dimarts, 24 de gener de 2012

Poesia.

Quin gran invent la poesia!

Sempre m'ha agradat escriure, pot ser perqué ja el meu iaio hem va criar a les lletres que tan l'havien enamorat a ell. Pot ser perqué als poemes, distintament dels llibres, torbava alguna cosa especial que hem feia senitr l'ànima lleugera i com les paraules podien crear una série de sensacions fins aleshores desconegudes per a mi. Pot ser simplement estava escrit que m'agradés escirure.
Aquests dies tan atrafegats de treballs i estudis per a l'universitat trobe a faltar moltíssim al iaio. Al Septembre va fer un any que ja no hi és, i com es nota la seva abscència. Recorde les paraules d'ànim que hem donava abans de cada exàmen, i com aconseguia amb unes paraules plasmades a un paper amb una rima senzilla fer-me somriure i donar-me ànim per continuar. Ja a la Selectivitat vaig notar la seua falta, per sort, en aquell temps ja havia aparegut el meu Pirata per mitigar la nostàlgia i encara que mai suplantar, perqué això és impossible, aportar una sensació semblant, amb poesia també.
Tothom té un gran mestre a la vida, pot ser un mestre de professió, pot ser un amic molt amic, pot ser un pare o una mare, tal vegada un germà o germana, o un vei molt avingut a la familia. En el meu cas, el meu gran mestre va ser el meu iaio.
Recordant aquells temps i la seua pèrdua, he anat a parar a un llibre que quan va morir hem va quedar en herència. No és gens elegant, està malfet pel temps i sense coberta, però era allà on ell escrivia refranys, dites populars, recòrds i poemes, molts poemes. A cada net pel seu aniversari l'hi va escriure un, encara que jo, sempre hem quedaré amb el poeme que hem va dedicar quan vaig ser Regina Infantil de les festes del poble. I fins i tot avui, quan llisc aquelles paraules escrites amb una lletra elegant però tremolosa, se'm plenen els ulls de llàgrimes i m'inunda una calidessa i una tristessa profunda. No només per haver perdut un gran mestre, un amic, un guia, un iaio en definitiva...sino també perqué el món perdés una ànima literaria més.

Us deixe así el poema que va escriure, emulant el meu nom i cognoms amb cadascuna de les lletres inicials dels versos.

"A la meua neta Rosa"


Revoltosa a discreció,
Organitzant és meravellosa,
Sempre té apunt la contestació,
Ara, és molt carinyosa.

Cuan vol una cosa,
Es cosa feta,
Bona és la xiqueta!
O no li dirien Rosa.
LLavor no l'hi ha faltat,
Això ho ha heretat.

Per acabar l'informació,
Es el resultat de la mescla de les
Roses dels Perpiñans, Llimoners i forners,
Perqué, qui no ens coneix en el poble?
I com estem arribant a la meta,
No vull deixar-me algo important,
Y en nom de la meua neta,
Ahí va, un visca el Crist de la Sang!

Salvador "Savoret" Perpiña Ventura. [20-9-1920/24-9-2010]

Quin gran invent la poesia! Gràcies per la teva poesia...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada