Per què serà que quan estem "de finals" és quan més temes per a discernir trovem? Crec que és una d'aquelles moltes coses que he aprés a acceptar sense ficar més impediments (després de molts anys de pegar-li voltes i no trovar cap explicació). 

Aquesta vegada, m'ha vingut al pensament què fa canviar una persona? Quin mecanisme intern ens porta a fer eixe canvi visible?
Certament no he arribat a cap conclusió i això em frustra una miqueta però supose que com tot, són coses que la vida et va responent poc a poc...

Quàntes vegades heu escoltat la frase: "Però això s'ha acabat, vaig a canviar?"  Moltíssimes. Infinitats de vegades. I molt poques ha sigut cert, per sort o per desgracia.
Conec molta gent que volia canviar aspectes de la seua persona que a mi em pareixien meravellosos i molts altres que no es paraven mai a pensar en el canvi ni que la paraula "INTERVENCIÓ" aparegués volant al seu cap. La cosa és que realment no sé si s'hauria d'anomenar canvi, no estem canviant constantment? Cada dia som un poc més majors, cada dia hi ha alguna cosa diferent en nosaltres, fins i tot, quan no ens n'adonem. És extrany com el concepte de canvi canvia segons la prespectiva.

No tinc molt clara la meua opinió respecte al canvi. No és que m'adapte malament -encara que amb els anys crec que he perdut l'habilitat d'adptar-me tan bé- però de vegades m'agradaria conéixer la raó dels canvis, no de tots, crec que això llevaria gràcia a la vida en sí, però si d'alguns.

Com canvien les coses... fa dos segons estudiava negociació i ara desvarie a una pantalla en blanc...curiós, com a mínim, curiós.

Tres mesos. Tot un trimestre i un poc més. Eixa és la quantitat de temps que feia que no entrava al blog. Ni al meu, ni a cap.

No tinc cap raó de pes, simplement la vida. Entre els estudis, la poca pero profunda vida social, les relacions amb la familia i els projectes que vaig planetjant, hem quede esgotada al cap del dia. O això seria el que diri, però la realitat és que també ha hi hagut dies on simplement no tenia res a dir -weird- o no em venia de gust dir-ho.

No vaig ara fer la reflexió del meu 2013. Com qualsevol altre any, ha tingut punts álgids i meravellosos i també punts baixos i dolorosos. D'aquest any passat, igual que dels anteriors, em quede amb la gent, els somriures i el gust d'estar pel simple plaer d'estar.

A l'any nou, 2014, no demane res més que el que ja gaudeisc en ocasions, somriures, felicitat i força per afrontar tot el que vinga. Res que jo mateixa i els del meu voltant no pugam proporcionar-me.

I només hi ha una cosa, una, que m'agradaria d'estacar: els Nadals. No, no vaig a entrar en una definició redundant, versionada i massa treballada com alguns i algunes fan, del que és el Nadal. Però aquest Nadal he gaudit d'una cosa que, visto lo visto, feia temps que no gaudia: la familia. I no, tampoc vaig a entrar en una d'aquelles definicions esponjoses, pel simple fet que hui no em ve de gust. No em malinterpreteu, sempre he gaudit de la meua familia. Podria dir, en un atac de sinceritat dolorosa, que quan més lluny he estat, més els he gaudit al tornar. La primera vegada que vaig experimentar aquest sentiment, em vaig sentir molt culpable. Infinitament culpable. Pero després vaig pensar que seria molt més útil aprofitar-me'n de la sensació i deixar-me portar. Va ser una gra desició.
No sé com serán les altres families del món, però jo he comprovat que em puc divertir amb la meua familia, per molt dispars que sigam en edats i gustos. I no hi ha plaer més gran.

Ahí teniu el Nadal, ja poden les males llengües soltar verí ^^

Oloraves l'essència d'aquella pell tan fina i suau com si de la millor ambrosía del món es tractara. Després del temps que havia passat, aquells braços que et rodejaven amb amor i l'alegria de retrovar-se. Havies anat créixent allà, cada vegada més amunt mentre el teu escut protector es quedava més petit. Malgrat el temps, notaves aquella calor que només eixos braços sabien donar-te i aquella seguretat que només eixa veu et fa adquirir.
I en aquell moment no importava res més. No importava que l'última vegada que es trovareu va ser corrent, ni que als 18 anys havies decidit anar a viure a un pis deixant la casa, ni que vivies a 300km de distància, ni que ara comparties més secrets amb la teua parella, ni que feia tres mesos que no abraçaves aquella pell que sempre havia tingut eixa essència i era tan suau.
Ara, en aquell moment, ereu tu i la teua mare. La que et trucava tots els dies i et renyia quan t'oblidaves de trucar. La que et repetia fins la sacietat com fer les coses que ja sabies fer. La que sempre et rodejava amb els braços i deia: "estàs més flaca, no menges o què?". La que et treia de les teues casselles amb la perfecció pròpia d'una mare protectora.
La teua millor amiga, la teua confident, el teu muscle i soport... La teua mare, amb l'essència que només l'amor d'una mare sap trasnmetre. 

Toito te lo consiento

¿Te acuerdas de aquella copla

que escuchamos aquel día

sin saber quién la cantaba

ni de qué rincón salía?

¡Qué ángel! ¡qué estilo!

¡qué sentimiento y qué voz!

Creo que se nos saltaron

las lágrimas a los dos:

"Toito te lo consiento

menos faltarle a mi madre...

que una madre no se encuentra

y a tí te encontré en la calle."

No vallas a creerte que esto

lo digo con mala intención...

pues sabes que por ti tengo

clavado en el corazón

el querer más puro y bueno

que ningún hombre sintiera

por la que Dios, Uno y Trino

le diera por compañera.

Pero me gustó la copla

y entra bien por soleares:

"Toito te lo consiento

menos faltarle a mi madre."

Y me enterado, casualmente,

que tú le faltaste ayer;

y nadie me lo ha contado,

pero yo lo sé.

Que tengo mis amores

entre dos cariños repartidos...

que si encuentro a uno llorando

es que el otro lo ha ofendido.

Y mira que no me canso

de tus caricias constantes:

¿quieres un vestido? !catorce!

¿quieres un reloj? ¡de brillantes!

Ni me importa que la gente

vaya de mí murmurando

que si soy pa ti un muñeco,

que si me has quitado el mando,

que si en la diestra y siniestra

tienes un par de agujeros

por donde se van al mar

los ríos de mi dinero...

¿y a mí qué?

con tal de que a mi vera

tú jamás te me separes,

Toito te lo consiento

menos faltarle a mi madre.

Porque ese mimbre de luto

que no levanta su voz,

que en seis años no ha tenido

contigo ni un sí ni un no;

que anda como un pavesa,

que no gime ni suspira,

que se le llenan de gloria

los ojos cuando nos mira...

que me crió con su sangre,

que me llevó de la mano

pa que yo me santiguase

como todo buen cristiano;

Que en las cancelas del hijo

consumió su juventud

cuando era cuarenta veces

mucho más guapa que tú...

Tienes que hacerte de cuenta

que la viste en los altares

y ponerte de rodillas

antes de hablarle a mi madre.

Porque este amor que te tengo

se los debes a su amor,

que yo me casé contigo

porque ella me lo mandó.

Conque a ver si tu conciencia

se aprende esta copla mía

muy semejante a aquel canto

que escuchamos aquel día

sin saber quién lo cantaba

ni de qué rincón salía:

¡Desde la cuna! ¡a la madre de mi alma

la quiero desde la cuna!

Por Dios, no me la avasalles

que madre no hay más que una,

y a ti... a ti te encontré en la calle.

Rafael de León.

T'en vas pas!

La gent del teu voltant parlava un idioma que amb dificultat et deixava expressar-te. Les costums, els olors, els sabors, les sensacions...tot era diferent. Et trovabes com una extranya que havia aterritzat al país del formatge pudent com si fos "Papa Noel" amb un regal que tots havien estat anys esperant. I tot eren somriures, abraçades i trios de besos per tot arreu (recorda que són tres! et reprenies mentalment).
I d'això ja feia quasi tres anys, la dificultat és canvia per les ganes d'aprendre, la sorpresa i la -de vegades- incomoditat per una sensació d'esta a "casa" i els sabors i olors ja eren reconeguts amb nostàlgia pel teu cervell. El que no havia canviat eren els somriures -que ara els acompanyaven riures-, les abraçades i els trios de besos (perqué sempre són tres!). 
I aquells petitos que s'amagaven a les faldilles de les mares tímidament ara et plenaven de picoretes, besos i abraçades mentre et demanaven: Tattie, t'en vas pas!

Camino de Santiago.

Des de que vaig tornar del camí que tinc aquesta entrada a mitges però mai trobava un moment per a acabar-la. Bé, el moment ha arribat mentre espere que el bacallà s'acabe de fer al forn.

A mitjans del mes d'Agost vaig anar a fer el "Camino de Santiago" -i perdoneu que ho posse en castellà però no m'agrada com sona en valencià, serà el costum- amb el meu novio i tres amics. Portava ja un any darrere de tots intentan convencer-los però quan no era per una cosa era per una altra i finalment vaig decidir que aniria a fer-lo i si volien acompanyar-me genial, sinó, no em feia res anar a meditar sola.
Vam ixir el dia 14 de nit per arribar a Astorga el dia 15 de matinada després de 7 hores de cotxe infernals -de les quals vaig haver de conduïr dos-. Una vegada allí, Julien (el famós pirata) va anar a deixar el cotxe a Santiago i tornaria en bus i els demés vam estar fent temps mentre esperàvem que obriren l'albergue (van tardar tres hores però ens va semblar una eternitat). L'endemà a les 7 del matí vam començar la primera etapa: Astorga-Rabanal del camino. Uns 22 km per a començar, jauja deiem... No va ser la meva millor etapa però la vaig conseguir acabar en un passable temps de 5 hores. Després va arribar la esperada -que ignorants que vam ser- baixada de fins a Ponferrada. Normalment una baixada està molt bé però quan són 12km seguits per una muntanya pedregossa...bé, la cosa canvia. Aquesta etapa vam tardar molt a fer-la ja que eren 32km i vam arribar de manera que vam haver de dormir en el patí d'un monasteri i les primeres ampolles van fer acte de presència. Pot sonar malament, però la nit al ras va ser molt divertida -i incòmoda- la part negativa és que un company va portar tantes ampolles que va haver de tornar a casa.

El problema "ampollil" -com el vam batetjar- no ens va abandonar en cap moment però com que venim d'una casta de valents, vam continuar el nostre camí.

Crec que mai he gaudit un viatge com vaig gaudir d'aquest. He compartit amb amics molts moments únics, paissatges preciosos, converses i rises que animaven a tothom. L'esforç és feia notar cada dia però quan arribaves sabies que valia la pena. Van estar uns dies molt divertits i sobretot perfectes. A la nit sopava amb gana, em sentia agraïda de cada troç de pa i de cada llit a la nit, i crec que aquella experiència sí que m'ha canviat una miqueta.

Quan vam entrar a la plaça i vaig veure la catedral, estava eufòrica. I quan em vaig parar davant aquell monument que ha presenciat el pas de tants peregrins ilusionats, cansats, orgullosos, emocionats... no vaig poder evitar les llàgrimes.
A les huit del matí, mentre el Sol despuntava nosaltres contemplàvem la magnificència d'un monument que sap que és la recompensa i el sofriment.

He conegut gent increíble al camí, he trobat llocs que pareixien trets de l'imaginació de Tolkien, he compartit menjar amb desconeguts i he rebut els ànims de molts. I d'ací uns anys, tornaré. Perqué la recompensa després de 10 dies, 260 km i plors de dolor, és inmensa.
És curiós que quan entres a la plaça i et posses davant la catedral et sents inmensament gran davant aquell gegant de pedra.

Un lloc preciós prop d'Arzúa.

La gran arribada de matinada.

L'orgull d'haver arribat :)

Tot ben ple que 260km donen per a molt de segell!

 Ja que estàvem vam aprofitar l'ocassió per anar fins a Fisterra. Quin lloc més preciós! Realment paréix el fi del món, tan en pau, tan apartat i tranquil. I després un llarg viatge de 10h fins a casa però va meréixer la pena sense dubtar ni un segon!

La creu de Fisterra.

Km 0 del camí, El final en el principi.

Fa temps vaig parlar de la "situació emocional durant el canvi estacional" amb la psicóloga. Recorde que em va dir que les relacions que s'iniciaven a l'estiu, o al decembre, no acostumaven a tindre una llarga duració perqué són en eixos moments quan el nostre cos experimenta els canvis emocionals de l'estació.

Jo no vull qüestionar la psicologia -després de tot estic compartint vida amb un futur psicòleg- però jo diria que és més bé el temps. A l'estiu i al decembre (pel fet de les vacances de Nadal i l'esperit i blabla...) tenim més temps per compartir i per "no fer res". És eixe tipus de "no fer res" el que ens permet adonar-nos més detingudament del que tenim al voltant -i de QUI tenim al voltant-. És per això que moltes relacions s'inicien en aquestes dates. Imagine que després factors com el congeniar, compartir interessos... també tindrà molt de pes en el desenvolupament de la relació, però el temps és fundamental.

Clar, que a totes les relacions el temps és la clau (i el pany) per a que tot funcione però a aquestes se li ha de dedicar més temps si cap. Compartir moments, bons o dolents, conéixer eixa persona quan viu baix l'estrés de la monotonia quotidiana és important. I ho és per una raó ben simple: quan podem estimar una persona en la quotidinitat de la monotonia és quan ens asegurem que són l'element especial del nostre plat principal.


TEMPS.

Anàvem pels carrerons de la mà,
com dos adolescents engrescant,
tu em miraves melindrós,
aquell instat quotidià.

Era el nostre moment ideal,
jo un somriure mig negat.

La monotonia trencada a trocets,
composant la melodia,
els nostres secrets indrets,
composant el dia a dia. 

Rosa Cebolla Perpiña. 

“Dicen que el tiempo cura las heridas, no estoy de acuerdo, las heridas perduran. Con el tiempo la mente, para proteger su cordura, las cubre con cicatrices y el dolor se atenúa, pero nunca desaparecen”. (Rose Kennedy)

Aquesta frase l'he escoltat a un capítol de "Mentes Criminales" ja fa uns dies i no podria estar més d'acord. Tothom tenim alguna cosa que pensem que podriem haver portat millor, haver actuat d'una altra manera... La realitat -per trist que ens semble- és que no podem tornar enrrere en el temps, s'ha de viure amb les errades i amb les males decissions. Són estes les que ens ajuden a cambiar i continuar endavant, són les lliçons de la vida les que ens emboliquen i atenuen el nostre patiment. 
No sóc una persona que s'arrepentisca molt assovint -i prendria el risc de dir que ho he fet unes 3 o 4 vegades en els meus vint anys- perqué pense que si en aquell moment vaig actuar així, no va ser amb fretat.  

Al capdavall la vida és un ball.

Buscant les angunies de la nit,

dins un cel que comença a defallir,

res és senzill quan s'ha de dir,

sentiments que enfilen caminades al teu pit.

Hi havia dies on no sabies mirar,

por arrelada a un racó mental.

Els sorolls de la nit sempre són incerts. I moltes vegades aconsegueixen intimidar fins i tot el més valent. És cert que molta gent (bastant excèptics en ocassions) creuen que deixar-se asustar per una cosa tan simple com el cruixir d'una escala de madera o els sorolls "propis" d'una casa és bastant absurd. Ara bé, els sorolls de la nit no tenen perque ixir de la casa en sí mateixa, poden vindre també de la nostra propia ment. Amb el pas del temps he comprovat que una nit d'insomni pot esdevenir una gran inspiració, sí, però també el camí més obscur per a profunditzar en els nostres propis pensament. I com totes les ments humanes, en algún racó d'aquestes es troba la nostra por. És a les nits quan les pors prenen més forma, estem més relaxats i aquells recòrds dolents tornen per fer-se més presents que mai. De vegades resulta absurd com ens enganyem a nosaltres mateixa, quan ens aborda un recòrd dolent i pensem ràpidament en qualsevol altra cosa per defugir del patiment. És en aquestos moments on ens mostrem tal i com som, és en els moments en que estàs abraçant aquella persona que estimes, mentre plores desconsoladament per la marxa d'un ésser estimat, quan no vols creure que no el tornaràs a veure mai, ni a tocar, ni olorar...res, és en eixe moment quan aquella persona que comparteix amb tu un lligam d'estima intenta fer que veges la realitat, intenta fer-te entendre que tots marxem, i en aquell mateix instant en que tu, rotundament et negues a parlar o pensar en eixe mateix fet -perque no soportes pensar que un dia no estarà ahí per aguantar-te quan caus i això et flema el cor infinitament- quan mires eixa persona i enten que ara no vols dosis de realitat. Ara vols plorar, abocar l'ànima en un sospir al finalitzar i demà, ja seràs realista. 

Pot ser molta gent pensa que sóc una ximpleta per -alguna que altra vegada- creure que hi ha alguna cosa màgica al món, que pot ser aquelles criatures fantàstiques sí que són reals. Ho sé, pareix que estiga desvariant molt però realment crec que és una forma positiva de vore el món. Pense que si en aquest món existeixen coses tan repugnants i horribles com masacres, assassinats, suicidis, corrupció, etc, també hi haurà coses meravelloses com nanets, fades, ninfes i el yeti. 

Em negue rotundament a la simplicitat dels dies. I és pot ser eixe el meu major defecte, al temps que la meua major virtut.
Sóc incapaç d'aguantar més d'una setmana de monotonia. No sé si és per mania o perqué, i no ho sé ni tampoc m'importa. No vaig a negar que en més d'una ocasió em comporta problemes d'estats d'ànim però crec que en val la pena.
I així mateixa em negue a la simplicitat de pensar que la vida de tot allò que deixe enrrere es queda així, que roman inalterable. Supose que és perqué m'agrada tornar i veure en que ha canviat i quin paper va aportar la meva marxa a eixa alteració.
De vegades m'agradaría ser un collar en comptes d'una persona, o una pulsera, no sé...ha de ser realment emocionant causar eixa reacció sent una cosa tan menuda. Encara que si ho compares, tots som com pulseres al nàixer, només que venim al món cobertes de sang i tintiletjant.

Aquest post serà llarg... 

És el primer que m'ha vingut a la ment quan he decidit escriure. Normalment són més llargs del que pretenc perque sempre me'n vaig per les rames (com ara mateixa!). Bé, tot m'ha vingut a la ment quan he fet una pausa dels estudis -estic fins els nassos de la H.de la Comunicació- i he mira't el Facebook. He vist que el meu antic institut havia pujat fotos de la graduació d'aquest any i m'ha entrat la nostàlgia. Que ben pensat, no sé de que, si n'estic ben contenta d'haver deixat aquella etapa enrrere.
Mirant, mirant he trobat la meua graduació -quin cabell i que "m'acissa" m'he vist- i també d'altres activitats que vaig realitzar allí. M'he emocionat quan he vist fotos del meu antic professor de educació física, Manolo, perque va morir fa dos anys de cop i volta -era un home molt sà- i a mi em pillà a Los Angeles i no vaig poder assistir al seu soterrament. Va ser un colp molt dur per a mi i crec que per això encara no he tornat a visitar cap mestre...
Però també tinc molts bons records, sobretot amb la professora de religió i la de llatí. Van ser com dues mares molt diferents al mateix espai i crec que a les seues aules he crescut més que a cap altre lloc. Està clar que hi ha coses que no vull recordar de l'institut i hi ha d'altres que per molt que m'esforce mai podré recordar... Tampoc és que jo fóra d'eixes que sempre estàn buscant l'atenció de la càmera o que s'apunten a tot (moltes vegades per rebre atenció) i certament, al final passava un poc en general. No tinc eixe SUPER record que tenen moltes persones però tinc petits raconets de la ment molt marcats.
Allí vaig trobar els que avui considere els meus amics -els verdaders- i en certa mesura va ser un camí per torbar al meu company de viatge -més o menys de película a la porta de l'institut amb la conversa més banal del món-.

Encara que com he dit, no tornaria a l'institut. Si ho compare van ser temps molt bons, amb moltes rises i no massa preocupacions (excepte al final) i ara tot és una miqueta més complicat però també és una miqueta més autèntic. Supose que és l'adrenalina de viure el dia a dia, l'aguait a un futur...No ho sé.
Aquells eren temps d'estar amb un peu dins i l'altre fóra d'una bombolla impermeable, ara n'estic fóra més exposta però també amb més protecció -a nivell individual-.
Només m'agradaria poder tornar a aquelles aules d'aci uns quants anys, mirar el pupitre i vore encara aquella jove amb els cabells de dos colors, cantant cançons de Disney per matar l'avorriment a la classe d'economia.
Adonar-me'n que aquella espura aventurera continua essent amb mi i que les ganes de lluitar per un futur digne no s'han evaporat.

Hi ha que saber mirar. Perqué moltes vegades mirem sense parar-nos a mirar amb deteniment. I està bé passar ràpidament i deixar que la ment agafe totes les dades que siga possible -per oblidar-les més pronte que tard-.

He pensat molt en l'importancia dels punts de vista. Que cadascú mire com li vinga de gust (que ací ja retallen prou llibertats com per a arriscar-nos a opinar massa), però el més important és saber que el que vegem pot no ser el que estem mirant. Jo sóc molt toçuda -ma mare sempre ho diu i ho rediu- però he aprés a que les coses no són com pareixen ser (fins i tot quan insistim en que ho han de ser).
Per desgracia hi ha toçuts que insisteixen en que el que estàn veient (o fent veure als demés) és exactament el que hi ha que vore.

De vegades quan vaig pel carrer veig petits barrufets canturretjant i petites notes musicals de les orelles de la gent, roses vermelles naixent de les teulades dels veïns i l'aire ballant amb els cossos lleugers de la gent.

Mai pensem quanta falta ens fa alguna cosa fins que ens veiem privats d'elles.

Pensem que tot és infinit. Que res s'acaba. Però les coses no són així. Si nó no hi haurien aquelles dites que t'animen a fer les coses ara i no esperar. Tampoc existirien aquelles sinfonies que canten al CARPE DIEM. 

Els humans som criatures de costums i som criatures tan extranyes que normalment apreciem allò que tenim quan ja no és nostre. I ahí radica el problema de l'eternitat. Res és etern. També som curiosos perqué quan ens acostumem oblidem l'altra costum... No sé, últimament els meus pensament són tan inconexos que no sé què fer. 

Sort tinc de que res és etern, ni els dolors d'una operació ni les ments inconexes estresades perqué venen els examens. 

Estic asustada. No tinc por però sí susto. Perdoneu si no es compren.molt bé l'expressió però és el que es diu a ma casa quan una persona té una miqueta de por -només una miqueta eh?- i jo ara en tinc.
És molt curiós com enfrontem aquestes situacions...jo normalment intente no pensar-ho i em concentre en aquelles coses -menudes però importants- que faràn que el dia siga igual que un altre. És a dir, intente llevar-li l'ansietat que tindria un dia assenyala't.
Bé, demà m'operen de la munyica esquerra i no se quan podré escriure.

