aquell pèl llarg, dormitava disimulant amb un llibre a les mans.Laila va avisar la mare perqué volia anar a donar-li les gràcies. Tot i que la mare va intentar disuadir-la dient-li que ara no estava treballant,Laila va pensar que això eren bajanades, un Rei Mag sempre és un Rei Mag! Així que s'hi va apropar poc a poc i el va despertar, en Gaspar es va endur un bon ensurt, però quan Laila li va donar les gràcies per fer feliços a tantissims nens arreu del món, ell li va guinyar un ull i va somriure.Laila va estar contant aquella anècdota durant setmanes.
Aquest any va ser tot molt diferent, Laila estava molt nerviosa quan va pujar per sentar-se als genolls del Rei. Quan n'estava molt aprop, va començar a entonar la cançó que amb tant d'empeny havia practicat. Quan va acabar, es va acostar al Rei que va apropar la seva cara a la nena, i a cau d'orella Laila va demanar el seu regal. En Gaspar va obrir molt els ulls i després un somriure dolç i tendre es va instalar a la seva boca, va fer que s'acostés el patje reial i li va fer un escoltet a cau d'orella també. El patje va fer cara de sorprés, però baix la mirada senriosa del Rei va fer el que li van manar i uns 10 minuts després va aparèixer amb un regal. Laila va donar les gràcies i va correr fins on estaven els iaios, que esperaven impacients pel regal de la nena, ella va dir que ho volia obrir amb els pares, així que van començar a fer camí cap a casa.
Una vegada a casa, Laila va correr fins al menjador, on estaven els seus pares. Ambdós feien cara de cansats, i davant els ulls interrogants dels iaios, els dos van negar amb el cap baixant la mirada al terra. El seu iaio s'acostà all seu pare i li va prémer fortament al muscle, mentre la iaia deia que anava a fer alguna cosa per sopar la nit de Reis i així la nena podria ensenyar el seu regal.
Laila es va sentar als genolls del pare i va començar a obrir el seu regal amb molta cura, tot i que ella ja sabia que hi havia dins l'envoltori de paper brillant, volia sorprende els majors.
Va arrancar l'últim troçet i va mostrar als majors el regal. Era una capsa. Una capsa que n'estava buida. Tots quatre es van mirar, sense comprendre res. Ells havien demanat específicament que la nena havia de tindre “La casa de la Cenicienta y sus amiguitos” Quina broma era aquesta?
Davant l'expectació dels majors, i a la pregunta de la seua mare de per què tenia una capsa, Laila va respondre que com que escoltava dir a casa que passaven per un mal moment, i que els pares sempre discutien per no poder conservar la casa i per no tenir feina, ella havia fet cas a la iaia. La iaia sempre deia que quan alguna cosa mala passava, hi havia que menjar alguna cosa dolça i guardar tota l'amargor dins d'una capsa. I eixa, era la capsa que ella volia com a regal de Reis, perque era ella, i només ella, qui volia donar dolçor a la vida dels seus pares.
Senyor rei jo estic así, portem coses per a mí, que jo li portaré palla i garrofes per al seu camell rosí, rosí.

No hi ha que pedre mai l'esperança perqué fins i tot el dia més gris pot amagar un núvol molt blanc. Hem de ser com Laila, hem de guardar l'amargor per altres moments on ens pugam donar el luxe de passar-ho mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada