diumenge, 29 de gener de 2012

Trens.

Deixant la terra enrrere...

Així comença un nou viatge, una altra vegada al tren. Un tren que ja és un vell amic de tantes vegades que hem fet aquest recorregut junts. Un tren que cada dia conta mil històries diferents.
Des del seient puc veure com el nen petit d'allà davant s'ha quedat dormit als braços d'una mare que mira atenta la película que passen a la petita televisió que pejan del sostre. També hi ha l'home aquell, pareix que no li agrade viatjar, o tal vegada fa tard algún lloc perqué no para de mirar el rellotge. Pot ser algú l'espera a l'estació i per això està tan impacient. També està aquell estudiant, deu d'estar molt nerviós per l'exàmen perqué no para de mirar els apunts una vegada i una altra mentra fa ballar un llàpis a les mans, és molt curiós.
Torna a passar aquella jove, segurament busca un lavabo vuit però no n'està tenint molta sort perqué és la tercera vegada que passa pel costat...
Aquest trontollar del tren, i el soroll de com avancem cap al nostre destí, sense pressa però sense pausa, a un ritme marcat... La sensació d'estar girant una corba, o quan plou i vaig mirant per la finestra, deixant la terra enrrere, la terra mullada...
Recorde la primera vegada que vaig fer aquest recorregut en aquesta etapa de ma vida. No hi havia pluja, però el cristall quedava empanyat per les meves llàgrimes. Sentia una tristessa profunda d'anar-me'n, tot i que sempre he sabut que és el que volia, però sentia tristessa d'allò que deixava, una part molt important. I per què no? També tenia por. Moltíssima por. Agafar aquest tren era literalment el que l'expressió figurada significa. Agafar un tren. Una nova oportunitat de començar, un nou destí, una nova vida... Però una nova vida no ha de significar precissament començar de cero, sino començar amb tot lo bò que teniem.
Certament, aquest tren ja és com un amic, un amic que m'acompanya en el camí de tornada a casa. Perqué sempre que l'agafe és tornar a casa, o a la casa de la terra o a la futura casa.
I cada vegada, és menys dur i és més fàcil fer el viatge amb un gran somirure, tot i l'amargor de deixar enrrere la terra... cal somriure.

M'agrada viatjar al tren de ma vida...

1 comentari:

  1. en efecte, cal somriure plaerdemavida!
    pensa que el dia menys pensat, estaré amb tú fent el viatge de tornada a casa :)

    ResponElimina