Espere sobreviure (a l'abstinència de l'escritura).

La xafogor del dia i la calor de la nit fa que tot em passe més de sobte. No només em fa mandra anar a classe (degut al bon temps i les ganes d'estar al carrer), costa concentrar-se perqué t'entra eixa somordera de després d'haver plenat la panxa, o la digestió es fa més pesada perqué s'acosta l'estiu...No només això. També de sobte he mirat el calendari i estem a mitjan Maig. Ai, ai, ai...d'ací una setmana una noticia important i presentar treballs finals, d'ací dos setmanes entraré en la vintena i començaràn els finals, d'ací un mes els estaré acabant i d'ací dos mesos ma germana ja serà una dona casada i jo estaré camí a Beijin.

I jo em pregunte, d'on a eixit tot açò? Què feia jo mentre tot això passava? On era? 

2 Anys.

L'equivalent a la superació d'un equador que tothom veia molt llunyà quan començarem i que pareix que va ser ahir quan va arribar.
Sempre dic que no hi ha paraules per descriure açò que estem vivint però mai em cansaré de buscar-les perqué van ser les paraules les que ens van unir (i algún anime de pirates també hi havia per ahí). Des de que tu vas aparéixer que ja entenc perqué la vida va ser tan dura de vegades amb mi i és que ser tan afortunada com ho vaig ser -i ho sóc- jo s'ha de compensar amb alguna dolenteria a la vida.

No m'agrada fer estaments estàtics perqué saps que sóc una persona de canvis constants. M'aborreix la rutina encara que quan no la tinc la necessite. Per això és tan màgic.

Perqué des d'avui fa dos anys, cada dia em torne a enamorar: un somriure, una mirada, un sospir i el més important, la certessa -que només tenen els amants- de saber que no té final.

I jo pensava que aquell amor que venia Estellés, tan pur i sofocant no existia...i aleshores vas aparéixer tu.

Quan dos persones comencen una convivència sempre hi ha coses curioses, coses bones -i coses no tan bones- que s'han de tindre en ment. Sobretot si els habitants són parella. Però per a mi una de les coses més curioses és el dormir. Suposadament hauría de ser el moment en que menys interacció hi ha entre dos persones, el moment que menys canvia i resulta ser tot el contrari.
En un principi pot pareixer una cosa fàcil però no ho és. Primer comencen els típics problemes de: m'has destapat mentre dormiem, no trobe la posició adecuada, ara ens enganxem, ara no, ara esta cama ací, aquell braç allà...i si fa calor, sempre farà massa calor. Però curiosament -i aquesta és la part interessant- quan passa el temps la gent s'adapta, una de les poques coses que fem bé alguns humans, i acaba no estant tan malament. I més curiós és quan pel motiu pertinent et toca dormir lluny d'eixa persona. De cop i volta trobes a faltar aquell braç que no està on no ha d'estar, aquella cama que pesa, aquella xafogor que és massa.

I és que quan dos persones acompasen la respiració a la nit, el silenci de l'abscència és més dur que una nit sense dormir.

Ella pintava. Feia croquis, esquetxos... li agradava la sensació del carbonet acaronant el full. I pintava sempre. I sempre eren obres d'art, clar als ulls de l'artista no hi ha res més real.
Un dia va aparéixer ell i li pinta un somriure a la cara. El sentiment més humil representant una gran obra d'art!

Coses menudes.

Faràs coses menudes. 
El meu iaio des de ben xicoteta sempre em deia que faria coses menudes. Jo, al principi, no l'entenia molt bé perqué pensava que faria el mateix que fa tothom: anar a clase, créixer, anar al cole dels majors, créixer, anar al institut de la teta, créixer, i el que pasaria després era un temps molt llunyà. Quan vaig créixer un poc, allà els huit o nou anys, m'enfadava amb ell quan em deia això. I és que jo no volia fer coses menudes, jo volia fer coses grans, coses ENORMES! Jo volia marcar la diferència, volia ser algú, volia arribar més enllà d'on mai arribava a pensar quan pensava en el futur. I ell continuava: faràs coses menudes.
L'últim any que va estar entre nosaltres sempre que anava a visitar-lo (que era practicament sempre) m'ho repetia. Jo, al final, li vaig dir que tenia raó que faria coses menudes però jo ho deia perqué havia passat uns anys molt dolents un poc abans i pensava que mai faria res d'important. S'havia minat la meua confiança.
Va ser aleshores quan em va dir: t'he dit que faràs coses menudes, no que seràn insignificants.
I ara que ja no està i ha passat un temps me n'adone que tenia raó, estic fent moltes coses menudes. Perqué el que ell volia dir i el que jo ara sé és que per a fer coses grans, coses que importen, per a marcar la diferència hi ha que fer coses menudes. Són les coses que pot ser qui pensa molt en gran i vol anar molt ràpid no fa i per això les seues coses grans, mai seràn enormes. Les coses menudes són els bons ciments de les coses enormes. I és molt important parar-se a pensar i meravellar-se amb la joia de pensar que estàs fent coses menudes.

Les coses menudes són el que fa que disfrutem del camí que seguim, són la llum del dia a dia.

Fer-li confiança a algú és complicat. I ser de confiança jo diria que és encara més complicat. Abans jo confiava moltíssim en la gent, o més bé, confiava molt ràpid. Confiava que no és sinònim de que fos una persona confiada. Encara que sincerament sí que ho era, no en el mal sentit, sinó més bé que tenia la confiança en un mateix que té una xiqueta menuda, una inexperta en la vida. Per això també confiava molt. La ingenuitat de la infantessa. Quan pensem que podem volar, arribar a ser un futur Indiana Jones o un Sherlock Holmes versionat al femení i amb un accent per a res britànic però graciós en certa forma. Aquella inocència que caracteritza les etapes més prematures de la nostra vida. Les etapes on tot és possible només de desitjar-ho.
Clar que després vaig créixer, em van ferir, em vaig alçar i vaig continuar caminant. Com havia de fer. Com calia fer-ho. Però a cada nova alçada s'havia de sacrificar un poc la confiança. D'aquella manera vaig quedar aillada al meu arxipèlag de confiança (fent analogia amb el llibre d'Albert Espinosa). 

I bé, som pocs habitants al meu arxipèlag. Però mai hi ha defallides que no s'acompanyen amb un somriure i una mà per ajudar.

Tota la vesprada cuinant. El perqué no el tinc molt clar, encara. Baralle diverses opcions com a que n'estic farta d'estar a casa per haver estat malalta, com a que demà és un dia molt important, com a que m'encanta pedrem a la cuina. 

La simplicitat i la dificultat juntes en un sol element: un plat exquisit. I no ha de ser una delicatessen d'aquelles de restaurant minimalista on ixes amb més gana de la que has entrat! No. A una simple taronja, ben sucosa i tallada a gallonets, a un plat d'arrós amb pemintonet roig sofregit, a una truita de creïlles d'aquelles tan bones que la iaia feia... La dificultat d'atinar el temps de cocció, de tallar els ingredients en la justa mesura, d'adivinar la sal...i la simplicitat d'un somriure que es provoca a la cara d'una valenciana quan s'asenta davant de la truita que feia mesos estava anhelant. 

Tu, amb els llençols al damunt que cobrien aquell marfil sagrat. Jo, menjan-te amb els ulls mentre el teu somriure em fa saber que ja has despertat. I l'olor a la coca de tomaqueta i pimentó de la iaia impregnant l'habitació. Benvinguda valenciana, t'he estat anhelant.